De fora vingueren i de casa ens tragueren ...

Quina força que té el pròleg de Joan! Un bocinet d’avui:

Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. (Jn 1, 11)

Fins aquí podíem arribar!...

La Marta sent que ja no pot més.
S’havia adonat que la gent del seu entorn vivia muntada a la barca de “El que me va be a mi és el que cal fer. Res més que jo compte” Abans no eren així!...
-Estàs segur que abans no era així? Abans, com ara, tampoc parlàveu de quins principis regien les vostres conductes. No serà que la vida ja ens portava allà on teníem que anar?...

Fa temps que la Marta havia après que el millor és no discutir amb els companys i amigues sobre principis... però ja no podia suportar més que la gent buida de principis, més pobre en valors morals que ella mateixa, es permetessin de parlar amb una prepotència insultant, des d’un relativisme al servei del seu ego mesquí, des d’un atreviment ignorant insuportable. Vaja, que tenim la Marta ben indignada!
Però més encara, quan la gent l’aconsella canvis d’actitud (precisament a ella, escolteu!) basats en un “tens que ser més moderna” embolcallat amb un somriure compassiu i suficient, com qui aconsella des d’una posició superior, del qui ja ha arribat i et contempla allà baix, perduda i retardada en el teu camí, com un pobret... ja està bé! Fins aquí podíem arribar!

Aquest “se té que ser més modern” és cada vegada més omnipresent i cada vegada és una força més poderosa que t’atrapa i t’arrastra encara que no vulguis...
..


Dons bé. Prou! La Marta té el seus propis principis basats en quelcom superior a tots els consensos que es fan i es desfan. La Marta ha decidit ser valenta.
-Tindràs que ser molt valenta Marta! Estic pensant en anuncis, programes de TV, politics, gent famosa, gent de prestigi, superiors a la feina, col·legues, amigues... La societat casi entera, la que sona, tota entera és la que imposa les pautes de conducta.
Ah i compte amb l’altre extrem, el de recloure’t dins del fanatisme!
Des de la simpatia i des de la companyia en el mateix camí te donem la benvinguda, Marta.


De tot això el que en sap és en Peter L. Berger

Naixement. A on? Quan?

Fa uns 2.000 anys i uns 750 més que es va dir:
La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres") (Is 7, 14)
I la continuïtat de David quedà garantida.

Fa uns 2.000 anys es va dir:
Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: ...Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. (Mt 1, 21)
I la Paraula es feu carn i, des de llavors fa estada amb nosaltres. Estada reveladora i de comunió.
..
Avui diem:
Bon Nadal!
I per molts pessebres de molsa que es facin, Jesús no hi tornarà néixer. Jesús, ara, on pot néixer és en el nostre cor; cal que hi neixi! Ell ens ve a buscar avui, demà, ahir... Cal obrir el cor al Senyor de la Vida.
Si no sabem assimilar el do de poder dir a Déu Pare, tal com ens ensenyà Jesús; si no sabem entendre el que vol dir tenir a Crist com a germà nostre; si no sabem viure una veritable fraternitat entre els homes... no hi ha Encarnació per nosaltres, no hi ha Nadal, no hem salvat la distancia que hi ha entre la idea de felicitat del món i la felicitat proposta pel Jesús en la muntanya. Llavors ens hem d’acontentar amb un:
Bones Festes i que et toqui la loteria!

Obrim el cor al Senyor de la Vida i començarem a viure com a germans tots molt estimats per Déu! Això és el que per mi tindria que ser el Nadal de cada un, el naixement a una nova vida més fraternal, i això és el que desitjo quan dic: Bon Nadal!

Per Nadal canvi de corral?

.

.

Certs canvis fets en la madureza de les persones fan pensar en un sincer interès d’aprofundir en el transcendent.

Enhorabona germà Tony.

Flaire de Nadal

"NO ES EL MOMENTO”

La notícia

Del gra de raïm a l’ampolla de vi: Podríem passar hores discutint quan el most comença a ser vi.
Seguint el procés invers que va del contingut embotellat cap enrera, abans de trobar-nos en un most que clarament no és vi, arribaríem a un moment prim (o gruixut, no ho sé), segurament diferent per l’opinió de cada u, que es compleix simultàniament que, igual que podem dir que allò no és vi, tampoc podem dir que allò és “no vi”… i ja la tenim armada!
Podríem encetar una altre polèmica pensant en el fracàs d’una tina en procés o apunt per a la fermentació, estigui en l’estat del procés en el que estigui. Una polèmica de si el que es perd és quelcom perfectament substituïble o no, si la pròxima collita aportarà els mateixos matisos, les mateixes característiques que la tina avortada. Això, penso jo, podria ser més fàcil de posar-se d’acord.


Fecundació és unió de dos cèl·lules.
Gestació és un procés evolutiu que en les persones dura nou mesos.
Molt de compte, però:
On o quan hi ha, per el nou ésser, identitat pròpia, autonomia… Aquests son criteris rellevats i fins, si es vol, experimentals. Esgoten el tema aquests tipus de criteris? – Per el meu procés de raonament, no. Es queden molt curts.
Els que estem convençuts que les nostres vides són un do de Déu i que formem part del seu projecte, ens hem de preguntar on i quan entra el misteri dins aquelles cèl·lules. No crec que aquestes preguntes trobin una resposta fàcil dins les nostres consciències.
El que em sorprèn és, com es pot parlar de terminis fatídics precisos tant alegrement?
El que no farem és apuntar-nos a consignes alienes més o menys consensuades. Seria massa fàcil.

Que em perdoni si algú llegeix aquestes meus apunts de coses que no domino i a les que ningú m’hi demana.
I sobretot:
Que el Misteri del Nadal ens doni també llum personal en aquesta qüestió tant fonamental.

Des del tercer ciri amb esperança

Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Is 35, 10)

Un tarannà molt peculiar

El senyor de la foto amb gorra, barba blanca, gavardina, cartera de feina sota el braç i somriure a la cara, encara que el temps no hi acompanyi, és Monsenyor Seán, cardenal de Bòston. "Casi na!..." diria el castís.
Es va trobar amb el mateix problema de neu i tràfic que el meu fill m’explicava per telèfon des de Bòston:



"It took us a long time to get home, which is less than 2 miles away from the Old State House. The snow caused great traffic jams in Boston as everybody started going home instead of going for lunch… so everyone tried to leave the city at the same time."




Aquest bon germà, caputxí per més senyes, convida a compartir reflexions i experiències seves en el seu blog.

Temps d’esperança

Pau, aquella figura impressionant dels primers temps del cristianisme, ens transmet esperança en múltiples ocasions i en diverses formes.
Aquí en deixo una de contundent que me martellejava a la memòria i que fins que he anat al Llibre no l’he pogut completar:

....
....
....
N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Rm 8, 38-39)

Gent important

Certament, utilitzant criteris mundans de valoració, hi ha posicions de privilegi en la societat. Són posicions guanyades amb gran esforç personal i que hom pot creure que són el resultat d’una compensació justa per mèrits personals que altres no posseeixen.
Són, moltes vegades, posicions buscades i treballades aferrissadament i que hom pot creure haver aconseguit aixecar allà on ho ha decidit la nostre voluntat.

.....

.....

Arribarà un dia que, aquella criatura admirada per la societat, aixecarà la vista i el que veurà és que, ni són pedestals el que tant orgullosament sent que l’enalteix, ni que, els pedestals, van ser aixecats en el lloc buscat i decidit per ella mateixa. Són estaques vulgars que, més que enaltir, mantenen els seus ocupants fermats i alineats segons les convencions manades per una societat egoista i orgullosa.

....

....

Alguns, potser pocs, aixecaran encara més la vista i el que veuran és on estem cridats a arribar, molt lluny dels seus àmbits, més enllà d’ells mateixos, en un espai d’autenticitat i vertadera llibertat personal… i per uns ja serà tard, lligats com estan amb les cadenes del seu món i per altres podran aixecar-se com Bartimeu i començar a caminar esmicolant argolles de prestigi i privilegi.

Com veig aquest blog?

Es una pissarra on hi surten coses que, en algun moment, han fet pensar al pissarrista... i res més! De la barretina a la pissarra... tal com raja!
Es una pissarra oberta: Alguna vegada hi pot ensopegar algú, encara que sigui per accident, i com aquestes pissarres tenen la gosaria de tenir sempre parat el platet dels comentaris, hi poden caure algunes espurnes sucoses.
Es una pissarra llaaaaarge... que dóna vertigen.
Es una pissarra transparent que dóna una mica de vergonya.
Es un pissarra que seria perfecta per compartir aquell escalf, aquella experiència personal pura... aquest pissarrista, be que ho prova, però gairebé mai se’n surt.
Es una pissarra on desitjos i realitats no sempre queden ben destriats.
Es una pissarra on els pensaments estan molt basats en idees manllevades.
Es una pissarra que quan pica, pica i quan no... resta aturada.
Es una pissarra que, de ben segur, n’hi han moltes d’altres més solvents! Es clar que si només queda el prospecte de les aspirines per llegir...