Convidats a fer el camí del Tabor.

Potser també en l’Eucaristia, atrapats pel pes dels nostres problemes i neguits de cada dia sentim parlar, distrets, endormiscats, bé de l’Antic Testament, bé de l’evangeli, bé de Pau... parles que sempre duen a Crist i el seu camí que ha vingut a fer per nosaltres i amb nosaltres. I nosaltres sempre distrets, sempre endormiscats...!

 Tant de bo que després de combregar, tancant els ulls i aturades les cavil·lacions, desvetllant un llampec de lucidesa, tot intentant donar gràcies pel do rebut, despertem, encara que sigui emboirats, dins el núvol de la presència de Déu Pare enmig nostre, i sentim una veu dient-nos: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo! Tant de bo que sapiguem escoltar-lo!

 Nosaltres no el veurem amb vestits resplendents o espurnejants, ni tan sols amb mitres, bàculs de plata, brodats i pedreria...  ben cert... sortosament el veurem gloriós també, però humil i senzill: Pa i Vi que podem tocar, que podem tastar i experimentar com el salmista diu: Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor!

 (Manllevat de jesuscaputxi)

 

 

També els homes-i-prou són homes estimats de Crist

Que ningú no es gloriï dels qui són homes i prou! Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Cefes, el món, la vida i la mort, el present i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu. (1 Co 3, 21-23)

Només eren tres homes febles.

 

Isaïes, l’home de llavis impurs (Is 6, 5); Pau, el més petit dels apòstols (1Co 15, 9) i Pere, el pecador que no se sent digne del Senyor
--"No tingueu por". (Lc 5, 10) Jo sé que sou febles. Jo sé que podeu fer coses grans vencent les pors, sortint de vosaltres mateixos: No em demaneu, com Pere, que m’aparti de vosaltres; més bé, decidiu vosaltres mateixos quina ha de ser la nostre proximitat o la nostre distància.

Les dos savieses.

 

Tots tenim la saviesa de Déu al nostra abast. La tenim molt a prop, la tenim al nostra interior. Tot el que ens cal és escodrinyar-lo tot seguint les pistes de la Revelació. “¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?” Si ho fas així, disposaràs de dues savieses capaces d’harmonitzar perfectament —que no sempre fàcilment —i les podràs fondre en una de sola; veuràs com la saviesa de Déu va més lluny que la saviesa d’aquest món i veuràs com la primera no violenta la segona, quan aquesta és genuïnament humana.

Pau expressava aquesta prevalença i aquesta limitació de la raó i dels coneixements d’aquest món així:  “Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d'aquest món, que es faci ignorant, per tal d'arribar a ser realment savi. Perquè, als ulls de Déu, la saviesa d'aquest món és un absurd” (1Co 3, 16-19)

 

L’amor és el camí.

........

.....

El capítol 13 de Joan conté el “rentament de peus dels deixebles”. Al principi del episodi hi ha la frase de Jesús a Pere: “Ara no entens això que faig; ho entendràs després”. Al final, i a mode de cloenda, trobem la frase: “Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!” Què s’ha donat entre les dos frases que ha produït aquest gir radical de comprensió?

 

Jordi López Camps ens ajuda a trobar resposta a aquesta pregunta: Un acta d’amor, un gest d’amor és tot el que hi ha hagut. “Allò que no es comprenia, la foscor que ens envoltava es fa claror, de tal manera que allò que no s’entenia ara es fa evident”. “La necessitat de Déu, la recerca de la claror de la seva mirada, esdevenen evidents per la llum de l'amor de Crist i pel seu darrer manament: que ens estimen”. Es pot concloure dons que aquí “l’amor és el camí per abastar el misteri de Déu”.
.....

Un Déu misericordiós.

.....

.......

De Déu només n’hi ha un, i a mi se m’ha fet el do de descobrir-lo: és el Déu que em revela Jesús de Natzaret. Es un Déu meravellós. Al Déu vertader mai el podrem abastar conceptualment. Jesús ho sap i ens diu: de la manera que millor us hi podreu aproximar és amb la imatge que teniu de Pare-Mare bo-bona, del pare d’aquell fill “esgarriat” —altrament anomenat “pròdig”—, d’aquell bon pastor... un Déu, sí, meravellós: bondadós, misericordiós, comprensiu, acollidor, ple de tendresa, que dóna esperança, que estima bojament els seus fills i filles...

Aquest Déu meu el trobo dins del Llibre de dos porcions: una antiga, centrada en l’historia originaria del poble predilecta d’un Déu excloent, sever, exterminador... un Déu amb el que no hi puc reconèixer de forma integral aquest meu Déu de la Bona Nova objecta de la segona part del mateix Llibre.

Puc entendre la dualitat en un llibre, no puc entendre una dualitat antitètica en un Déu... Es aquest un tema que no m’amoïna i que potser algun dia algú m’ho sabrà explicar.

La Saltinbanquineta ens recorda Pere Casaldàguila:

"El meu Déu em deixa veure a Déu?”. Tota la vida de Jesús, la seva predicació, els seus gestos, els seus conflictes i la seva mort (i, sobretot, la seva resurrecció) van ser, són, la reivindicació del Déu vertader.

......

Compromís: complica la vida o la fa autèntica?

.....

"Res no és perfecte. Cap partit polític, ni sindicat, ni institució religiosa, ni associació o fundació. Les realitats humanes, en tant que humanes, són fràgils i finites, però comprometre’s exigeix implicar-s’hi, tractar de canviar-les des de dins, tot assumint, amb sofriment, les contradiccions, però sense caure mai en la moral de derrota, ni en el cinisme postmodern". (FrancescTorralba)

....