Cada (cristiano) uno reside en su propia patria, pero como extranjeros en un domicilio. Cumplen con todas sus obligaciones cívicas y soportan todas las cargas como extranjeros. Cualquier tierra extraña es patria suya y cualquier patria es para ellos una tierra extraña.
En el segle XXI tenim un problema. Ens havíem cregut allò de que vivim en una societat completament cristianitzada i ara que anem assumint que ens cal ser ciutadans d’una societat secularitzada, amb totes les seves conseqüències, no acabem de trobar el nostre paper en ella.
El grau d’exigència que té l’autèntic seguidor de Crist no fa presumir que ser cristià autèntic hagi de ser una cosa de multituds. Els valors i les formes de vida de la societat d’avui, tampoc fa preveure que es puguin assumir de forma massiva i en tot rigor els valors predicats per Jesús.
Ens cal concloure que, els que intentem seguir a Crist, estem amb minoria i cal repensar la praxis de la nostre fe des d’aquesta òptica.
“Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria, terra estranya.” No és aquesta la situació natural del cristianisme autèntic i no pas les pretensions de domini, d’imposició i d’autoritat? Encara pensem que l’ambient religiós generalitzat i respectat jugarà al nostre favor? En els remats, tots els xaiets entonen el mateix beee, menats per conviccions aparentment col·lectives, unànimes i evidents, però, allà on són i allà on han passat, ho deixen tot ple de “boletes negres” per els altres que no saben per on escapar-se’n. Ben diferent de les cabretes a muntanya, lliures i triscant alegres, caient i aixecant-se entre roques i singles en el seu camí ben personalitzat i no exempt d’esforç i risc.
Potser cal encara més temps... Pobres de nosaltres! No sé si amb por o amb il·lusió penso a vegades en que els privilegis que encara tenim els cristians i l’Església s’estronquen i que tornem a començar de nou amb una Església petita que necessitarà de tots els seus membres i que aquets hi entrarem no per rutina sinó per una decisió activa i ben conscient.
Puc somniar més encara: L’home dels nostres temps ha aprés que les pluges les defineixen els anticiclons i demés, que tindria mes sentit donar-li una propina al home del temps perquè no plogui diumenge que fer una processó amb el rector del poble perquè el blat de moro té les fulles plegades i ja no pot més. Un món sense Déu, un món cada cop més planificat, més insolidari porta les persones a una solitud i a un prendre consciència de ser poca cosa que és llavors quan aquesta petita Església resultaria acollidora i eficaç per els anhels profunds i insatisfets del home modern. Es aquet el camí que tenim per portar Déu al món.
Si tingués raó amb aquestes reflexions, em tindria que preguntar, què significant les estructures clericals, tal com estan concebudes, i en les que estem inserits?, necessitem tant de gòtic, tant de barroc, per a les nostres pràctiques religioses?,... i si no tinc raó, me cremeu en una foguera (Virtual, eh? No fotem!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada