Lluny del foc?

Dogmes imposats, entelèquia, fugida de la realitat d’aquest món... S’equivoca qui pensa que el cristianisme està basat en algun d’aquets tòpics. La nostre Veritat fondant, la base de la nostre fe cristiana es revela en la paraula i la vida d’un home, el Natzarè, que valida i corrobora la seva revelació amb el seu comportament. Per tant, si no ens apartem del model de Jesús, si soms fidels al evangeli, haurem fet una opció d’home, enterament humana, lliure i a demés humanitària, capaç de donar ple sentit a qualsevol vida. La transcendència se’ns donarà com a resultat afegit.

Tant humana és la seva proposta que qualsevol persona, al marge de la nostre fe, pot viure una important sintonia amb aquesta proposta. El que fa Jesús és aixecar el llistó per els seus seguidors amb el “manament” únic: les relacions interpersonals tenen que ser d’estimació, de donació gratuïta per amor als demés, i aquesta gratuïtat portada al extrem de forma que, en el límit de la virtut, ha d’entrar en joc tot el que tenim, tot el que som i ha de dirigir-se indiscriminadament a tothom, en preferència als més petits, sense criteris d'exclusió per raons d’enemistat.

“Sencillo que no fácil” diu Marc Viladassau. Escàndol per uns, absurd per altres, pedra d’ensopec que destorba als poderosos. Ell, el Crucificat, que va dur la seva proposta de model al límit, va acabar com va acabar i tothom pogué veure la seva despulla com una pelleringa enclavada al tronc i desempallegada extramurs. Però el que ja no va veure tothom va ser aquella víctima vindicada per Déu mateix : el Ressuscitat; l’hortolà que no era hortolà de Magdalena; el vianant desinformat que ni era vianant ni estava desinformat i que feia camí cap a Emmaús; el fantasma que no era fantasma i que travessava parets i portes; el desconegut que no era desconegut i que coïa peix pels de la barca... el nostre pa partit i repartit que és Presència i que ens aplega en comunió.

Tenim dons el nostre model i el nostre manament com veritat fonamental. El nostre tresor! La resposta tindrà que estar a l’altura de les nostres possibilitats i aquí entre en joc la nostre voluntat, la nostre generositat, i la nostra percepció del valor del tresor trobat —quanta joia es desperta en nosaltres i quant del que és nostre estem disposats a posar en joc (Mt 13, 44)—.

Jesús podia molt bé haver dit, i segurament va dir allò de: “Qui estigui a prop de mi, està a prop del foc; qui estigui lluny de mi, està lluny del Regne.” Això em neguiteja. No sento que em cremi, estaré molt lluny?

......