SANTA MARIA, MARE DE DÉU

Noia del poble, Maria, mare de l'amor més clar.

Per damunt de tots els homes i dones del seu temps, Maria veu i viu el seu món referenciat al Déu dels seus pares, que de ben segur l’intueix més pròxim i més actuant de com ho entenien en els seus temps. La seva major intuïció/inspiració del sentit de la vida no la treu d’un sentir i d’un comportar-se amb senzillesa i humilitat. Escollida entre totes les dones es converteix en mare de la Paraula encarnada.

Maria és la dona que estima. Per amor es fa invisible durant la vida publica de Jesús. Per amor es fa testimoni visible al peu de la creu, quan deixebles i seguidors abandonen. Per amor es fa pal de paller en la Pentecosta, quan aquesta funció era critica per el futur.

Maria és la nostre mare. Per voluntat del crucificat, ella esdevé la mare de tots els creients que conservem l’esperança del Regne de Déu en mig d’una societat hostil als valors que representa. S’esdevé la nostre mare per voluntat expressada a l'únic deixeble que conserva l’esperança en el moment punta de la sentència, quan els dos móns enfrontats, el civil i el religiós s’uneixen per fer desaparèixer un xarlatà incòmode, aglutinador de pobres i de gentussa desesperada, que també l'han abandonat. Aquí tens la teva mare (Jn 19,27)

Festa de la Mare de Déu d’Agost:
A les dotze, Ofici solemne amb acompanyament d’orquestra. Assistència de les autoritats locals amb els bastons de comandament. Paraules de ben vinguda. Ofrena dels nens al peu del altar... L’hereu amb faixa i barretina i la pubilla amb la banda acreditativa del seu regnat... fotos de les mares. La pau: Hola, què tal. La coral del poble canta els goigs. Sardanes a la plaça... cavallets, capgrossos i cap a dinar que ja és molt tard.

Rebeu Mare totes aquestes formes de celebració, sense fer massa cas de la seva autenticitat: tots volem celebrar aquesta festa en honor vostra de la millor manera que sabem i podem!
Com diu la cançó:
Amb el cor ple d'alegria et vull cantar:
AVE MARIA, AVE MARIA
AVE MARIA, AVE MARIA.

I per tots els dies de l’any, vós que heu estat portal d’entrada de la Paraula, llar de Crist i font de bondat que brolla d’Ell, guieu-nos cap a Ell, feu que sapiguem conèixer-lo i estimar-lo. Amén.

ENTERRAMENT

He perdut un bon amic, ens ha deixat i avui hem acompanyat al seu cos i a la seva família en aquets moments crítics.

.
.
.
Pensava en la idoneïtat de celebrar l’Eucaristia en el seu enterrament:

(1) Per ser l’Eucaristia un model de camí final.
(2) Per reunir-nos en comunió al seu voltant i en comunió rebre aquest do de l’existència nova que brolla del baptisme i de l’eucaristia i que ara el meu amic ha fet plena.




.
(1) Seguir l’invitació de, feu això mateix, vol dir no aturar-se en el Sant Sopar, sinó anar més lluny del Cenacle. Desprès del Cenacle, Jesús va passar per la mort, el sepulcre, la seva resurrecció, i encara la posterior donació de l’Esperit Sant a la gent reunida.
Camí i model.

(2) L’amic que ha mort fa el traspàs d’una vida precària, que ja ha acabat, i passa a la Vida definitiva.
Què és l’eucaristia, que tantes vegades ha viscut el meu amic, sinó la resposta a una invitació de Déu que en Jesús vol entrar en les nostres vides per transformar-les radicalment?
No tots els presents al acta han percebut l’invitació: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Ap 3, 20)





Jesús comunica al creient la seva pròpia vida, la mateixa vida eterna de Déu.
Nosaltres aplegats, en comunió al voltant del cos del amic rebem la Llum, la Vida i l’Amor.
El meu amic ja habita en Crist i Crist en Ell.






Al final una filla ha tingut el valor de llegir-nos unes paraules que ens han deixat a tots els assistents tocats. El mossèn no ha llegit, ha improvisat... ha fet el que ha pogut.

PLUJA D'AGOST

Necessitem l’aigua dels rius, les fonts fresques, els camps verds i les obagues humides.



Tot plegat és un do gratuït que fa meravellosa la nostra estada en aquest món.

...................................................................

...................................................................

..............................................................

Ens calen dos coses:
Un respecta exquisit per la natura.
Aquesta pluja que fa tems que no ens visita.

... ALLÒ QUE ÉS DE DALT

De les lectures d’avui mateix:
Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. (Col 3, 2)

No, si clar ja ho és, ja... Aquest Pau!... per això es diu, gran com un santpau!
Els que no soms tant grans devem tenir el cor ben empolsat i enfangat.


Tot això m’ha portat a un mal son d’estiu:
Soc el que soc o soc diferent del que soc?
Hi ha una escletxa entre el meu comportament i la meva realitat o l’escletxa no és escletxa?
L’escletxa seria el que puc canviar o és la meva realitat entera que és susceptible de ser canviada?

No, que ningú contesti, per favor! (Quina vergonya!) Això només és xerramecaria al vent.

De fet, quin sentit ha de tenir la vida enmig d’aquest món on ens la passem obsessionats per acumular només calderilles i entretinguts en "altres coses"?
Els cristians ens sentim estimats del Déu de Jesús. Hem après, o hauríem d’haver après, les possibilitats infinites de l’Amor... de moment, el Déu Amor s’ha fet home, home amb cames i braços i ulls..., lligat als rellotges per trampejar l’encotillament del temps i a la cinta mètrica per trampejar l’encotillament de l’espai...: La humanitat divinitzada! El paradigma del home ja no podrà ser mai l’home al cim d’una muntanya de calderilles o la joventut psicotròpica o ..., jo què sé! Vull pensar que Sant Pau diria que el paradigma és l’home del cor gran.

Ja molt abans de Jesucrist hi havia qui ens parlava del potencial del home:
«Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Gairebé n'has fet un déu, l'has coronat de glòria i dignitat, l'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus... (Sl 8, 5-7) Tot això abans de l’encarnació!...

FE ESPIRITUALISTA, FE ACTIVA, IMPULS...

Aquesta no sé si té clar quin és el codi de la vida d’aquí, d’allà o d’ambdós llocs. Tant se val!
Aquesta està oberta, disposada a sortir de si mateixa, orientada al destí que l'inspira el seu sol. No ha esperat a tenir clar a on té que anar, ni quin és el moment més oportú, simplement ha seguit el seu impuls, s’ha obert i ha sortit...



Ser llum del món, ser ferment de comunió, no és el miracle, ni tan sols es ser-ne el seu autor, només el fa possible.
Així deu ser com es construeix el Regne.