Vosaltres sou la llum del món

En su discurso, publicado este lunes por la Oficina de Información de la Santa Sede, el Papa subrayó que «los hombres de hoy experimentan una fuerte atracción religiosa y espiritual, pero sólo están dispuestos a escuchar y a seguir a quien testimonia con coherencia su adhesión a Cristo».
...................Notícia completa aquí

.

.

La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. (Mt 9, 37-38)

Assedegats de saviesa?

"Som majors d’edat físicament; ho som espiritualment? (...)
Hauríem de comprendre i admetre l’autonomia de la Creació, de la vida i de la persona.. Déu creà la matèria amb les seves lleis, i l’univers es desenvolupà i es desenvolupa sense més intervenció de Déu que el mantenir-lo existent.(...) la humanitat va desenvolupant-se per bé i per mal fins a la fi del temps, i Déu respecta la llibertat de l’home. Penso que Déu estima però com Déu que és, no com un home o una dona.." (Francesc Gimbernat: Aquí el teniu)

Els dos han perdut... i els periodistes també!

Perquè em volen fer fixar la meva atenció amb un suposat guanyador? Perquè s’ha de suposar que la meva capacitat d’anàlisi i el meu iterés s’ha d’esgotar en decidir-me per un guanyador? (Corbata, mirades, agressivitat... aparences!)
No se suposa que es tenen que debatre dos projectes de govern, cada un d’ells amb punts forts i punts febles. Dos programes que cada un d’ells tenen una pila de gent que els prefereix a l’altre?
Es que és necessari que hi hagi sempre un guanyador quant dos persones parlan del temps, del futbol, de la feina, dels fills, de les vacances... de política.

S’ha perdut una oportunitat de contrastar i conèixer una mica més dos dels diversos programes de partits politics que es presenten en aquestes eleccions. Un botó de mostra que a els blogaires ens resulta pròxim, mostra com, a més, insulten la nostre intel·ligència: es fa servir l’argument, tan se val quin dels dos candidats... que el govern d’ara ha aconseguit xx mils adhesions a l’ús d’internet mentre que abans eren molt menys... perquè no ens presenten també estadístiques de l’ús de la moda d’ara dels piercings?

Pels seus fruits els coneixereu.
No tot si val, no tot pot ser objecte de comerç, no tot progrés significa un pas en davant en el procés humanitzador en el que estem compromesos des de la creació.

Cristiandat i nou cristianisme (2)

....A occident s’han produït canvis profunds, socials i culturals. Si algú enyora els temps de les casulles aguitarrades i les mantellines, s’equivoca doblement: aquella generalització de formes externes no era un autèntic seguiment de Jesucrist. Allò era el meu antic, sortosament superat, cristianisme de guardiola, descuidat i individualista rabiós (Un anava ficant dins i per la ranura, una missa per setmana i els cinc euros de la col·lecta i amb el temps havies capitalitzat suficient perquè, quan arribés el moment, en Pere de les claus et deixes passar a l’altre costat on es vivia la “plenitud” d’un trist “dolce far niente” o com diu l’acudit: amb una ampolla de Netol i un drap et dediques a mantenir brillants les estrelles del cel en comptes d’anar a l’infern ben calentet i fent torrades en companyia de la gent maca)
Seria una altre equivocació pensar que allò que teníem pogués fer que la gent d’avui dia sentiria un impuls irreprimible d’entrar a la casa del Senyor. Quan, avui dia, això es dóna, no en tingueu dubte! és el Senyor que hi fa més que nosaltres i a pesar de nosaltres.

Hi ha anticlericalisme! Es que no pot ser d’un altre manera!... Quina imatge ens hem guanyat a pols? Deixant els aspectes positius de percepció, que també en queda en la imatge que retè la gent, el que ressalta i resta és la vinculació històrica de l’Església, les jerarquies i els cristians encorbatats de missa de dotze (*) amb les formes obsoletes d’aquella societat ja caducada, feta a mida per els serfs de la gleva que sortosament estaven conduïts pel senyor feudal i el bisbe. (Potser exagero una mica… però no gaire, eh?) Imatge actual, equivocada o no, d’Església atrinxerada i feliç, ara, en les sacristes, amenaçant amb uns suposats tics reaccionaris de restringir les tant preuades llibertats de la societat d’avui amb imposicions moralistes.

Es clar que els cristians no podem callar davant d’una societat decadent, però hem de reconsiderar les formes. No podem oblidar que estem en “terra estranya” entestats a donar-li entrada al Déu de Jesús des del seu estil: ser llum, ser sal, ser ferment... proposant, interpel·lant amb el nostre exemple. No és la humilitat un missatge central en l'Evangeli?

Un exemple a tenir en compte: l’autor del llibre de Daniel.
El món jueu dels 170 aC, una vegada més, es despenjava de la fe dels profetes, atrets per la moda de llavors: la cultura grega. Sumeu-hi la persecució d’Epífanes i podreu visualitzar una situació desesperada.
L’autor d’aquest llibre ensenya un camí a la seva gent i a nosaltres amb el llibre de Daniel per tornar al cor de la seva fe en un moment tant crític i abans de que el nivell sigui tant baix que tot sigui irrecuperable.
Aquest personatge, Daniel, es va proposar no deixar-se anular, com a poble deportat, per la cultura que Babilònia els volien imposar, i se’n va sortir prou bé.
Tres coses el van ajudar:
Aquesta consciència que tenia d’estar en terra estranya i que tenia que actuar en conseqüència.
Considerava la gent de Babilònia, inclòs el terrible Nabuconodosor, amb tota la seva injustícia i perversió inicials en vers ells com a pobla, els considerava, dic, com creatures de Déu amb una missió històrica encomanada a ells per el Creador, diferent i oposada a la seva, i que ells tenien que considerar, manejar i si fora possible canviar. De ben segur els nostres contemporanis no són tant terribles, ni la nostre situació és tant desesperada com la de Daniel i el seu poble…
Tenia la força d’una esperança extrema. Això era molt específic de Daniel. En tenia les bateries ben carregades d’esperança!

I ara, que l’Esperit somogui als “doctores que tiene la Iglésia” perquè facin alguna cosa més positiva del que jo soc capaç de fer. Amén


(*)(Jo, que dec ser un tros de neoburgés, vaig a la missa de mossèn Gispert a dos quarts d’una. Power Point i comunió self service, com em va dir sorprès el meu fill que viu a Bòston. Ep! Que ho dic amb satisfacció i esperit positiu, com diu en Sergi)

“Testimonis de l’aigua viva i no de l’envàs de plàstic”

“els bons adoradors adoraran el Pare en Esperit i en Veritat. Aquest és missatge que Jesús portà als seus contemporanis. Aquest és el missatge que nosaltres, seguidors seus, hauríem d’assumir: ser testimonis d’Esperit i de Veritat, ser testimonis de l’aigua viva i no de l’envàs de plàstic. En definitiva, ser testimonis de l’essencial.”

.

.
A la caputxina! No us ho perdeu:
Testimonis de l’aigua viva i no de l’envàs de plàstic (Quaresma 3)

Cristiandat i nou cristianisme (1)

D’aquella carta d’elogi del cristians del segle II i de la seva religió (la nostre ?) escrita a Diognet m’enganxa i em fa pensar aquell bocí que diu:

Cada (cristiano) uno reside en su propia patria, pero como extranjeros en un domicilio. Cumplen con todas sus obligaciones cívicas y soportan todas las cargas como extranjeros. Cualquier tierra extraña es patria suya y cualquier patria es para ellos una tierra extraña.

En el segle XXI tenim un problema. Ens havíem cregut allò de que vivim en una societat completament cristianitzada i ara que anem assumint que ens cal ser ciutadans d’una societat secularitzada, amb totes les seves conseqüències, no acabem de trobar el nostre paper en ella.
El grau d’exigència que té l’autèntic seguidor de Crist no fa presumir que ser cristià autèntic hagi de ser una cosa de multituds. Els valors i les formes de vida de la societat d’avui, tampoc fa preveure que es puguin assumir de forma massiva i en tot rigor els valors predicats per Jesús.
Ens cal concloure que, els que intentem seguir a Crist, estem amb minoria i cal repensar la praxis de la nostre fe des d’aquesta òptica.
“Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria, terra estranya.” No és aquesta la situació natural del cristianisme autèntic i no pas les pretensions de domini, d’imposició i d’autoritat? Encara pensem que l’ambient religiós generalitzat i respectat jugarà al nostre favor? En els remats, tots els xaiets entonen el mateix beee, menats per conviccions aparentment col·lectives, unànimes i evidents, però, allà on són i allà on han passat, ho deixen tot ple de “boletes negres” per els altres que no saben per on escapar-se’n. Ben diferent de les cabretes a muntanya, lliures i triscant alegres, caient i aixecant-se entre roques i singles en el seu camí ben personalitzat i no exempt d’esforç i risc.

Potser cal encara més temps... Pobres de nosaltres! No sé si amb por o amb il·lusió penso a vegades en que els privilegis que encara tenim els cristians i l’Església s’estronquen i que tornem a començar de nou amb una Església petita que necessitarà de tots els seus membres i que aquets hi entrarem no per rutina sinó per una decisió activa i ben conscient.
Puc somniar més encara: L’home dels nostres temps ha aprés que les pluges les defineixen els anticiclons i demés, que tindria mes sentit donar-li una propina al home del temps perquè no plogui diumenge que fer una processó amb el rector del poble perquè el blat de moro té les fulles plegades i ja no pot més. Un món sense Déu, un món cada cop més planificat, més insolidari porta les persones a una solitud i a un prendre consciència de ser poca cosa que és llavors quan aquesta petita Església resultaria acollidora i eficaç per els anhels profunds i insatisfets del home modern. Es aquet el camí que tenim per portar Déu al món.
Si tingués raó amb aquestes reflexions, em tindria que preguntar, què significant les estructures clericals, tal com estan concebudes, i en les que estem inserits?, necessitem tant de gòtic, tant de barroc, per a les nostres pràctiques religioses?,... i si no tinc raó, me cremeu en una foguera (Virtual, eh? No fotem!)

No hi ha e-mails per a Diogneto

A falta de Wikipendias i altres llocs d’internet, un tal Diogneto, allà per el segle II, pregunta a un personatge que no coneixem, sobre els cristians. La pregunta fou contestada en una carta i de forma preciosa.

Segurament aquesta carta és un clàssic molt conegut, però jo, pobre de mi, l’he descobert ara, i puc dir que ho he fet com qui troba una joia... i fa pensar!

Escrita al segle II!... El segle XXI no es farien aquestes preguntes ni es donarien aquestes respostes.

Un resum, resumit:

Preguntes de Diogneto:

"Cuál es ese Dios en el que tanto confían (los cristianos); cuál es esa religión que les lleva a todos ellos a desdeñar al mundo y a despreciar la muerte, sin que admitan, por una parte, los dioses de los griegos, ni guarden, por otra, las supersticiones de los judíos; cuál es ese amor que se tienen unos a otros, y por qué esta nueva raza o modo de vida apareció ahora y no antes»

Resposta del senyor desconegut:

"Los cristianos no se distinguen de los demás hombres ni por el país, ni por el lenguaje, ni por la forma de vestir. No viven en ciudades que les sean propias, ni se sirven de ningún dialecto extraordinario; su género de vida no tiene nada de singular /.../. Se distribuyen por las ciudades griegas y bárbaras según el lote que le ha correspondido a cada uno; se conforman a las costumbres locales en cuestión de vestidos, de alimentación y de manera de vivir, al mismo tiempo que manifiestan las leyes extraordinarias y realmente paradójicas de su república espiritual.
Cada uno reside en su propia patria, pero como extranjeros en un domicilio. Cumplen con todas sus obligaciones cívicas y soportan todas las cargas como extranjeros. Cualquier tierra extraña es patria suya y cualquier patria es para ellos una tierra extraña. Se casan como todo el mundo, tienen hijos, pero no abandonan a los recién nacidos. Comparten todos la misma mesa, pero no la misma cama.
Están en la carne, pero no viven según la carne. Pasan su vida en la tierra, pero son ciudadanos del cielo. obedecen a las leyes establecidas y su forma de vivir sobrepuja en perfección alas leyes.
Aman a todos los hombres y todos les persiguen. Se les desprecia y se les condena; se les mata y de este modo ellos consiguen la vida. Son pobres y enriquecen a un gran número. Les falta de todo y les sobran todas las cosas. Se les desprecia y en ese desprecio ellos encuentran su gloria. Se les calumnia y así son justificados. Se les insulta y ellos bendicen /.../.
En una palabra, lo que el alma es en el cuerpo, eso son los cristianos en el mundo. El alma se extiende por todos los miembros del cuerpo como los cristianos por las ciudades del mundo. El alma habita en el cuerpo, pero sin ser del cuerpo, lo mismo que los cristianos habitan en el mundo, pero sin ser del mundo /.../. El alma se hace mejor mortificándose por el hambre y la sed: perseguidos, los cristianos se multiplican cada vez más de día en día. Tan noble es el puesto que Dios les ha asignado, que no les está permitido desertar de él."

La quadratura del cercle

Humil i gran! Tot a l’hora:

Contempla, amic, aquell Jesús que renta els peus a Pera i que, més tard implora al Pare, “perdona’ls que no saben el que fan”, diguem company, no és això ser humil i gran, gran i humil tot en un?

I Maria? No veus l’humilitat i la grandesa en aquesta dona?

Dons mira company, he après aquí dins al cap, que aquell Jesús ens fa a tu i a mi germans i ens dóna la seva mare per mare nostre… tu, jo, aquell i l’altre íntims, dintre una mateixa família, membres d’una mateixa comunitat d’interessos… Podrem mai arribar a travessar l’entramat de llautó atapeït, gris, garrepa, mesquí… de la lògica de supervivència individualista d’aquesta banda terrosa i situar-nos a l’altre banda noble, confiada i senzilla del gran regne petit de l’amor d’aquí? Podrem mai sentir-nos germans de veritat, tu, que ets un foraster per mi, i jo, que sóc un món tancat per tu i el món enter per mi?

Déu estima primer

Jesús crida Leví, un publicà (Lc 5, 27-32) Text provocatiu. Una crida a seguir Jesús. Novament com en el cas de Pere, és tracta d'un pecador. Com si Lluc ens volgués repetir que ésser "pecador" no és "la" dificultat per ser deixeble. La dificultat, ens dirà de seguida, és "creure's bo". Entaular-se amb ells Jesús: una nova provocació per a la gent "honrada". Jesús reconeixia cada persona com a ésser humà, més enllà de les seves qualitat i virtuts. Jesús, com el Pare, estima abans que en l'home hi hagi alguna cosa que el faci estimable. (Francesc Riera, sj.)

Un lloc d’acolliment i d’esperança

Sempre experimento uns sentiments molt peculiars en visitar Montserrat.

En la homilia d’avui, el Pare Abat explica molt bé el que segurament son les raons de fons d’aquests sentiments que un troba en aquelles altures.
Aquesta homilia hi ha, a més, una torna esperada com la pluja en aquest hivern sec. Es la constatació de que en l’Església hi ha gent que veu i diu les coses des de la senzillesa, des de la llibertat i des del concili Vaticà II. Es un bany d’esperança!

Homilia del P. Abat Josep M. Soler

Religió i medi ambient

El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge, les nits, l'una a l'altra se'l revelen. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. (Salm 19, 2-5)
.
.
.
.
.
.All About: Religion and the environment

"What people do about their ecology depends on what they think about themselves in relation to things around them. Human ecology is deeply conditioned by beliefs about our nature and destiny -- that is, by religion."

La promesa de l'Esperit

«Que els vostres cors s'asserenin i no temin» (Jn 14,27)

Els bisbes catalans recorden que "cada cristià és lliure" i que "no hi ha un partit catòlic únic"