“Passem a l'altra riba” no és una frase bonica, es un imperatiu dirigit a nosaltres i forma part del somni del amor-creador del Pare, del seu projecte.
L’altra riba és la cultura actual, la nostre, la d’avui mateix. Però nosaltres anem amb retràs. A nosaltres ni ens cal anar en lloc, l’altre riba, la Decàpolis pagana ja fa temps que ha vingut a nosaltres. No hem sabut passar davant i tirar del carro; hem de reconèixer-ho: tenim la Bona Nova, la que necessita el món i ens hem enrocat en una mena de santa tradició que ha neutralitzat tota possibilitat d’actuació.
Passar a l’altre riba deu voler dir, entre altres coses, alleugerir les seguretats i les inèrcies paralitzadores que significa el nostre refugi. Deu voler dir refermar els fonaments, enderrocar espais d’excelsitud, treure afegitons de guix deixant la pedra viva i simple a la vista. Deu voler dir obrir el refugi, airejar-lo, sortir i deixar entrar. Deu voler dir confiar.
Podem optar per quedar-nos a port i retardar més encara llevar les àncores de la reforma, quasi com paràsits atrinxerats sense expectatives de futur; o salpar cap un camí testimonial d’esperança per un món desencisat i insostenible. Que no tenim un missatge nou de només dos mil anys per recórrer junts? Que no estem convençuts d’aquest missatge d’amor i misericòrdia? De què tenim por?
Però, ai! Sortir d’un entramat de segles no deu ser simple i deu necessitar temps. No sé com es posa fil a aquesta agulla ni sé anar més lluny d’aquest desig i d’aquestes paraules... I Jesús es fia del nostre treball! Sempre amb nosaltres, a popa, silenciós, confiat... Que algú hi faci més, que Ell ja ajudarà!
L’altra riba és la cultura actual, la nostre, la d’avui mateix. Però nosaltres anem amb retràs. A nosaltres ni ens cal anar en lloc, l’altre riba, la Decàpolis pagana ja fa temps que ha vingut a nosaltres. No hem sabut passar davant i tirar del carro; hem de reconèixer-ho: tenim la Bona Nova, la que necessita el món i ens hem enrocat en una mena de santa tradició que ha neutralitzat tota possibilitat d’actuació.
Passar a l’altre riba deu voler dir, entre altres coses, alleugerir les seguretats i les inèrcies paralitzadores que significa el nostre refugi. Deu voler dir refermar els fonaments, enderrocar espais d’excelsitud, treure afegitons de guix deixant la pedra viva i simple a la vista. Deu voler dir obrir el refugi, airejar-lo, sortir i deixar entrar. Deu voler dir confiar.
Podem optar per quedar-nos a port i retardar més encara llevar les àncores de la reforma, quasi com paràsits atrinxerats sense expectatives de futur; o salpar cap un camí testimonial d’esperança per un món desencisat i insostenible. Que no tenim un missatge nou de només dos mil anys per recórrer junts? Que no estem convençuts d’aquest missatge d’amor i misericòrdia? De què tenim por?
Però, ai! Sortir d’un entramat de segles no deu ser simple i deu necessitar temps. No sé com es posa fil a aquesta agulla ni sé anar més lluny d’aquest desig i d’aquestes paraules... I Jesús es fia del nostre treball! Sempre amb nosaltres, a popa, silenciós, confiat... Que algú hi faci més, que Ell ja ajudarà!
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada