Quan minva es contrapesa i quan fineix comença.

....

La vida és un do joiós que quan minva, l’esperança el contrapesa i quan acaba, comença la plenitud.

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència. (Sa 1,13-15;2,23-24)

Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna.

Déu creà l’home per viure a la seva presència, lliure del temps, etern com Ell. Déu no creà l’home per lliurar-lo a la mort. Fou l’home que, fent mal us del do de Déu, una existència a la seva imatge d’ésser intel·ligent, lliure, etern..., emprengué el camí impossible de sobrepassar al seu creador. Camí que ens ha menat a la situació actual, a experimentar un indefugible límit que ens faci aflorar el millor o el pitjor de nosaltres mateixos, en qualsevol cas apartats d’aquell estat en el que Déu ens vol.
Ens cal viure un estadi previ a la plenitud del projecte de Déu, on el límit de la mort hauria de fer prou per contenir el nostre orgull desmesurat i donar-nos l’oportunitat de corregir aquell acta de voluntat participant o no en la creació del que, des del nostre món, en diem el nou món i que no és més que el projecta inicial de Déu.
Aquesta mateixa mort és la porta obligada que duu o barra a aquella existència de plenitud que Déu vol per a nosaltres i que, el qui té que venir, el Misericordiós, en posseeix la clau d’accés.

.

Senyor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te.

.... (Gn 18, 1-15)

.

Passem a l'altra riba

...

“Passem a l'altra riba” no és una frase bonica, es un imperatiu dirigit a nosaltres i forma part del somni del amor-creador del Pare, del seu projecte.

L’altra riba és la cultura actual, la nostre, la d’avui mateix. Però nosaltres anem amb retràs. A nosaltres ni ens cal anar en lloc, l’altre riba, la Decàpolis pagana ja fa temps que ha vingut a nosaltres. No hem sabut passar davant i tirar del carro; hem de reconèixer-ho: tenim la Bona Nova, la que necessita el món i ens hem enrocat en una mena de santa tradició que ha neutralitzat tota possibilitat d’actuació.

Passar a l’altre riba deu voler dir, entre altres coses, alleugerir les seguretats i les inèrcies paralitzadores que significa el nostre refugi. Deu voler dir refermar els fonaments, enderrocar espais d’excelsitud, treure afegitons de guix deixant la pedra viva i simple a la vista. Deu voler dir obrir el refugi, airejar-lo, sortir i deixar entrar. Deu voler dir confiar.

Podem optar per quedar-nos a port i retardar més encara llevar les àncores de la reforma, quasi com paràsits atrinxerats sense expectatives de futur; o salpar cap un camí testimonial d’esperança per un món desencisat i insostenible. Que no tenim un missatge nou de només dos mil anys per recórrer junts? Que no estem convençuts d’aquest missatge d’amor i misericòrdia? De què tenim por?

Però, ai! Sortir d’un entramat de segles no deu ser simple i deu necessitar temps. No sé com es posa fil a aquesta agulla ni sé anar més lluny d’aquest desig i d’aquestes paraules... I Jesús es fia del nostre treball! Sempre amb nosaltres, a popa, silenciós, confiat... Que algú hi faci més, que Ell ja ajudarà!

.

Mirall del Pare: sempre present i absent, tot alhora.

...

«Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem?»

Lluc ens diu que tot actuant en la situació els increpa:

On és la vostra fe?
.

.

.

.

.

Algunes credencials de Pau, algunes revelacions.

...

.

.

A més de l’experiència de la seva particular conversió i de la seva estada a l’Aràbia, Pau ens revela que fou endut al tercer cel, a casa del Pare, que escoltà paraules inefables i catorze anys després escriu:

«En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder.» (...) Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2Co 12, 9-10)

.

.

Lleialtat amenaçada? Pors infundades?

...

.
.
.

Em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l'honestedat que deveu al Crist. (2Co 11, 3)
.

.

.

Gelosia? De què? El meu admirat Pau! El més gran!... per un mal moment ha fet seu en exclusiva el mèrit de les conversions a Corint! I no obstant això, és legítimament mereixedor de la glòria que representa l’acolliment de la Bona Nova a les regions d’Acacia.

..

.

.

.

.

.

... però si ocupar-se i sí confiar.

...

No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps. (Mt 6, 34)

.

.

.

.

.

.

No todo es trigo limpio

....

Recordeu-ho: el sembrador mesquí tindrà una collita mesquina, el sembrador generós la tindrà generosa. (2Co 9, 6)

.

.

.

.

.

Sentir la força de la Llum en la fragilitat de la carn

...
El mateix Déu que digué: "Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres", és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist.

Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts. (2Co 4, 6-9)

I deies que seria ficar-se en problemes?... No diem que som seguidors d’un crucificat?
.

Ser més justos que la Llei

....

Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5, 23-24)

.

.

.

L'Esperit dóna vida.

....

.

.

.

.
No és que ens refiem de nosaltres mateixos, com si fóssim capaços de fer res pel nostre compte: tot el que podem fer ve de Déu. (2Co 3, 5)

.

.

.

.

.

Vivim, ens movem i som dins El Misteri

....

.

.

.

.

.

Com fer comprendre als peixos que viuen dins l’aigua, quan podrien viure dins un altre ambient? Com “intuir la profunditat, la força i les seves conseqüències d'allò que de vegades -creiem, però no massa-” de que hem estat creats per una vida fonamentada en relacions d’Amor?

.

.

.

.

.
En la vida, cal poder anar més enllà del goig dels nostres petits triomfs. Poder considerar i assaborir, celebrar i gaudir que "vivim, ens movem i som" en el si d'un Misteri que és un Déu-Amor, que és un Déu-Comunitat, relació, sortida de sí cap a l'altre, invitació, acollida, braços oberts, amor incondicional que espera i espera... Avui és un dia per adonar-nos d'això, i valorar que estem sustentats en una bona Roca, que la nostra vida no és buida, sense sentit, que no està suspesa en l'aire.

.

Last call

....

Aneu, doncs, a tots els pobles... Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28, 20)

.
.
.
.
.
.
.

Mare immigrant. Acollida ecumènica: acollida bíblica.

.....

.

.




Sigues benvinguda, filla! Beneït sigui el teu Déu que t'ha dut fins a casa nostra! (Tb 11, 17)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.