FER PLAÇA?

--Xicu, em penso que no anem bé!
-- Ja hi tornem! Quin mal hauré fet jo per tenir una consciència tan cagadubtes!
A veure, que no t’adónes de quin ritme portem? Caminem de sol a sol i la poca gent que trobem l’avancem. Tinc l’esperança segura, estic absolutament segur que anem pel bon camí i que arribarem a on hem d’arribar.
--Absolut! Has dit absolutament? Ja saps que en penso dels convenciments absoluts i de “las adhesiones inquebrantables”...
--Me vols deixar tranquil d’una vegada?...

.

.
--Xicu, no te’n recordes...
--Què dius? Si parles tan fluix no et sento.
--Em pensava que no volies que et parlés...
Deia que l’altre dia varem travessar aquella plaça. No et recordes que ens va cridar l’atenció que hi havia gent que s’hi havia instal·lat i s’entretenia amb les persones d’allà? Semblava gent més forte i preparada que nosaltres...
--Ets un corcó!


Fer camí, fer plaça, plaça, camí... That’s the question!
... i fer camins de trobada dins la plaça?
--Et conec! Sempre vols sortir-te’n amb la teva, però m’agrades més amb una esperança treballada, incerta i confiada que no amb una de segura i regalada.

--No et sento! No sento res del que dius! Estic cansat. “Corto y cuelgo”. Bona nit cargol!

PENSAMENT AL VENT

Salve Maria!

Déu vos escollí d’entre totes les dones perquè éreu plena de gràcia.

Amb vos el Fill de Déu prengué vida humana per redimir-nos i mostrar-nos la veritat del Pare.

Beneit aquet fill vostre, Jesús, que ens ha revelat una nova vida i beneïda Vós que sobreïxiu gràcia abundant des de la vostra plenitud.

Santa Maria, Mare de Déu; pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort.

Amén.

VIDA CONTEMPLATIVA SEGONS EL GENESI I L’EVANGELI DE LLUC, O ERA MARC?

Ja pot girar-se un bon vent que aquí van aquestes paraules!

Ara entenc una mica més a tots aquells i totes aquelles que viuen una vida religiosa contemplativa:

Ells i elles són com Abraham, assegut a l'entrada de la tenda, a les alzines de Mambré, quan la calor del dia era més forta.
Ells i elles, com Abraham, han rebut i desenvolupat capacitats d’identificació i de contacte amb el Senyor.
Ells i elles, com Abraham, a les alzines de Mambré, sempre situat en condicions propicies de trobament, aconsegueix que el Senyor no passi de llarg davant les necessitats de la humanitat, malgrat aquesta visqui despreocupada i desconegui què és el que en realitat ha de menester.
Ells i elles, com Abraham, sempre a l'aguait, sempre promptes a no deixar escapar les iniciatives de l’Altre de cara a la humanitat, no importa que arribin “adreçades a cau d’orella”, no importa quant apartada la nostre humanitat pugui estar, no importa quant “atrafegada per tot i apassionada per res” pugui estar.
Ells i elles, com Abraham, s’entretenen amb Ell a l’ombra de l’alzina i ens indiquen quants seàs de farina hem de manejar. Mantenen visible per nosaltres, el vertader sentit del que som i del nostre destí.
Ells i elles, com Abraham, com Maria, germana de Marta, han escollit la millor part de les coses de la vida i, no només no lis serà presa, si no que fan possible que dons fecunds necessaris arribin, sense estar demanats per els destinataris, a una humanitat preocupada i neguitosa per moltes coses que no són necessàries.
Ells i elles, com Abraham, són imprescindibles per una humanitat absenta com Sara, instal·lada en un riure fàcil, incrèdul davant la Vida i que viu d’esquenes als seus benefactors.

A tots ells i totes elles, el nostre reconeixement i gratitud!

AVÍS PER A NAVEGANTS

Si ets dels que tenen l’orella atenta i l’ull viu, si a més t’agrada apostar fort i anar lluny: Compta amb les teves relacions amb Ell! Estigues preparat per el que pugui caure!

Vegeu com Jesús pot esdevenir un revolucionari de molt “cuidado”:
No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. (Mt 10, 34-36)
Vegeu, ara, com sembla que hi ha una invitació oberta i una sistemàtica que és progressiva per a revelar el camí a aquells que en volen més:
Primera petició: Resposta de nivell bàsic, camí relativament facilot...
Segona petició: Resposta per a l’excel·lència, camí de molta més volada...

Exemples:
Paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37)
Primera pregunta. Jesús respon amb un altre pregunta. Conclusió: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. ...Fes això i viuràs. Tema conclòs!
Però no, el rabí podia aturar-se aquí, però no! Alguna cosa l’empeny, no en té prou i fa la segona decisiva pregunta a l’altre rabí i... nyaca! Vés, i tu fes igual, que vol dir, bellugat, no esperis, surt fora i fes igual que el samarità.

Eh que sembla com si d’entrada el Senyor no vulgues forçar les voluntats?... Com si esperés que nosaltres anéssim donant els diferents passos.

El jove ric (Mt 19, 16-29)
Primera pregunta. Jesús respon: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix. Tema conclòs!
Aquí el jove ric o l’home ric o l’home important, podia perfectament haver-se aturat en aquest punt i tots contens!, però no, també tenia quelcom que l’empenyia per dins i va haver de fer la segona decisiva pregunta, Què em falta encara? Nyaca, nyaca! --Si vols ser perfecte, ves: liquidació total i vida nova! Segueix-me!

Escolteu navegants, quan un jefe t’ofereix una nova i superior responsabilitat i tu no l’acceptes: malu!... ja et pots considerar definitivament aparcat! Sortosament Ell aplica criteris que sobrepassen els comportament d’un pare. Es un Pare extraordinari que sobreïx amor; espera, ofereix un altre oportunitat, compren les teves limitacions...
Per si de cas, si decideixes insistir: estigues preparat!

El pobre jove va quedar-se menys fotut del que jo m’hi hagués quedat en el seu lloc.

Pregunta al vent de les meves xerricades: Eh que aquell jove va necessitar temps per assimilar aquella proposta, però al final va seguir Jesús?...

TU, JO I SETANTA MÉS. (... i segona)

Ens hem d’acontentar espigolant quatre espigolalles heroiques i esgarriades que han aconseguit escapar de la recol·lectora? Ja sé que per Ell qualsevol persona pot ser tot un univers, però deixeu-me dir-ho com ho diríem nosaltres: Es per això que el fill de Déu s’ha encarnat i mort a la creu? Ell, respectant sempre la nostre llibertat, ha confiat en nosaltres la missió de continuar la seva obra, és aquesta la nostre resposta? Compte que no ens demana fer tota la feina... Ell no ha fugit i no es desentén d’avançar-nos el seu Regne, només ens demana que anem tot davant on Ell té que passar desprès a rematar la feina. (Veus, això se m’havia escapat, acostumat a anar per la vida sol com un mussol)

Morts d’èxit, en una part de món, on la gent ja ha tastat la felicitat petita del “progrés” i on ja hi ha qui n’està de tornada, insatisfet, assedegat d’una felicitat més consistent. Gent que busca la veritable llibertat, la vertadera justícia, l’autèntica pau i l’autèntica realització de cada u... gent que buscant, buscant ha aprés que, ni que arribi a abastar el que representen aquets conceptes buscats, ens mancarà sempre la seva plenitud, malgrat estaríem disposats a deixar-hi la pell per arribar-hi.
Un món necessitat de canvi espera un enviat que dui un missatge que meni a aquets valors, un missatge que no arriba... I podem preguntar-nos: No estan aquets valors continguts en la Bona Nova dels cristians? No estan aquets valors continguts en el Regne que testimoniem i proposem els cristians? No és el cristià autèntic el paradigma del progressista, el antisistema fratern?

No ha arribat l’hora de revisar les nostres actituds i comportaments, de seguir de forma més autèntica la crida personal interior? Els setanta-dos partiren sense indicacions detallades de normes o de formes, només se’ls digué: Pregueu, aneu en compte, confieu i feu el bé. Tots tornaren plens d’alegria. (Tots! Diu tots i no hi hagueren ni psicotècnics, ni currículums ni seleccions prèvies) Això sí, no sortiren dient que, gràcies el seu bon ofici, fins i tot els politics menys dolents els havien inclòs en les seves campanyes electorals... Jesús, que també sap ser irònic, diria que si, que ell mateix havia vist caure com un llamp les expectatives de vot dels contrincants que eren una mica més dolents.

Si el diagnòstic d’en Marc, de mort per un episodi d’exitosi aguda, es encertat, me pregunto si no és ara l’hora dels rebrots, si no és ara l’hora dels josies que redescobreixin l’Evangeli. Els rebrots: sempre són de la mateixa soca, de la mateixa naturalesa però de formes i aparences completament diferents i sobretot plens de vitalitat.

Au, ja està! Parole, parole... engrunades totes, el vent se les ha endut una a una!

TU, JO I SETANTA MÉS. (Primera entrega. La segona: quan pugui)

Es el Senyor el que “fa sortir els vents dels seus amagatalls” jo només, com qui dóna menjar a les gallines, dono al vent les meves cavil·lacions.

Cal plantar cara a la garbera recollida durant la joventut... la meva no és prou bona però és la que tinc!... no n’hi ha d’altre!... Garba a garba cal anar destriant el gra de la palla, del boll que l’acompanya, gra que a voltes s’ha fet ranci i florit... mentre que en els camps, la nova collita ja ha perdut el ros, ja abaixen el cap les espigues madures, les herbasses invasores, ufanoses i orgulloses sobresurten i dominen els mars dels sembrats... on som els segadors?

Els dotze haurien d’anar al davant. Els setanta-dos amb barret de palla, esclopet a l’esquerra, volant a la dreta i lligador al cinturó hauríem de seguir. Cop a cop els volants canvien aquell ros alt i flonjo per un rostoll baix i raspós. Sota un sol que esquerda les roques, l’esperat crit de Garba!, llençat per el cap de colla, desencorba les setanta-dos esquenes totes a una, alliberades, alleujades. El dors de la ma llisca per el front i atrapa la suor, un bufet, un traguinyol i feina feta no té destorb!... però no!, això no és d’avui!... on soms tots plegats avui?

Morts d’èxit, diu en Marc. Si és trista la mort d’una missió, aquesta és doblement trista per ser, d’entre totes les missions la més conspícua: La Missió. I encara és tres vegades trista per morir, no de mal inevitable, si no precisament d’èxit.
Encara té que ser el catacrec més fort...?

No hi ha prou segadors i les collites son sempre un valor; altres les cobegen d’una altre manera, són per ells un gran mercat i una força productiva. Es quan nosaltres no duem a terme la nostre missió, que té que fer que l’amo dels sembrats pugui segar on no ha sembrat, quan d’altres instal·lats en cabines amb aire condicionat conduint màquines recol·lectores que seguen i baten tot a l’hora, engoleixen insaciables les masses d’individus.

Hem passat del cop de volant individual a la sega massiva. Del tractament conformat a les individualitats a la gestió massiva de les societats on els individus es difuminen uniformats per criteris, valors i normes acceptades des del convenciment dels valors suprems del deu mercat, la deessa competència, i els seus fills eficàcia, possessió, prestigi, aspecte físic, evasió permanent, joventut... Tampoc estic convençut de que, quan aquets deus encara estaven per inventar, no n’hi haguessin uns altres amb el mateix resultat...

RESSONS DE L'HOMILIA D'EN MARC, LA DEL CATACREC

Ja sé que no haig de convèncer a ningú més, tret de jo mateix, però encara que només sigui per aclarir-me deixeu-me dir al vent que tot ho escolta:
A l’Evangeli no podem trobar-hi tot el que Jesús deia, només hi trobem fragments més o menys al peu de la lletra del que deia. L’Evangeli no pot transmetre bé ni les energies ni les empaties que Jesús irradiava. Es a nosaltres que ens toca la tasca de transmetre, de proposar, mes que “vendre”, el seu missatge i som nosaltres, quan deixem que aquest s’entengui en clau d’immediatesa, quan la pifiem solemnement.
Els arguments de “venda”/proposta són molt diferents si el que volem vendre son valors de borsa per una especulació a curt termini o són valors de gran rendibilitat a llarg termini. En el primer cas posarem l’èmfasi en l’immediatesa dels petis resultats i no caldrà aprofundir massa en el coneixement del negoci en el que, en realitat, no ens identificarem mai. En el segon cas, el coneixement del core business de la companyia en la que ens hem fixat per entrar-hi com accionistes, es imprescindible ja que anem a formar part del negoci que se’ns proposa. Aquí ja no valdran eslògans simplistes, si no un discerniment en profunditat per arribar al punt de decidir, què m’hi jugo? Quant inverteixo? Només el que me sobra? Capitalitzo caus i nius i ho inverteixo tot? Cremo les naus, bous i llaures? M’hi jugo seguretats, prestigis... passo pel camí de la creu o m’enganyo pensant que hi han altres camins de drecera que duen al mateix destí?