De fora vingueren i de casa ens tragueren ...

Quina força que té el pròleg de Joan! Un bocinet d’avui:

Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. (Jn 1, 11)

Fins aquí podíem arribar!...

La Marta sent que ja no pot més.
S’havia adonat que la gent del seu entorn vivia muntada a la barca de “El que me va be a mi és el que cal fer. Res més que jo compte” Abans no eren així!...
-Estàs segur que abans no era així? Abans, com ara, tampoc parlàveu de quins principis regien les vostres conductes. No serà que la vida ja ens portava allà on teníem que anar?...

Fa temps que la Marta havia après que el millor és no discutir amb els companys i amigues sobre principis... però ja no podia suportar més que la gent buida de principis, més pobre en valors morals que ella mateixa, es permetessin de parlar amb una prepotència insultant, des d’un relativisme al servei del seu ego mesquí, des d’un atreviment ignorant insuportable. Vaja, que tenim la Marta ben indignada!
Però més encara, quan la gent l’aconsella canvis d’actitud (precisament a ella, escolteu!) basats en un “tens que ser més moderna” embolcallat amb un somriure compassiu i suficient, com qui aconsella des d’una posició superior, del qui ja ha arribat i et contempla allà baix, perduda i retardada en el teu camí, com un pobret... ja està bé! Fins aquí podíem arribar!

Aquest “se té que ser més modern” és cada vegada més omnipresent i cada vegada és una força més poderosa que t’atrapa i t’arrastra encara que no vulguis...
..


Dons bé. Prou! La Marta té el seus propis principis basats en quelcom superior a tots els consensos que es fan i es desfan. La Marta ha decidit ser valenta.
-Tindràs que ser molt valenta Marta! Estic pensant en anuncis, programes de TV, politics, gent famosa, gent de prestigi, superiors a la feina, col·legues, amigues... La societat casi entera, la que sona, tota entera és la que imposa les pautes de conducta.
Ah i compte amb l’altre extrem, el de recloure’t dins del fanatisme!
Des de la simpatia i des de la companyia en el mateix camí te donem la benvinguda, Marta.


De tot això el que en sap és en Peter L. Berger

Naixement. A on? Quan?

Fa uns 2.000 anys i uns 750 més que es va dir:
La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres") (Is 7, 14)
I la continuïtat de David quedà garantida.

Fa uns 2.000 anys es va dir:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: ...Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. (Mt 1, 21)
I la Paraula es feu carn i, des de llavors fa estada amb nosaltres. Estada reveladora i de comunió.
..
Avui diem:
Bon Nadal!
I per molts pessebres de molsa que es facin, Jesús no hi tornarà néixer. Jesús, ara, on pot néixer és en el nostre cor; cal que hi neixi! Ell ens ve a buscar avui, demà, ahir... Cal obrir el cor al Senyor de la Vida.
Si no sabem assimilar el do de poder dir a Déu Pare, tal com ens ensenyà Jesús; si no sabem entendre el que vol dir tenir a Crist com a germà nostre; si no sabem viure una veritable fraternitat entre els homes... no hi ha Encarnació per nosaltres, no hi ha Nadal, no hem salvat la distancia que hi ha entre la idea de felicitat del món i la felicitat proposta pel Jesús en la muntanya. Llavors ens hem d’acontentar amb un:
Bones Festes i que et toqui la loteria!

Obrim el cor al Senyor de la Vida i començarem a viure com a germans tots molt estimats per Déu! Això és el que per mi tindria que ser el Nadal de cada un, el naixement a una nova vida més fraternal, i això és el que desitjo quan dic: Bon Nadal!

Per Nadal canvi de corral?

.

.

Certs canvis fets en la madureza de les persones fan pensar en un sincer interès d’aprofundir en el transcendent.

Enhorabona germà Tony.

Flaire de Nadal

"NO ES EL MOMENTO”

La notícia

Del gra de raïm a l’ampolla de vi: Podríem passar hores discutint quan el most comença a ser vi.
Seguint el procés invers que va del contingut embotellat cap enrera, abans de trobar-nos en un most que clarament no és vi, arribaríem a un moment prim (o gruixut, no ho sé), segurament diferent per l’opinió de cada u, que es compleix simultàniament que, igual que podem dir que allò no és vi, tampoc podem dir que allò és “no vi”… i ja la tenim armada!
Podríem encetar una altre polèmica pensant en el fracàs d’una tina en procés o apunt per a la fermentació, estigui en l’estat del procés en el que estigui. Una polèmica de si el que es perd és quelcom perfectament substituïble o no, si la pròxima collita aportarà els mateixos matisos, les mateixes característiques que la tina avortada. Això, penso jo, podria ser més fàcil de posar-se d’acord.


Fecundació és unió de dos cèl·lules.
Gestació és un procés evolutiu que en les persones dura nou mesos.
Molt de compte, però:
On o quan hi ha, per el nou ésser, identitat pròpia, autonomia… Aquests son criteris rellevats i fins, si es vol, experimentals. Esgoten el tema aquests tipus de criteris? – Per el meu procés de raonament, no. Es queden molt curts.
Els que estem convençuts que les nostres vides són un do de Déu i que formem part del seu projecte, ens hem de preguntar on i quan entra el misteri dins aquelles cèl·lules. No crec que aquestes preguntes trobin una resposta fàcil dins les nostres consciències.
El que em sorprèn és, com es pot parlar de terminis fatídics precisos tant alegrement?
El que no farem és apuntar-nos a consignes alienes més o menys consensuades. Seria massa fàcil.

Que em perdoni si algú llegeix aquestes meus apunts de coses que no domino i a les que ningú m’hi demana.
I sobretot:
Que el Misteri del Nadal ens doni també llum personal en aquesta qüestió tant fonamental.

Des del tercer ciri amb esperança

Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Is 35, 10)

Un tarannà molt peculiar

El senyor de la foto amb gorra, barba blanca, gavardina, cartera de feina sota el braç i somriure a la cara, encara que el temps no hi acompanyi, és Monsenyor Seán, cardenal de Bòston. "Casi na!..." diria el castís.
Es va trobar amb el mateix problema de neu i tràfic que el meu fill m’explicava per telèfon des de Bòston:



"It took us a long time to get home, which is less than 2 miles away from the Old State House. The snow caused great traffic jams in Boston as everybody started going home instead of going for lunch… so everyone tried to leave the city at the same time."




Aquest bon germà, caputxí per més senyes, convida a compartir reflexions i experiències seves en el seu blog.

Temps d’esperança

Pau, aquella figura impressionant dels primers temps del cristianisme, ens transmet esperança en múltiples ocasions i en diverses formes.
Aquí en deixo una de contundent que me martellejava a la memòria i que fins que he anat al Llibre no l’he pogut completar:

....
....
....
N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Rm 8, 38-39)

Gent important

Certament, utilitzant criteris mundans de valoració, hi ha posicions de privilegi en la societat. Són posicions guanyades amb gran esforç personal i que hom pot creure que són el resultat d’una compensació justa per mèrits personals que altres no posseeixen.
Són, moltes vegades, posicions buscades i treballades aferrissadament i que hom pot creure haver aconseguit aixecar allà on ho ha decidit la nostre voluntat.

.....

.....

Arribarà un dia que, aquella criatura admirada per la societat, aixecarà la vista i el que veurà és que, ni són pedestals el que tant orgullosament sent que l’enalteix, ni que, els pedestals, van ser aixecats en el lloc buscat i decidit per ella mateixa. Són estaques vulgars que, més que enaltir, mantenen els seus ocupants fermats i alineats segons les convencions manades per una societat egoista i orgullosa.

....

....

Alguns, potser pocs, aixecaran encara més la vista i el que veuran és on estem cridats a arribar, molt lluny dels seus àmbits, més enllà d’ells mateixos, en un espai d’autenticitat i vertadera llibertat personal… i per uns ja serà tard, lligats com estan amb les cadenes del seu món i per altres podran aixecar-se com Bartimeu i començar a caminar esmicolant argolles de prestigi i privilegi.

Com veig aquest blog?

Es una pissarra on hi surten coses que, en algun moment, han fet pensar al pissarrista... i res més! De la barretina a la pissarra... tal com raja!
Es una pissarra oberta: Alguna vegada hi pot ensopegar algú, encara que sigui per accident, i com aquestes pissarres tenen la gosaria de tenir sempre parat el platet dels comentaris, hi poden caure algunes espurnes sucoses.
Es una pissarra llaaaaarge... que dóna vertigen.
Es una pissarra transparent que dóna una mica de vergonya.
Es un pissarra que seria perfecta per compartir aquell escalf, aquella experiència personal pura... aquest pissarrista, be que ho prova, però gairebé mai se’n surt.
Es una pissarra on desitjos i realitats no sempre queden ben destriats.
Es una pissarra on els pensaments estan molt basats en idees manllevades.
Es una pissarra que quan pica, pica i quan no... resta aturada.
Es una pissarra que, de ben segur, n’hi han moltes d’altres més solvents! Es clar que si només queda el prospecte de les aspirines per llegir...

“Spe Salvi” Benet XVI

Salvats per l’Esperança

.

.

Una altre ajuda!
Espero tornar a créixer en rigor a costa de tornar mastegar i remastegar a trossets un text molt dens per el meu petit nivell. Spe Salvi

El temps d’en Sergi

El temps de cada u és un do escàs, limitat i molt preuat. No hi ha res més fluid que el temps, es dissipa sempre mentre ens resti el seu do.
Depèn de nosaltres que es dissipi com moltes gotes de rosada, deixant molts de no res que acaben omplin no res o que es transformi com moltes gotes d’aigua, deixant molts bonics cristalls estelats que acaben omplin continents de neu consistent.
Canviar temps, que igualment s’esvairia, per servei, ajuda i amor que sempre deixen petjada, és una bona opció... deixen una bona empenta a l’obra del Regne que la portem una mica endarrerida.
Cal estar atent de no caure en activismes malaltissos.

Crist Rei. Proclamacions.

Es sorprenent, en l’evangeli de Lluc, qui proclama rei, des del convenciment, a Jesús. Les altres proclamacions foren burlesques i encertadament incrèdules perquè estaven referides al concepte mundà del què és un rei.
Mirem el moment de la proclamació: Jesús instal·lat en el seu tron, una creu basta, ensangonada, empolsada... pensada per la tortura terminal, coronat i cruelment escarnit.
Mirem ara un personatge anònim, el que coneixem per el bon lladra (Ep, Mossèn Gispert avui, ens feia veure que va ser el primer sant proclamat), aquest “lladre” i precisament aquest és el que el proclama rei en mig de les burles dels cortesans presents, just quan encara no havia estat proclamat ell mateix sant bon lladre.
Ell, des del seu tron, mostra la seva reialesa peculiar, la seva grandesa per sobre de tothom dispensant amor, perdó... fins l’extrem.


Altres proclamacions han estat i seran engolides pel pas del temps, però la proclamació feta per aquell “bon lladre” ha perdurat i perdurarà en els temps. Tot i que més que proclamació no va ser més que un reconeixement tímid dintre una súplica afortunada d’última hora, “Recorda’t de mi quan estiguis al teu Regne”, fet per un condemnat que per no tenir, no tenia nom conegut, ni crèdit del que pogués afirmar, ni tant sols expectativa de vida.





Altres proclamacions a Roma. L’Església creix.

Quan l’oració és do

Camines sempre, t’atures sovint, que sentis pau i harmonia interna afegida ja és menys freqüent, però a vegades passa... No serà que l’oració pot transportar a espais on la benvolença de Déu es fa més densa?

Rabí, és bo que estiguem aquí dalt.

¿No sóc pas jo, Senyor?

Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! (Lc 19, 42)

Ho va dir plorant... com un pare plora per un fill perdut i sempre estimat!


¿No sóc pas jo, Senyor? o jo església, o jo societat?...

Lliçó apresa?

...has ensenyat al teu poble que el just ha de ser amic dels altres homes, i alhora has omplert els teus fills d'esperança, ja que els dónes l'oportunitat de penedir-se dels pecats. (Sv 12, 19)

Compassions i compassions hi ha...

Algunes diferències:

La compassió del intel·ligent que només dóna perquè, entre la minúcia donada i l’increment d’actiu de bona consciència que aquesta donació suposa, resulta un balanç favorable. A més, amb l’asèpsia que suposa la distancia d’una posició de superioritat no té cap risc d’implicació, de precedents... que pugui generar obligacions o hipotecar-se per el futur.

La compassió del savi que no dóna mai perquè entre germans d’una mateixa família tot esta ja compartit.

La compassió d’Ell, que el seu ésser és Amor donat. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.(Jn 13, 1)

Busqueu la meva presència!

......

......

Hi ha qui diu: El món s’ha buidat de la presència de Déu. Potser seria millor dir que moltes persones es senten tant suficients i estan tant fixades en si mateixes que fan el seu camí sense percebre res més del seu entorn que no siguin els reflexes del seu jo.

M'haig d'hostatjar a casa teva!

.........................................Zaqueu, com ho has aconseguit?



Jo també puc corre, això rai!... tota la vida he estat encalçant altres coses.

La qüestió és cap a on s’ha de corre.
- Em temo que no és pas qüestió de lloc o temps. Segurament és més una qüestió de disposició i de deixar-se trobar que no pas de fer contacte. Es Ell qui troba.

Au, desperteu que el Nadal s'acosta i us falten moltes coses!

Crida l’atenció veure ja com en els nostres carrers s’estan penjant les lluminàries de Nadal, que per cert, també funcionaran amb energia elèctrica i seran causa de generació d’anhídrid carbònic, vull dir el de l’efecte hivernacle, no el del cava que aquest el tindrem que pagar apart.



Sigui com sigui, podem estar segurs que els regals arribaran i l’ambient de consum ho inundarà tot!

Pare nostre... nostre com infants o nostre com adults?

La meva néta és un tros de cel. (La de la foto també). Es apassionant seguir tots els seus petits progressos i puc assegurar que sorprèn veure segons quines reaccions dels infants.
Un exemple: A la mínima percepció de perill, és ella qui pren la iniciativa, corre cap a la seva mare i s’arrapa a ella acotant el cap sobre el muscle de la mare tot buscant d’aconseguir el màxim contacte físic possible. S’abandona totalment i confiadament a la mare.

"Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel." (Mt 18, 3)

Es clar que les relacions de fills a pares canvien en el temps, fins i tot canvien els rols, de forma que els fills infants passen a ser fills adults, pares d’altres fills i fins arribar a la vellesa i bona nit cargol!
Les necessitats de protecció de les persones també canvien. D’una màxima necessitat en els infants, comença a disminuir al anar-se fent adults per tornar augmentar al final de la vida.

Dir a Déu Pare, tal com ens ha ensenyat Jesucrist, es -en qualsevol edat de la vida- tractar al Creador de tot l’univers amb la familiaritat que l’infant tracta a la seva mare. Es tenir com a Pare a l'Inefable, a l'Inabastable, a l'Absolut!... Això és molt gros! Ni que només se’ns hagués revelat el Absolut com a humà i assequible només per alguns afortunats representans nostres, ja hauríem fet el negoci del segle (AT), però no!, és més que això, es un Déu tant pròxim per cada u de nosaltres com ho és una mare i el seu infant. Es el regal que ens ha deixat Jesús, la bona nova!

Dir a Déu Mare, vol dir que som fràgils com els infants i que sense el seu ajut no podem anar gaire lluny, ens cal el seu do, ens cal despendre’ns de moltes autosuficiències.

Dir a Déu Pare, es saber-nos recollits i sostinguts per mans que ens sobrepassen, mans fortes. Es saber que el Qui és realment important ens coneix més que nosaltres mateixos, ens estima i ens acull tal com soms i això fa ridícules i pretensioses les diferències egoistes que ens havíem aixecat de cara als altres germans.

Dir a Déu Pare, tal com ens ho ha ensenyat Jesús, és saber que aquest Pare, dret a la porta del seu projecta de vida, ens convida i espera la nostre decisió d’incorporar-nos al seu Regna aquí a la terra, la seva forma de viure… després ja en parlarem!


I com “obras son amores y no buenas razones”, pregunto:
Com ens pot faltar l’esperança i l’alegria als seguidors de Crist?
Com no fem de la nostre vida un testimoni de gratitud?
Com, en definitiva, deixem aquest Déu Pare en la perifèria de la nostre vida quan tindria que ser el centre?
Complicat de respondre si pretenem entendre-ho des de la lògica. Quan les premisses assumides no provenen de la lògica, només podem demanar aquell impuls que ens fa sortir de nosaltres segurs i caminar cap un endavant emboirat amb tota decisió… i això és la fe, o no?

Amén

Ser com infants i posseir el Regne. (Lc 18,16)

Fins avui, Déu no us havia donat un enteniment capaç de comprendre, ni uns ulls capaços de veure-hi, ni unes orelles bones per a sentir-hi. (Dt 29,3)

Escàndol a la sinagoga

Hi hagué rebombori del gros en aquella sinagoga de Cafarnaum (Jn 6, 30-69):

...¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
... Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
... Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell.

La fe és un do. No és un do regalat de forma totalment gratuïta, molt menys imposat... cal l’esforç de la nostre recerca, la nostre acceptació.
En Francesc Gimbernat ho diu molt bé: la fe és un do ofert. Ofert per un altre, i això no vol dir que necessariament ha de ser buscat, trobat i acceptat per un mateix. Perquè algú visqui la fe, calen dues condicions prèvies: l’una que no depèn de nosaltres i l’altre que sí depèn de la nostre voluntat.

1ª) La primera és a la que Jesús feia referència quan deia:
Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. (Jn 6, 44)
... i reiterava:
Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. (Jn 6, 65)

2ª) La segona és la que fa que els uns se’n vagin i els altres es quedin:
¿També vosaltres em voleu deixar?
No podia ser d’altre manera, a l'amic Simó li van fer falta ben pocs segons per a respondre i així anticipar-se als seus companys. Es la resposta a una pregunta de Jesús feta des del respecte a la llibertat dels seus deixebles. En la resposta hi ha implícit l’acta de discerniment i de voluntat de seguir-lo a Ell en front d’altres opcions que no els satisfan.
Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu. (Jn 6, 68-69)

Com Pere, només des de l’humilitat i la confiança l’hi podem demanar a Jesús que ens doni i ens millori la qualitat del nostre viure la fe, de la nostre identificació amb el seu projecte.

La força de la joia

No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força.......(Ne 8, 10)

Recorda Xicu...

Si, fidels a l’invitació del Regne que predicà Jesús, ens orientem a la fraternitat amb els altres i en especial als que més necessiten d’ajuda externa, no ho hem de veure com un acta gratuït de generositat per part nostre, sinó més bé com un haver sabut trobar el nostre lloc dintre d’una família on se’ns acull com a germans i on s’espera la nostre participació en la seva vida comuna en la mida del dons que se’ns ha dotat per a desenvolupar en favor d’aquesta comunitat.

Exercici d'ubicació

L’evangeli de Lluc d’avui ens fa contemplar la societat jueva del temps de Jesús dividida en tres grups. Els lectors podem caure en la il·lusió inconscient de que ens ho mirem des d’una òptica distant i aliena als dos grups explicitats. Per dir-ho més clar, des del grup implícit dels bons: Allà davant a l’esquerra els pecadors del carrer i a la dreta els prohoms del catolicisme que no m’agraden. Aquí: jo i alguns altres, els que soms bons.

Aquesta visió du al problema de que les paraules del Salm Responsorial d’avui resulta un cant de paraules buides:

Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant;
tu que ets tan bo, esborra les meves faltes.
Renta'm ben bé de les culpes,
purifica'm dels pecats. (Sl 51, 3-4)

La solució al problema: reflexionar que un altre, que jo mateix he col·locat a un dels grups del davant, fa la mateixa lectura i a mi me col·loca en el de davant a l’esquerra... té raó. Estic lluny encara del Regne per moltes raons... Ara ja puc recitar el Salm amb una altre actitud i problema solucionat!

Un altre problema és que els evangelistes han reiterat el caràcter i l’actitud no excloent de Jesús cap el grup de l’esquerra (i aquí m’incloc jo), però el que no entenc és perquè sembla que es refereixen sempre als prohoms religiosos com si foren repudiats in secula seculorum. O jo ho estic interpretant malament o els evangelistes se’ls ha anat la mà.

Tot reflexionat sobre en Narcís d’en Jesús Renau

“Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües.“(Gn 1, 1-2)

Déu digué:
Que existeixi la llum.
Que la terra produeixi vegetació
Llavors Déu va crear els éssers vius de tota mena els beneí dient-los:
--Sigueu fecunds, multipliqueu-vos
Déu digué encara:
--Fem l'home i la dona a imatge nostra, semblant a nosaltres

I va ser així.
Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. (Gn 1, 31)

M’agrada creure que encara estem en aquell sisè dia en el que durant la seva albada Déu va constatar que el que havia fet era molt bo i que, afectivament, era un lloc de gran plenitud per a les persones fetes a imatge seva i amb capacitats extraordinàries comparades amb les dels altres éssers vius. Però, malauradament, això només fou així mentre els homes i les dones es mantingueren sense ambicions desordenades que els ompliren d'egoismes i malicies.

Hi hagué dons un matí i un vespre lluminós, que es va repetint encara, perquè els homes i les dones de tots els temps puguem prendre consciència d’aquella bondat original de la creació, perquè puguem adonar-nos que l’harmonia original de la creació es possible encara, i que les dones i els homes estem cridats a viure aquella harmonia, ara perduda, i a ser els artífexs de restablir-la i de vetllar per ella, de recuperar un món de fraternitat on hi cabem tots i on tots hi tenim la possibilitat d’una vida més que satisfactòria.

La nostra deriva cap a un mon individualista entestat en ser més, en tenir més, en dominar més... ens ha dut a un món tanoca, ben diferent d’aquell original, un món que no s'adóna que les cotes d’aquest plus individualista de més que aconsegueix, prou importants en el món occidental, ni el fa feliç ni el satisfà i a més s’aconsegueix a costa de trepitjar i ensorrar els demés. Tot plegat ens du a una dinàmica accelerada de la recerca de més i més i més... i de sostreure bens i dignitat als altres.

“Ho veus, Narcís, com n’és de diferent mirar-se al mirall de la pròpia imatge, fins avorrir-se, o obrir els ulls al món, a la vida, als humans i a Déu !! Gira la cara, si us plau, contempla i actua.” (Jesús Renau sj.)


Tenim dons la llum dels vespres i dels matins que, no ens mereixem mentre i quant no obrim els ulls al mon i el contemplem per, al final, actuar i tornar a un ordre més natural, més humà i més fraternal.

SANTA MARIA, MARE DE DÉU

Noia del poble, Maria, mare de l'amor més clar.

Per damunt de tots els homes i dones del seu temps, Maria veu i viu el seu món referenciat al Déu dels seus pares, que de ben segur l’intueix més pròxim i més actuant de com ho entenien en els seus temps. La seva major intuïció/inspiració del sentit de la vida no la treu d’un sentir i d’un comportar-se amb senzillesa i humilitat. Escollida entre totes les dones es converteix en mare de la Paraula encarnada.

Maria és la dona que estima. Per amor es fa invisible durant la vida publica de Jesús. Per amor es fa testimoni visible al peu de la creu, quan deixebles i seguidors abandonen. Per amor es fa pal de paller en la Pentecosta, quan aquesta funció era critica per el futur.

Maria és la nostre mare. Per voluntat del crucificat, ella esdevé la mare de tots els creients que conservem l’esperança del Regne de Déu en mig d’una societat hostil als valors que representa. S’esdevé la nostre mare per voluntat expressada a l'únic deixeble que conserva l’esperança en el moment punta de la sentència, quan els dos móns enfrontats, el civil i el religiós s’uneixen per fer desaparèixer un xarlatà incòmode, aglutinador de pobres i de gentussa desesperada, que també l'han abandonat. Aquí tens la teva mare (Jn 19,27)

Festa de la Mare de Déu d’Agost:
A les dotze, Ofici solemne amb acompanyament d’orquestra. Assistència de les autoritats locals amb els bastons de comandament. Paraules de ben vinguda. Ofrena dels nens al peu del altar... L’hereu amb faixa i barretina i la pubilla amb la banda acreditativa del seu regnat... fotos de les mares. La pau: Hola, què tal. La coral del poble canta els goigs. Sardanes a la plaça... cavallets, capgrossos i cap a dinar que ja és molt tard.

Rebeu Mare totes aquestes formes de celebració, sense fer massa cas de la seva autenticitat: tots volem celebrar aquesta festa en honor vostra de la millor manera que sabem i podem!
Com diu la cançó:
Amb el cor ple d'alegria et vull cantar:
AVE MARIA, AVE MARIA
AVE MARIA, AVE MARIA.

I per tots els dies de l’any, vós que heu estat portal d’entrada de la Paraula, llar de Crist i font de bondat que brolla d’Ell, guieu-nos cap a Ell, feu que sapiguem conèixer-lo i estimar-lo. Amén.

ENTERRAMENT

He perdut un bon amic, ens ha deixat i avui hem acompanyat al seu cos i a la seva família en aquets moments crítics.

.
.
.
Pensava en la idoneïtat de celebrar l’Eucaristia en el seu enterrament:

(1) Per ser l’Eucaristia un model de camí final.
(2) Per reunir-nos en comunió al seu voltant i en comunió rebre aquest do de l’existència nova que brolla del baptisme i de l’eucaristia i que ara el meu amic ha fet plena.




.
(1) Seguir l’invitació de, feu això mateix, vol dir no aturar-se en el Sant Sopar, sinó anar més lluny del Cenacle. Desprès del Cenacle, Jesús va passar per la mort, el sepulcre, la seva resurrecció, i encara la posterior donació de l’Esperit Sant a la gent reunida.
Camí i model.

(2) L’amic que ha mort fa el traspàs d’una vida precària, que ja ha acabat, i passa a la Vida definitiva.
Què és l’eucaristia, que tantes vegades ha viscut el meu amic, sinó la resposta a una invitació de Déu que en Jesús vol entrar en les nostres vides per transformar-les radicalment?
No tots els presents al acta han percebut l’invitació: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Ap 3, 20)





Jesús comunica al creient la seva pròpia vida, la mateixa vida eterna de Déu.
Nosaltres aplegats, en comunió al voltant del cos del amic rebem la Llum, la Vida i l’Amor.
El meu amic ja habita en Crist i Crist en Ell.






Al final una filla ha tingut el valor de llegir-nos unes paraules que ens han deixat a tots els assistents tocats. El mossèn no ha llegit, ha improvisat... ha fet el que ha pogut.

PLUJA D'AGOST

Necessitem l’aigua dels rius, les fonts fresques, els camps verds i les obagues humides.



Tot plegat és un do gratuït que fa meravellosa la nostra estada en aquest món.

...................................................................

...................................................................

..............................................................

Ens calen dos coses:
Un respecta exquisit per la natura.
Aquesta pluja que fa tems que no ens visita.

... ALLÒ QUE ÉS DE DALT

De les lectures d’avui mateix:
Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. (Col 3, 2)

No, si clar ja ho és, ja... Aquest Pau!... per això es diu, gran com un santpau!
Els que no soms tant grans devem tenir el cor ben empolsat i enfangat.


Tot això m’ha portat a un mal son d’estiu:
Soc el que soc o soc diferent del que soc?
Hi ha una escletxa entre el meu comportament i la meva realitat o l’escletxa no és escletxa?
L’escletxa seria el que puc canviar o és la meva realitat entera que és susceptible de ser canviada?

No, que ningú contesti, per favor! (Quina vergonya!) Això només és xerramecaria al vent.

De fet, quin sentit ha de tenir la vida enmig d’aquest món on ens la passem obsessionats per acumular només calderilles i entretinguts en "altres coses"?
Els cristians ens sentim estimats del Déu de Jesús. Hem après, o hauríem d’haver après, les possibilitats infinites de l’Amor... de moment, el Déu Amor s’ha fet home, home amb cames i braços i ulls..., lligat als rellotges per trampejar l’encotillament del temps i a la cinta mètrica per trampejar l’encotillament de l’espai...: La humanitat divinitzada! El paradigma del home ja no podrà ser mai l’home al cim d’una muntanya de calderilles o la joventut psicotròpica o ..., jo què sé! Vull pensar que Sant Pau diria que el paradigma és l’home del cor gran.

Ja molt abans de Jesucrist hi havia qui ens parlava del potencial del home:
«Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Gairebé n'has fet un déu, l'has coronat de glòria i dignitat, l'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus... (Sl 8, 5-7) Tot això abans de l’encarnació!...

FE ESPIRITUALISTA, FE ACTIVA, IMPULS...

Aquesta no sé si té clar quin és el codi de la vida d’aquí, d’allà o d’ambdós llocs. Tant se val!
Aquesta està oberta, disposada a sortir de si mateixa, orientada al destí que l'inspira el seu sol. No ha esperat a tenir clar a on té que anar, ni quin és el moment més oportú, simplement ha seguit el seu impuls, s’ha obert i ha sortit...



Ser llum del món, ser ferment de comunió, no és el miracle, ni tan sols es ser-ne el seu autor, només el fa possible.
Així deu ser com es construeix el Regne.

FER PLAÇA?

--Xicu, em penso que no anem bé!
-- Ja hi tornem! Quin mal hauré fet jo per tenir una consciència tan cagadubtes!
A veure, que no t’adónes de quin ritme portem? Caminem de sol a sol i la poca gent que trobem l’avancem. Tinc l’esperança segura, estic absolutament segur que anem pel bon camí i que arribarem a on hem d’arribar.
--Absolut! Has dit absolutament? Ja saps que en penso dels convenciments absoluts i de “las adhesiones inquebrantables”...
--Me vols deixar tranquil d’una vegada?...

.

.
--Xicu, no te’n recordes...
--Què dius? Si parles tan fluix no et sento.
--Em pensava que no volies que et parlés...
Deia que l’altre dia varem travessar aquella plaça. No et recordes que ens va cridar l’atenció que hi havia gent que s’hi havia instal·lat i s’entretenia amb les persones d’allà? Semblava gent més forte i preparada que nosaltres...
--Ets un corcó!


Fer camí, fer plaça, plaça, camí... That’s the question!
... i fer camins de trobada dins la plaça?
--Et conec! Sempre vols sortir-te’n amb la teva, però m’agrades més amb una esperança treballada, incerta i confiada que no amb una de segura i regalada.

--No et sento! No sento res del que dius! Estic cansat. “Corto y cuelgo”. Bona nit cargol!

PENSAMENT AL VENT

Salve Maria!

Déu vos escollí d’entre totes les dones perquè éreu plena de gràcia.

Amb vos el Fill de Déu prengué vida humana per redimir-nos i mostrar-nos la veritat del Pare.

Beneit aquet fill vostre, Jesús, que ens ha revelat una nova vida i beneïda Vós que sobreïxiu gràcia abundant des de la vostra plenitud.

Santa Maria, Mare de Déu; pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort.

Amén.

VIDA CONTEMPLATIVA SEGONS EL GENESI I L’EVANGELI DE LLUC, O ERA MARC?

Ja pot girar-se un bon vent que aquí van aquestes paraules!

Ara entenc una mica més a tots aquells i totes aquelles que viuen una vida religiosa contemplativa:

Ells i elles són com Abraham, assegut a l'entrada de la tenda, a les alzines de Mambré, quan la calor del dia era més forta.
Ells i elles, com Abraham, han rebut i desenvolupat capacitats d’identificació i de contacte amb el Senyor.
Ells i elles, com Abraham, a les alzines de Mambré, sempre situat en condicions propicies de trobament, aconsegueix que el Senyor no passi de llarg davant les necessitats de la humanitat, malgrat aquesta visqui despreocupada i desconegui què és el que en realitat ha de menester.
Ells i elles, com Abraham, sempre a l'aguait, sempre promptes a no deixar escapar les iniciatives de l’Altre de cara a la humanitat, no importa que arribin “adreçades a cau d’orella”, no importa quant apartada la nostre humanitat pugui estar, no importa quant “atrafegada per tot i apassionada per res” pugui estar.
Ells i elles, com Abraham, s’entretenen amb Ell a l’ombra de l’alzina i ens indiquen quants seàs de farina hem de manejar. Mantenen visible per nosaltres, el vertader sentit del que som i del nostre destí.
Ells i elles, com Abraham, com Maria, germana de Marta, han escollit la millor part de les coses de la vida i, no només no lis serà presa, si no que fan possible que dons fecunds necessaris arribin, sense estar demanats per els destinataris, a una humanitat preocupada i neguitosa per moltes coses que no són necessàries.
Ells i elles, com Abraham, són imprescindibles per una humanitat absenta com Sara, instal·lada en un riure fàcil, incrèdul davant la Vida i que viu d’esquenes als seus benefactors.

A tots ells i totes elles, el nostre reconeixement i gratitud!

AVÍS PER A NAVEGANTS

Si ets dels que tenen l’orella atenta i l’ull viu, si a més t’agrada apostar fort i anar lluny: Compta amb les teves relacions amb Ell! Estigues preparat per el que pugui caure!

Vegeu com Jesús pot esdevenir un revolucionari de molt “cuidado”:
No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. (Mt 10, 34-36)
Vegeu, ara, com sembla que hi ha una invitació oberta i una sistemàtica que és progressiva per a revelar el camí a aquells que en volen més:
Primera petició: Resposta de nivell bàsic, camí relativament facilot...
Segona petició: Resposta per a l’excel·lència, camí de molta més volada...

Exemples:
Paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37)
Primera pregunta. Jesús respon amb un altre pregunta. Conclusió: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. ...Fes això i viuràs. Tema conclòs!
Però no, el rabí podia aturar-se aquí, però no! Alguna cosa l’empeny, no en té prou i fa la segona decisiva pregunta a l’altre rabí i... nyaca! Vés, i tu fes igual, que vol dir, bellugat, no esperis, surt fora i fes igual que el samarità.

Eh que sembla com si d’entrada el Senyor no vulgues forçar les voluntats?... Com si esperés que nosaltres anéssim donant els diferents passos.

El jove ric (Mt 19, 16-29)
Primera pregunta. Jesús respon: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix. Tema conclòs!
Aquí el jove ric o l’home ric o l’home important, podia perfectament haver-se aturat en aquest punt i tots contens!, però no, també tenia quelcom que l’empenyia per dins i va haver de fer la segona decisiva pregunta, Què em falta encara? Nyaca, nyaca! --Si vols ser perfecte, ves: liquidació total i vida nova! Segueix-me!

Escolteu navegants, quan un jefe t’ofereix una nova i superior responsabilitat i tu no l’acceptes: malu!... ja et pots considerar definitivament aparcat! Sortosament Ell aplica criteris que sobrepassen els comportament d’un pare. Es un Pare extraordinari que sobreïx amor; espera, ofereix un altre oportunitat, compren les teves limitacions...
Per si de cas, si decideixes insistir: estigues preparat!

El pobre jove va quedar-se menys fotut del que jo m’hi hagués quedat en el seu lloc.

Pregunta al vent de les meves xerricades: Eh que aquell jove va necessitar temps per assimilar aquella proposta, però al final va seguir Jesús?...

TU, JO I SETANTA MÉS. (... i segona)

Ens hem d’acontentar espigolant quatre espigolalles heroiques i esgarriades que han aconseguit escapar de la recol·lectora? Ja sé que per Ell qualsevol persona pot ser tot un univers, però deixeu-me dir-ho com ho diríem nosaltres: Es per això que el fill de Déu s’ha encarnat i mort a la creu? Ell, respectant sempre la nostre llibertat, ha confiat en nosaltres la missió de continuar la seva obra, és aquesta la nostre resposta? Compte que no ens demana fer tota la feina... Ell no ha fugit i no es desentén d’avançar-nos el seu Regne, només ens demana que anem tot davant on Ell té que passar desprès a rematar la feina. (Veus, això se m’havia escapat, acostumat a anar per la vida sol com un mussol)

Morts d’èxit, en una part de món, on la gent ja ha tastat la felicitat petita del “progrés” i on ja hi ha qui n’està de tornada, insatisfet, assedegat d’una felicitat més consistent. Gent que busca la veritable llibertat, la vertadera justícia, l’autèntica pau i l’autèntica realització de cada u... gent que buscant, buscant ha aprés que, ni que arribi a abastar el que representen aquets conceptes buscats, ens mancarà sempre la seva plenitud, malgrat estaríem disposats a deixar-hi la pell per arribar-hi.
Un món necessitat de canvi espera un enviat que dui un missatge que meni a aquets valors, un missatge que no arriba... I podem preguntar-nos: No estan aquets valors continguts en la Bona Nova dels cristians? No estan aquets valors continguts en el Regne que testimoniem i proposem els cristians? No és el cristià autèntic el paradigma del progressista, el antisistema fratern?

No ha arribat l’hora de revisar les nostres actituds i comportaments, de seguir de forma més autèntica la crida personal interior? Els setanta-dos partiren sense indicacions detallades de normes o de formes, només se’ls digué: Pregueu, aneu en compte, confieu i feu el bé. Tots tornaren plens d’alegria. (Tots! Diu tots i no hi hagueren ni psicotècnics, ni currículums ni seleccions prèvies) Això sí, no sortiren dient que, gràcies el seu bon ofici, fins i tot els politics menys dolents els havien inclòs en les seves campanyes electorals... Jesús, que també sap ser irònic, diria que si, que ell mateix havia vist caure com un llamp les expectatives de vot dels contrincants que eren una mica més dolents.

Si el diagnòstic d’en Marc, de mort per un episodi d’exitosi aguda, es encertat, me pregunto si no és ara l’hora dels rebrots, si no és ara l’hora dels josies que redescobreixin l’Evangeli. Els rebrots: sempre són de la mateixa soca, de la mateixa naturalesa però de formes i aparences completament diferents i sobretot plens de vitalitat.

Au, ja està! Parole, parole... engrunades totes, el vent se les ha endut una a una!

TU, JO I SETANTA MÉS. (Primera entrega. La segona: quan pugui)

Es el Senyor el que “fa sortir els vents dels seus amagatalls” jo només, com qui dóna menjar a les gallines, dono al vent les meves cavil·lacions.

Cal plantar cara a la garbera recollida durant la joventut... la meva no és prou bona però és la que tinc!... no n’hi ha d’altre!... Garba a garba cal anar destriant el gra de la palla, del boll que l’acompanya, gra que a voltes s’ha fet ranci i florit... mentre que en els camps, la nova collita ja ha perdut el ros, ja abaixen el cap les espigues madures, les herbasses invasores, ufanoses i orgulloses sobresurten i dominen els mars dels sembrats... on som els segadors?

Els dotze haurien d’anar al davant. Els setanta-dos amb barret de palla, esclopet a l’esquerra, volant a la dreta i lligador al cinturó hauríem de seguir. Cop a cop els volants canvien aquell ros alt i flonjo per un rostoll baix i raspós. Sota un sol que esquerda les roques, l’esperat crit de Garba!, llençat per el cap de colla, desencorba les setanta-dos esquenes totes a una, alliberades, alleujades. El dors de la ma llisca per el front i atrapa la suor, un bufet, un traguinyol i feina feta no té destorb!... però no!, això no és d’avui!... on soms tots plegats avui?

Morts d’èxit, diu en Marc. Si és trista la mort d’una missió, aquesta és doblement trista per ser, d’entre totes les missions la més conspícua: La Missió. I encara és tres vegades trista per morir, no de mal inevitable, si no precisament d’èxit.
Encara té que ser el catacrec més fort...?

No hi ha prou segadors i les collites son sempre un valor; altres les cobegen d’una altre manera, són per ells un gran mercat i una força productiva. Es quan nosaltres no duem a terme la nostre missió, que té que fer que l’amo dels sembrats pugui segar on no ha sembrat, quan d’altres instal·lats en cabines amb aire condicionat conduint màquines recol·lectores que seguen i baten tot a l’hora, engoleixen insaciables les masses d’individus.

Hem passat del cop de volant individual a la sega massiva. Del tractament conformat a les individualitats a la gestió massiva de les societats on els individus es difuminen uniformats per criteris, valors i normes acceptades des del convenciment dels valors suprems del deu mercat, la deessa competència, i els seus fills eficàcia, possessió, prestigi, aspecte físic, evasió permanent, joventut... Tampoc estic convençut de que, quan aquets deus encara estaven per inventar, no n’hi haguessin uns altres amb el mateix resultat...

RESSONS DE L'HOMILIA D'EN MARC, LA DEL CATACREC

Ja sé que no haig de convèncer a ningú més, tret de jo mateix, però encara que només sigui per aclarir-me deixeu-me dir al vent que tot ho escolta:
A l’Evangeli no podem trobar-hi tot el que Jesús deia, només hi trobem fragments més o menys al peu de la lletra del que deia. L’Evangeli no pot transmetre bé ni les energies ni les empaties que Jesús irradiava. Es a nosaltres que ens toca la tasca de transmetre, de proposar, mes que “vendre”, el seu missatge i som nosaltres, quan deixem que aquest s’entengui en clau d’immediatesa, quan la pifiem solemnement.
Els arguments de “venda”/proposta són molt diferents si el que volem vendre son valors de borsa per una especulació a curt termini o són valors de gran rendibilitat a llarg termini. En el primer cas posarem l’èmfasi en l’immediatesa dels petis resultats i no caldrà aprofundir massa en el coneixement del negoci en el que, en realitat, no ens identificarem mai. En el segon cas, el coneixement del core business de la companyia en la que ens hem fixat per entrar-hi com accionistes, es imprescindible ja que anem a formar part del negoci que se’ns proposa. Aquí ja no valdran eslògans simplistes, si no un discerniment en profunditat per arribar al punt de decidir, què m’hi jugo? Quant inverteixo? Només el que me sobra? Capitalitzo caus i nius i ho inverteixo tot? Cremo les naus, bous i llaures? M’hi jugo seguretats, prestigis... passo pel camí de la creu o m’enganyo pensant que hi han altres camins de drecera que duen al mateix destí?

POSAR AL DIA LA VIDA RELIGIOSA

Un té que sentir-se agraït a tota la gen que ha fet possible els recursos que hi ha a Internet i reconèixer que aquest lloc de consulta ha estat una ajuda, almenys per a mi, per a tirar endavant.
Passa, però, allò que quan has aconseguit escalar el primer turonet, apareix en l’horitzó la primera muntanya i després un altra i un altre… sembla com si l’horitzó, que en el primer moment creies, tot satisfet, que ja el tenies a ma, ara es fa cada cop més lluny i més impossible… és com voler encalçar les estrelles. Ja no et sents satisfet.

A Internet, FAQ pot ser una drecera quan arribes a la conclusió de que estàs buscant una agulla en múltiples pallers.
Hi ha resposta per tot, però un s’hi perd...

*** How to keep you up-to-date? Hi trobaré una reflexió sobre si podem considerar el Tao com saviesa inspirada per l’Esperit de Déu o, més abans, que el pernil serrano amb ketchup és le dernier cri?
*** Available updates. M’explicarà com he d’entendre la Resurrecció i Ascensió sense que falli el principi de conservació de la massa-energia o me portarà a receptes de cuina baixa en calories?
*** Deploying software updates using... Hi trobaré resposta a inquietuds de com entendre la relació que hi ha entre el Regne d’aquí i el Regne d’allà o serà el desplegament del escut antimisils americà?
*** Maintaining and updating you... Escatologia també abans de néixer o un tractat de aerobic i fitness?
*** ...

Tot plegat un caos. Hi ha coses que son més de disc tou!...(Cor no endurit)
Santa paciència, noi! Constància i no esperis que ningú t’ho faci fàcil, de fet els indicis del camí son que el Creador ens ha posat el que necessita cada u en el seu cor i ho ha fet assequible per als senzills! (Escriuré la Llei al seu cor, jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Fantàstic!)No crec que els anacoretes tinguessin gaires inputs tecnològics o ajudes d’altres mestres... i també estaven sols.

... Tu em parles dintre el cor:
«Busqueu la meva presència!»
Buscar-la és el que vull, Senyor!
No t'amaguis lluny de mi!
....
....
Ensenya'm, Senyor, la teva ruta,
condueix-me per camins planers.
...
...
Espera en el Senyor;
sigues valent, que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor. (Sl 27)

Ràpidament: Click to download, que traduït vol dir Amen.

Ep, el salmista quan diu “espera” vol dir confia. Res de el senyoret ja farà la feina i els criats tranquils, el matí sota la parra i la tarda sota la figuera.

SOMNI D’UN DISAPTE DE MAIG AL JARDÍ DE CASA

Va durar només el temps de trencar el son, no sabré mai si abans o desprès del moment difús i nuvolós on la consciència i l’endormiscament es fonen.
El llibre dels Llibres deixat obert damunt la taula... Un ventijol juganer i trapella arribà no se sap d’on. Com si del meu abandó n’haguera estat pendent, ara se n’aprofità; començà a passar planes del llibre obert. Jo ho veia o... no ho veia? Tant se val! Una rere l’altre, planes i més planes anaven passant... fins arribar a una, com si fos cobejosament buscada. El vent la forçava i ella se li resistia. Com si d’estirar la corda es tractés: més embranzida, més resistència... Tot semblava debades fins que una ventada enviada més vigorosa arrancà de soca-rel la fulla recalcitrant.
Groguenca com las demés, plena de lletres arrenglerades com formiguetes repartides en dos columnes tant per davant com per darrera... com les demés.
Sense que ningú li ho demanés, el grèvol del fons del jardí, de fulles punyents, sempre enllustrades i boletes vermelles ara verdes, aconseguí robar al vent lladre, victoriós i inflat aquella plana que ara s’enduia qui sap a on.
Maleïda sigui la bufada que m’ha mutilat el Llibre! Ara caldrà tornar col·locar la plana arrancada al seu lloc!

Però, si la plana no du número!… Si tampoc du el nom del evangelista!...

Arribat el capvespre, i mentre els deixebles
ultimaven els darrers preparatius del sopar
pasqual a casa de Nicodem,(b) Jesús els digué:
- Baixo un moment i torno. Jesús volia
trobar la seva mare a soles. Nicodem l’havia
fet esperar al pati de casa.
Maria mirà a Jesús amb tendresa i se li
endevinava una certa angoixa mal
continguda.
A Jesús se’l veia d’alguna manera contorbat.
Agafant la ma de Maria digué:
-Mare, ha arribat l’hora.
-Fill, per tot Jerusalem es diuen moltes
coses de tu... Cal que vagis molt en compte.
- Quant s’està segur del camí, un no se’n
té que desviar encara que arribi la turmenta.
No he pas ensenyat d’aplegar forces per
vèncer la força, el que haig d’aplegar és
coratge per deixar que l’home extraviat
meni l’historia per camins de llops i
d’aquesta manera el fill de l’home glorifiqui
al Pare i així aquest glorifiqui al Fill. No
os preocupeu. Us enviaré l’Esperit meu
que és també del Pare i llavors ho entendreu
del tot.

Mare, que la carn no plori la carn abandonada
quan tinc que tornar amb qui és més gran
que jo. ¿Perquè plors, si qui m’acull és el
Pare que és Déu de vius? ¿Es que els segadors
estan atents a la palla caiguda quan el que
busquen és la collita de gra d’ordi?
Redempció i herència de Vida Eterna per la
humanitat entera, i ni que fora per un sol home,
bé valen un lliurament misericordiós i generós.

El fill de l’home té que seguir el seu viure
que ha tingut fins ara, que és per el que ha
vingut al món. Ara només s’ha d’acomplir
allò que hi ha escrit: «El meu servent
triomfarà, serà enlairat, enaltit, posat
molt amunt.» (c) perquè mirant-lo, tothom
pugui despertar sobtat a una nova vida on
l’home no s’ha fet pel temple ni per la llei, ni
tampoc la vida s’ha fet per ser reservada (d),
sinó per consumir-la buscant la plenitud dels
altres jo-s que sofreixen.

Amb tot, caldrà no atiar rancúnies, perdonar,
pregar per els perseguidors… Només qui és
ofès té l’oportunitat de perdonar. Cal que el
ofensor sigui tant jueu com pagà. Com més
gran sigui l’ofensa, més gran el perdó.

Una cosa encara, mare. Tu que saps fer el
molt des del poc, estigues amb els meus en
els moments de pertorbació, fins que l’Esperit
del meu Pare enrobusteixi les seves mans
cansades, afermi els seus genolls vacil·lants
i els encoratgi a ser valents i no tenir por (e),
de manera que tots siguin u, com el Pare,
esta en mi i jo en Ell. No penso pas deixar
orfes als meus; tornaré... (a)

(a) Jesús va fer encara moltes altres coses. I si
algú volgués escriure-les una per una, em
sembla que els llibres que es podrien escriure
no cabrien en el món sencer.(Jn 21,25).
(b) Nicodem, el seguidor de Crist freelance..
(c) (Is 52, 13). (d) La versió de la Garrotxa
tradueix: ni tampoc la vida s’ha fet per
criar pèl. (e) (Is 35, 3-4)


Només un somni, res més que un somni. No hi ha plana escadussera... El Llibre està sencer, intacta, sense intrusos ni aberracions. Res important que sigui digne de ser recordat... Qui pot fermar “la loca de la casa”?

Camí Solitari

Pastors sempre atrafegats... –Per aquí farem drecera. –No que farem marrada... –Que sí. –Que no. –Que Roma... –Que els acords...
Ovelles aturades, instal·lades fora del camí en pastures fàcils i aigües abundants...

...adoren els déus d'aquesta terra,
divinitats que jo també estimava;
multipliquen els seus ídols,
van darrere els falsos déus.
Però jo no els oferiré més sacrificis...

No m’escolten, no es posen d’acord. Tenen una feina difícil, seguir el nomenament de nous majorals..., cal cuidar els joves d’aquí..., els desvalguts d’allà ben lluny... No poden escoltar-me! Tampoc vull destorbar-los.

Guarda'm, Déu meu,
en tu trobo refugi...
...M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre.

Avesat a prendre decisions dins las pastures grasses, avesat a assumir riscos, avesat a la solitud de la responsabilitat, un s’adona que dins el camí de la Vida les coses no deuen ser tant diferents.

Un s’adona que el Mestre té un respecte exquisit per la rectitud de consciència, per la llibertat...

Tinc cames, tinc enteniment, tinc cor... només em cal no perdre la llum de la teva mirada.

Acabament rodó, si no fos que la Teresa adverteix al Octavi, en el seu Blog, de l’importància del sentit eclesial de la fe... i els pastors segueixen molt enfeinats.

BARTIMEUS CAMÍ ENLLÀ

Assegut vora el camí
remuga que remuga qui mena la barca de la meva vida...
jo mateix, el torrent que se’ns enduu…?
I perquè aquet desfici quan ja clenxino blanc? Remuga que remuga!...

Assegut i atrapat pel vesc enganxós i embullador de cavil·lacions impossibles, ensordit pel xivarri del camí.
Sentint com les urpes del temps roben vida i deixen consols il·lusos com el fum,
èxits que no pesen, prestigis que no afarten,
allà on la mà manyaga d’un altre temps diferent podia haver deixat tresors de llei, petjades pels demés…

Assegut al camí, cec i captaire de llum… una veu neta arramba la cridòria i me desperta del món de les cabòries.
Fet i fet hi han millors ports per la meva barca! Però, i fins ara?... Rutes estantisses, afanys costosos de les comptades hores de cada dia i d’unes exigències tant despietades com curtes de mires... fum, èxits que no pesen, prestigis que no afarten,


Hom pot comprendre que t’agullonin per endur-te a un lloc de llum,
però, llamp de llamp, mai podré entendre perquè heu tardat tant, Rabuni!



Trobada?... si home, la del jersei! desprès de que el perdés. No recordo ni cap hola ni cap adéu, ni cap com estàs? ni cap on vas? Només recordo que de sobte era molt tard, que, dret d’un bot, amb les presses de fer camí, no trobava el jersei... camí enllà una dona amb una veu neta, mocador al cap i un nen a la mà feia camí davant meu. No estava sola, altre gent, també de veu neta, caminava en la mateixa direcció. Jo sentia com un mateix camí, nou per mi, ens unia i com un mateix Esperit ens acompanyava a cada u.

Anys de captaire buscant aquí i allà no és com un llampec de trobada. I ara deixeu que segueixi el meu camí, vaig tant tard!... Només puc dir-vos que ara ja no sento que me robin anys, ara me regalen Pasqües que són les que compten el temps, les que obren les portes de les primaveres fecundes, les que porten la llum i la vida.

Start-up

Em sobra pissarra, i aquest guix tot sol no guixa!