S’havia adonat que la gent del seu entorn vivia muntada a la barca de “El que me va be a mi és el que cal fer. Res més que jo compte” Abans no eren així!...
-Estàs segur que abans no era així? Abans, com ara, tampoc parlàveu de quins principis regien les vostres conductes. No serà que la vida ja ens portava allà on teníem que anar?...
Fa temps que la Marta havia après que el millor és no discutir amb els companys i amigues sobre principis... però ja no podia suportar més que la gent buida de principis, més pobre en valors morals que ella mateixa, es permetessin de parlar amb una prepotència insultant, des d’un relativisme al servei del seu ego mesquí, des d’un atreviment ignorant insuportable. Vaja, que tenim la Marta ben indignada!
Però més encara, quan la gent l’aconsella canvis d’actitud (precisament a ella, escolteu!) basats en un “tens que ser més moderna” embolcallat amb un somriure compassiu i suficient, com qui aconsella des d’una posició superior, del qui ja ha arribat i et contempla allà baix, perduda i retardada en el teu camí, com un pobret... ja està bé! Fins aquí podíem arribar!
Aquest “se té que ser més modern” és cada vegada més omnipresent i cada vegada és una força més poderosa que t’atrapa i t’arrastra encara que no vulguis...
..
Dons bé. Prou! La Marta té el seus propis principis basats en quelcom superior a tots els consensos que es fan i es desfan. La Marta ha decidit ser valenta.
-Tindràs que ser molt valenta Marta! Estic pensant en anuncis, programes de TV, politics, gent famosa, gent de prestigi, superiors a la feina, col·legues, amigues... La societat casi entera, la que sona, tota entera és la que imposa les pautes de conducta.
Ah i compte amb l’altre extrem, el de recloure’t dins del fanatisme!
Des de la simpatia i des de la companyia en el mateix camí te donem la benvinguda, Marta.
De tot això el que en sap és en Peter L. Berger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada