Ovelles del Senyor, errants i que ningú se n’ocupa.

........

................................................................................"Ai dels pastors d'Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d'enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s'han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s'han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat. Sense pastor, les ovelles s'han dispersat i han estat devorades per animals feréstecs de tota mena. Sí, s'han dispersat!" (Ez 34, 2-6)

Lluny del foc?

Dogmes imposats, entelèquia, fugida de la realitat d’aquest món... S’equivoca qui pensa que el cristianisme està basat en algun d’aquets tòpics. La nostre Veritat fondant, la base de la nostre fe cristiana es revela en la paraula i la vida d’un home, el Natzarè, que valida i corrobora la seva revelació amb el seu comportament. Per tant, si no ens apartem del model de Jesús, si soms fidels al evangeli, haurem fet una opció d’home, enterament humana, lliure i a demés humanitària, capaç de donar ple sentit a qualsevol vida. La transcendència se’ns donarà com a resultat afegit.

Tant humana és la seva proposta que qualsevol persona, al marge de la nostre fe, pot viure una important sintonia amb aquesta proposta. El que fa Jesús és aixecar el llistó per els seus seguidors amb el “manament” únic: les relacions interpersonals tenen que ser d’estimació, de donació gratuïta per amor als demés, i aquesta gratuïtat portada al extrem de forma que, en el límit de la virtut, ha d’entrar en joc tot el que tenim, tot el que som i ha de dirigir-se indiscriminadament a tothom, en preferència als més petits, sense criteris d'exclusió per raons d’enemistat.

“Sencillo que no fácil” diu Marc Viladassau. Escàndol per uns, absurd per altres, pedra d’ensopec que destorba als poderosos. Ell, el Crucificat, que va dur la seva proposta de model al límit, va acabar com va acabar i tothom pogué veure la seva despulla com una pelleringa enclavada al tronc i desempallegada extramurs. Però el que ja no va veure tothom va ser aquella víctima vindicada per Déu mateix : el Ressuscitat; l’hortolà que no era hortolà de Magdalena; el vianant desinformat que ni era vianant ni estava desinformat i que feia camí cap a Emmaús; el fantasma que no era fantasma i que travessava parets i portes; el desconegut que no era desconegut i que coïa peix pels de la barca... el nostre pa partit i repartit que és Presència i que ens aplega en comunió.

Tenim dons el nostre model i el nostre manament com veritat fonamental. El nostre tresor! La resposta tindrà que estar a l’altura de les nostres possibilitats i aquí entre en joc la nostre voluntat, la nostre generositat, i la nostra percepció del valor del tresor trobat —quanta joia es desperta en nosaltres i quant del que és nostre estem disposats a posar en joc (Mt 13, 44)—.

Jesús podia molt bé haver dit, i segurament va dir allò de: “Qui estigui a prop de mi, està a prop del foc; qui estigui lluny de mi, està lluny del Regne.” Això em neguiteja. No sento que em cremi, estaré molt lluny?

......

Pau a vosaltres!

.........
.....
...

......

.....

Es aquí, és viu, se’ns ha mostrat, està entre nosaltres! Ell ens ha trobat. Sí, nosaltres en som testimonis! Visca,  visca, visca!

......

......

........

Que no t’adones que qui ha mort és el fill de Déu? Que no t’adones de quina manera ha mort?

....

....................................................................................Si Jesús vivia la seva vida convençut de que el Pare el tutelava, el protegia, li treia les castanyes del foc quan les coses es posaven lletges, Jesús jugava amb les cartes marcades, jugava amb avantatge, Jesús ja no podria ser el nostre model perquè nosaltres no podem contar amb les mateixes avantatges.

En aquest supòsit de viure el privilegi del “fill de l’amo”, l’actitud que suposa l’expressió «Pare, confio el meu alè a les teves mans» no tindria tant de valor com el que pot tenir en el nostre cas.
.......

Però no és així: abans del «Pare, confio el meu alè a les teves mans» hi ha un «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» i això ja no és el que és propi del “fill de l’amo” i això ja ens resulta més familiar. Jesús, com nosaltres, va haver de passar del procés dels dubtes que van i que venen al de la confiança que es té o no es té.

Jesús va haver de fer aquest procés cap a la confiança en una situació d’extrema solitud i en un entorn de completa adversitat. Fou, Senyor, un moment crític per a l’humanitat, ....................................................................................fou, Senyor, la confirmació necessària i definitiva de la la..................................................................................Redempció.
...

.....

Déu meu, Déu meu, calia un lliurament com aquest?

....