De Déu només n’hi
ha un, i a mi se m’ha fet el do de descobrir-lo: és el Déu que em revela Jesús
de Natzaret. Es un Déu meravellós. Al Déu vertader mai el podrem abastar
conceptualment. Jesús ho sap i ens diu: de la manera que millor us hi podreu
aproximar és amb la imatge que teniu de Pare-Mare bo-bona, del pare d’aquell
fill “esgarriat” —altrament anomenat “pròdig”—, d’aquell bon pastor... un Déu,
sí, meravellós: bondadós, misericordiós, comprensiu, acollidor, ple de tendresa,
que dóna esperança, que estima bojament els seus fills i filles...
Aquest Déu meu el
trobo dins del Llibre de dos porcions: una antiga, centrada en l’historia originaria
del poble predilecta d’un Déu excloent, sever, exterminador... un Déu amb el que
no hi puc reconèixer de forma integral aquest meu Déu de la Bona Nova objecta
de la segona part del mateix Llibre.
Puc entendre la
dualitat en un llibre, no puc entendre una dualitat antitètica en un Déu... Es
aquest un tema que no m’amoïna i que potser algun dia algú m’ho sabrà explicar.
La Saltinbanquineta ens recorda Pere Casaldàguila:
"El meu Déu em deixa veure a Déu?”. Tota
la vida de Jesús, la seva predicació, els seus gestos, els seus conflictes i la
seva mort (i, sobretot, la seva resurrecció) van ser, són, la reivindicació del
Déu vertader.
......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada