Pausa

....
.....

Qui tingui orelles, que escolti

....
La “bona nova” ressona abastable per a tothom. Es un missatge planer i entenedor, no cal preparació universitària, ni ser un iniciat, ni és missatge esotèric ni enigmàtic. Es un missatge clar i senzill com les flors del camp, com els corbs del cel, com el pa que demana un fill, com el cep i el sarment, com un bon pastor, o com un pare bo.







Sentir-lo no és suficient, cal escoltar-lo. Aproximar-s’hi com un turista és no entendre res. Escoltar-lo sense convicció és quedar-se fora del missatge. Acollir amb senzillesa el missatge i deixar-se afectar per ell, és acceptar la invitació de Jesús d'entrar en el Regne del Pare.

Pregària desesperada, desafiament a Déu.

....
Ell s'ha posat a les nostres mans...
....
“Demostra’ns que la confiança es més forta que la por; digues que l’amor és més fort que l’odi; ensenya’ns que la humilitat és més forta que el poder! Però no ens ho diguis des de dalt de cel, que no et podríem creure. Ens ho has de dir aquí, en el cor de la desesperació i del sofriment on ens hem precipitat. Et clavarem a la Creu, t’insultarem, t’avergonyirem, abocarem damunt teu tota la nostra crueltat, perquè nosaltres som febles i necessitem que ens diguis que ens estimes, no sols quan som bons, sinó quan ens enfonsem en el fang; necessitem que ens perdonis des de la creu, des del cor del nostre mal, per poder-te creure.”
....

Quan ens sobren metalls i ens manquen obres de misericòrdia

....

De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina! (Ac 3, 6)

Quan dono, és perquè Jesucrist ho vol, o perquè la meva consciència m’ho premiarà des de la seguretat que encara me’n queda?
Estem a Pasqua: com podrem aconseguir aquell cor nou?
......

Maria!

....
Maria no s'esperava trobar el sepulcre buit, i és que ella ja no podia estar sense el Senyor. Maria estava confosa i desconcertada.
Nosaltres ja sabem prou bé que el sepulcre està buit. Què anem a fer al sepulcre?

A Maria l’hi van arrabassar el seu Senyor. Desconsolada, faria el que fos per trobar-lo, aniria a on fos per retrobar-lo.
Nosaltres tenim assegurada la seva presència viva entre nosaltres mateixos, l’hem constatat... A nosaltres no ens caldria anar al sepulcre i a més, nosaltres sí podem, aparentment, estar sense ell: tenim riqueses, tenim seguretats, tenim prestigi... Què ens falta? Que hi busquem al sepulcre?


Jo t’ho diré:
Des de la dissimulada convicció de que tot el que ens ha donat la vida material no ens acaba d’omplir, busquem sentir-nos cridats per el nostre nom. Necessitem sentir-nos cridats de forma commoguda, entendrida... com devia ser cridada aquella dona afligida amb aquell eloqüent i únic mot que tant expressava: Maria!
Conscients del tot o no, el que busquem és aquest gest d’estimació que gaudí Maria. Estimació personalitzada del mateix Fill de Déu, del Senyor... una crida que sense ser excloent de ningú ens dóna la justa mida de la dignitat meva i de cada u de nosaltres, un murmuri càlid, tendre però vigorós que ens omple un buit assedegador i tossut.


...

....

El que nosaltres busquem en sepulcres i no importa on, és el lloc on ser capaços de sobreposar-nos a les fresses del nostre entorn que no ens deixen sentir el nostre nom constantment pronunciat de forma commoguda, entendrida i amorosa per aquell que només és Amor i que només ens estima.
....