La vida és un do joiós que quan minva, l’esperança el contrapesa i quan acaba, comença la plenitud.
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència. (Sa 1,13-15;2,23-24)
Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna.
Déu creà l’home per viure a la seva presència, lliure del temps, etern com Ell. Déu no creà l’home per lliurar-lo a la mort. Fou l’home que, fent mal us del do de Déu, una existència a la seva imatge d’ésser intel·ligent, lliure, etern..., emprengué el camí impossible de sobrepassar al seu creador. Camí que ens ha menat a la situació actual, a experimentar un indefugible límit que ens faci aflorar el millor o el pitjor de nosaltres mateixos, en qualsevol cas apartats d’aquell estat en el que Déu ens vol.
Ens cal viure un estadi previ a la plenitud del projecte de Déu, on el límit de la mort hauria de fer prou per contenir el nostre orgull desmesurat i donar-nos l’oportunitat de corregir aquell acta de voluntat participant o no en la creació del que, des del nostre món, en diem el nou món i que no és més que el projecta inicial de Déu.
Aquesta mateixa mort és la porta obligada que duu o barra a aquella existència de plenitud que Déu vol per a nosaltres i que, el qui té que venir, el Misericordiós, en posseeix la clau d’accés.
Déu creà l’home per viure a la seva presència, lliure del temps, etern com Ell. Déu no creà l’home per lliurar-lo a la mort. Fou l’home que, fent mal us del do de Déu, una existència a la seva imatge d’ésser intel·ligent, lliure, etern..., emprengué el camí impossible de sobrepassar al seu creador. Camí que ens ha menat a la situació actual, a experimentar un indefugible límit que ens faci aflorar el millor o el pitjor de nosaltres mateixos, en qualsevol cas apartats d’aquell estat en el que Déu ens vol.
Ens cal viure un estadi previ a la plenitud del projecte de Déu, on el límit de la mort hauria de fer prou per contenir el nostre orgull desmesurat i donar-nos l’oportunitat de corregir aquell acta de voluntat participant o no en la creació del que, des del nostre món, en diem el nou món i que no és més que el projecta inicial de Déu.
Aquesta mateixa mort és la porta obligada que duu o barra a aquella existència de plenitud que Déu vol per a nosaltres i que, el qui té que venir, el Misericordiós, en posseeix la clau d’accés.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada