Cristiandat i nou cristianisme (2)

....A occident s’han produït canvis profunds, socials i culturals. Si algú enyora els temps de les casulles aguitarrades i les mantellines, s’equivoca doblement: aquella generalització de formes externes no era un autèntic seguiment de Jesucrist. Allò era el meu antic, sortosament superat, cristianisme de guardiola, descuidat i individualista rabiós (Un anava ficant dins i per la ranura, una missa per setmana i els cinc euros de la col·lecta i amb el temps havies capitalitzat suficient perquè, quan arribés el moment, en Pere de les claus et deixes passar a l’altre costat on es vivia la “plenitud” d’un trist “dolce far niente” o com diu l’acudit: amb una ampolla de Netol i un drap et dediques a mantenir brillants les estrelles del cel en comptes d’anar a l’infern ben calentet i fent torrades en companyia de la gent maca)
Seria una altre equivocació pensar que allò que teníem pogués fer que la gent d’avui dia sentiria un impuls irreprimible d’entrar a la casa del Senyor. Quan, avui dia, això es dóna, no en tingueu dubte! és el Senyor que hi fa més que nosaltres i a pesar de nosaltres.

Hi ha anticlericalisme! Es que no pot ser d’un altre manera!... Quina imatge ens hem guanyat a pols? Deixant els aspectes positius de percepció, que també en queda en la imatge que retè la gent, el que ressalta i resta és la vinculació històrica de l’Església, les jerarquies i els cristians encorbatats de missa de dotze (*) amb les formes obsoletes d’aquella societat ja caducada, feta a mida per els serfs de la gleva que sortosament estaven conduïts pel senyor feudal i el bisbe. (Potser exagero una mica… però no gaire, eh?) Imatge actual, equivocada o no, d’Església atrinxerada i feliç, ara, en les sacristes, amenaçant amb uns suposats tics reaccionaris de restringir les tant preuades llibertats de la societat d’avui amb imposicions moralistes.

Es clar que els cristians no podem callar davant d’una societat decadent, però hem de reconsiderar les formes. No podem oblidar que estem en “terra estranya” entestats a donar-li entrada al Déu de Jesús des del seu estil: ser llum, ser sal, ser ferment... proposant, interpel·lant amb el nostre exemple. No és la humilitat un missatge central en l'Evangeli?

Un exemple a tenir en compte: l’autor del llibre de Daniel.
El món jueu dels 170 aC, una vegada més, es despenjava de la fe dels profetes, atrets per la moda de llavors: la cultura grega. Sumeu-hi la persecució d’Epífanes i podreu visualitzar una situació desesperada.
L’autor d’aquest llibre ensenya un camí a la seva gent i a nosaltres amb el llibre de Daniel per tornar al cor de la seva fe en un moment tant crític i abans de que el nivell sigui tant baix que tot sigui irrecuperable.
Aquest personatge, Daniel, es va proposar no deixar-se anular, com a poble deportat, per la cultura que Babilònia els volien imposar, i se’n va sortir prou bé.
Tres coses el van ajudar:
Aquesta consciència que tenia d’estar en terra estranya i que tenia que actuar en conseqüència.
Considerava la gent de Babilònia, inclòs el terrible Nabuconodosor, amb tota la seva injustícia i perversió inicials en vers ells com a pobla, els considerava, dic, com creatures de Déu amb una missió històrica encomanada a ells per el Creador, diferent i oposada a la seva, i que ells tenien que considerar, manejar i si fora possible canviar. De ben segur els nostres contemporanis no són tant terribles, ni la nostre situació és tant desesperada com la de Daniel i el seu poble…
Tenia la força d’una esperança extrema. Això era molt específic de Daniel. En tenia les bateries ben carregades d’esperança!

I ara, que l’Esperit somogui als “doctores que tiene la Iglésia” perquè facin alguna cosa més positiva del que jo soc capaç de fer. Amén


(*)(Jo, que dec ser un tros de neoburgés, vaig a la missa de mossèn Gispert a dos quarts d’una. Power Point i comunió self service, com em va dir sorprès el meu fill que viu a Bòston. Ep! Que ho dic amb satisfacció i esperit positiu, com diu en Sergi)