Maria no s'esperava trobar el sepulcre buit, i és que ella ja no podia estar sense el Senyor. Maria estava confosa i desconcertada.
Nosaltres ja sabem prou bé que el sepulcre està buit. Què anem a fer al sepulcre?
A Maria l’hi van arrabassar el seu Senyor. Desconsolada, faria el que fos per trobar-lo, aniria a on fos per retrobar-lo.
Nosaltres tenim assegurada la seva presència viva entre nosaltres mateixos, l’hem constatat... A nosaltres no ens caldria anar al sepulcre i a més, nosaltres sí podem, aparentment, estar sense ell: tenim riqueses, tenim seguretats, tenim prestigi... Què ens falta? Que hi busquem al sepulcre?
Jo t’ho diré:
Des de la dissimulada convicció de que tot el que ens ha donat la vida material no ens acaba d’omplir, busquem sentir-nos cridats per el nostre nom. Necessitem sentir-nos cridats de forma commoguda, entendrida... com devia ser cridada aquella dona afligida amb aquell eloqüent i únic mot que tant expressava: Maria!
Conscients del tot o no, el que busquem és aquest gest d’estimació que gaudí Maria. Estimació personalitzada del mateix Fill de Déu, del Senyor... una crida que sense ser excloent de ningú ens dóna la justa mida de la dignitat meva i de cada u de nosaltres, un murmuri càlid, tendre però vigorós que ens omple un buit assedegador i tossut.
...
....
El que nosaltres busquem en sepulcres i no importa on, és el lloc on ser capaços de sobreposar-nos a les fresses del nostre entorn que no ens deixen sentir el nostre nom constantment pronunciat de forma commoguda, entendrida i amorosa per aquell que només és Amor i que només ens estima.
....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada