El món dels infants

Espai Sagrat publicava aquest text:

Els nens s'empobreixen no perquè no els hi donem coses (si en van plens de coses!!), sinó perquè no valorem suficientment allò que ells ens donen.

Seguidament afegeix una joia escollida dins l’obra de Khalil Gibran:

Els hi pots donar el teu amor, però no els teus pensaments, perquè ells tenen els seus propis pensaments. Pots haver allotjat els seus cossos però no les seves ànimes, perquè les seves ànimes viuen a la casa del demà, que tu no pots visitar, ni en somnis. Et pots esforçar a ser com ells però procura no fer-los com tu. Perquè la vida no va endarrere ni s'entreté amb l'ahir. Ets només l'arc des del qual els teus fills son llençats com fletxes vives, vers una vida que ja no et pertany

Prudència, filosofies, lletres... càlculs i no amor

.

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat

L’escriptor Blai Bonet en "L'evangeli segons un de tants", en un diàleg, fictici entre Jesús crucificat i un jove de 18 anys:
"Tot és possible, menys posar-te públicament de part meva sense que et passi res. Si res no et passa, és que de la teva vida n'has fet prudència, filosofia, lletres. Mira com dono la vida, en un visible dispendi de les capacitats de patir, i compara-ho amb els grans discursos dels teòlegs. Si tens por, és perquè no saps què et passarà. I si no saps què et passarà, és perquè encara no has triat entre el càlcul de probabilitats i jo." (Homilia del P. Lluís Juanós)

Jesuïtes, esperança de l’Església en els límits.

M’ha agradat veure un espai important del Magazine de La Vanguardia dedicada als jesuïtes.

Sé que l’article no té la pretensió de dir-ho tot sobre els jesuïtes ni tant sols el que és més important. També cal tenir en compte que l’article està basat en opinions personals.

No soc imparcial tractant-se de jesuïtes. A ells i concretament a les seves publicacions accessibles a Internet, dec bona part de la meva progressiva i costosa actualització dels meus coneixements de religió. Els n’estic agraït.

La fama de situarse en los límites, ya sea en la frontera de la ciencia –para demostrar que no hay oposición entre fe y razón– o la de la justicia social, para trabajar junto a los más necesitados, son algunos de los aspectos que más siguen seduciendo a quienes quieren ser uno de ellos. (Pág 1/8)

En asuntos que preocupan a todos, como la igualdad o la sostenibilidad del planeta. “Hay que buscar nuevas fórmulas para estar ahí. La Iglesia del siglo XXI ha de ser la de los laicos.” (Pág 3/8)

Queremos exponernos, y a veces eso nos lleva a equivocarnos. Precisamente por ello necesitamos la voz del Papa”. (Pág 3/8)

Después de tantas revoluciones que a lo largo de la historia han transformado la sociedad, la Iglesia no puede seguir dando las mismas respuestas que daba hace siglos ante determinadas cuestiones. (Pág 4/8)

…ese diálogo interreligioso no debe ser el refugio final de los últimos creyentes sino una forma de hacer a Dios más grande y a la humanidad más sabia. (Pág 6/8)

Solstici d’estiu. Sant Joan. Midsummer...

Sí mammon, sí; faltaria més! El que vostè digui!

The worship of Mammon (Evelyn de Morgan)

(El lliurament incondicional al déu de les les seguretats i de les riqueses)

.

Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. (Mt 6; 24)

Tot ho volem i tot ho volem a l’hora. Es això possible? Tenim consciència de totes les opcions a les que estem renunciant? Tant segurs estem de que sempre renunciem a les opcions que no ens convenen?

La feina directiva, fonamentalment consisteix en fer opcions. Opcions que es decideixen segons valoracions i anàlisis de criteris comparatius diversos: entre el fet de seguir la filosofia de la companyia o de ser decisions o politiques conjunturals, entre el curt termini i el mig i llarg termini, entre la relació de recursos necessaris i els beneficis esperats, entre... informes, estudis, projeccions. I tant mateix, i que ningú s’enganyi, al final sempre hi ha una decisió personal i solitària que fa front a un risc inherent a cada decisió que pot ser més o menys gran, més o menys evident, més o menys engrescador o decebedor per el costat dels professionals o per el costat dels accionistes.

Més de cinquanta anys l’hi pot costar a un prendre consciència que en la seva vida personal també ha estat fent renuncies totals o parcials, però sempre importants, i que ha estat dedicant-se primordialment a “les altres coses”.

Més de cinquanta anys l’hi pot costar a un descobrir que allò que es tenia per un aplaçament, en realitat era una renuncia.

Més de cinquanta anys ens pot costar a alguns adquirir un nivell de saviesa suficient per adonar-se de que Déu no és una opció més, que Déu és l’Opció, malgrat la missió no canviï la nostra tasca dins l’actual Galilea dels pagans.

Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot el demés us ho donarà de més a més. (Mt 6, 33)

.

Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. (Mt 6, 28-29)

..

.

Sense distinció de races, colors, cultures...

.....No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels... (He 13, 2)

Déu és qui troba

Jo, el Senyor, he respost als qui no em consultaven, m'he deixat trobar pels qui no em cercaven. A una nació que no invocava el meu nom, li he dit: "Aquí em teniu, aquí em teniu!" Tot el dia tinc les mans esteses cap a un poble rebel, que va per mals camins i segueix els seus capricis. (Is 65, 1-3)

Si ens mirem aquest text, traslladats al temps del profeta, amb la racionalitat pretesament suficient dels nostres dies, o.--i tant mateix, tant limitada al nostre reduït abast humà, dins l’univers total i inassolible--, Isaïes ho hagués tingut molt difícil per transmetre’ns l’esperit d’aquest missatge de proximitat i d’interès de Déu per nosaltres:


Mestre Isaïes, quan digueu Senyor, us referiu a aquell que “és el qui és”? O sigui, Déu? Bé, no us volia pas incomodar pronunciant aquesta paraula. Ho he fet amb tot el respecte. Precisament el valor d’aquest concepte és el que em fa preguntar-vos:
Què no us adoneu del que esteu dient? Què us heu venut l’enteniment?
Que no us adoneu que la flor del roser de pastor mai podrà tocar ni veure ni besar l’aire pur de muntanya que arriba i l’envolta?
Que no us adoneu que la cargolina ressagada no pot tocar ni veure ni retenir l’aire fresc i humit de la matinada que arriba i l’envolta?
Que no us adoneu que la flaira de la magnòlia del bac no es pot menar entera cap al solell?


I tant mateix, set-cents anys més tard, el món va canviar. Com el camp obscur canvia en arribar l’albada resplendent. Un home singular, Jesús, ens mostra la cara sorprenent de Déu. El seu camí, les seves paraules, la seva vida entera, la seva coherència i unitat d’acció ens fan dir, em fio de tu, del teu missatge i de que realment aquell Déu, realitat infinita, adimensional i atemporal ha vingut a nosaltres de la única manera que nosaltres el podíem percebre: Déu encarnat, Déu humà, Déu amb el qui puc pensar, al qui puc estimar i sentir-me estimat per ell.
Avui em pregunto, amic Isaïes, com podies captar aquesta inspiració set-cents anys abans del Senyor encarnat? Ara soc jo el que no entén com es poden tenir aquestes visions.

Quants passatges dels evangelis confirmen la teva lucidesa, mestre Isaïes!

Jesús digué a Zaqueu: “Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.” (Lc 19, 9-10)

Cal canviar de poble?

Ironies com la de Bertolt Brecht, destinades a fer-nos pensar, podrien resumir la falta de confiança que ens inspiren els politics: “Si els dirigents ho veuen clar i el poble s’equivoca, el que cal és canviar de poble”

França i Holanda diuen no al Tractat Constitucional d'Europa al 2005. Fotuda! Tot i que, al meu entendre, va ser una oportunitat perduda per establir unes bases més humanes i de més altura de vol.
Baixem el llistó d’ambicions europees i proposem el Tractat de Lisboa dos anys més tard. Irlanda diu: No. Fotuda, altre vegada!

Què passa aquí?
El projecte d’una Europa unida sembla que hauria de ser engrescador per a tothom i més per països com Irlanda i Espanya tant beneficiats per la comunitat.
Renunciar a poders locals per concentrar poder a Brussel·les a fi de que Europa guanyi pes internacional sembla que tindria que ser quelcom entenedor.
Desconfiances, guanyades a pols per els politics, és el que passa, al meu entendre. Quan la gent percebi’m el risc de que perilla la integritat de l'Estat del benestar, l’Estat democràtic... via politiques fiscals, d’immigració, drets aborals... la gent intueix que s’enfronta a quelcom que té alguna cosa amagada, té por, i surt el no conservador i poruc.
No hem de renunciar a una Europa més humana!
Ens hem de seguir mirant com estrangers els europeus dels diferents països?
Ens hem de seguir esgotant amb batalles domestiques i autonòmiques? Aquestes són les justificacions dels politics?

I ara què?
Nicolas Sarkozy, futur president de la UE, diu que aquí no passa res i això no és així.
De moment les reunions d’aquest mes, on s'havien de tractar temes tant vitals, actuals i urgents com els de l’energia, canvi climàtic, augments de preus dels aliments, immigració... tindran que ser modificats per tractar aquest que ens ve d’Irlanda i que és més urgent. Es tindrà que deixar el que és important per culpa del que és urgent.
Tornarem inventar el concepte de l’Europa de les dos o tres velocitats?

Misericòrdia de Déu encarnada

En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. (Mt 9, 36-38)

.

.

.

.

José A. Pagola: Aquesta compassió de Jesús no és un sentiment passatger. És la seva manera de mirar la gent i de viure buscant el bé. La seva forma d'encarnar la misericòrdia de Déu.
D'aquesta compassió neix la seva decisió de cridar els «dotze apòstols» per enviar-los a les «ovelles perdudes d'Israel» (...)Tota l'autoritat que hi ha a l'Església arrenca i es basa en aquesta compassió de Jesús pel poble. Està orientada a curar, alleugerir el sofriment i fer el bé. És un regal de Jesús. Els que l'exerceixen ho han de fer «de franc», ja que l'Església és un regal de Jesús a la gent.
Per això els deixebles han de predicar el que predicava ell, no una altra cosa: «prediqueu que el regne de Déu és a prop»; que la gent pugui escoltar aquesta notícia i entrar en el projecte de Déu.

Obdulina Fernández

"EXISTEN VALORES MÁS ALLÁ" DE UNA SOCIEDAD MATERIALIZADA."

Expressaria la desconfiança que s’han guanyat en nosaltres els politics, quan tracten d’aquets temes, agafant el “rábano por las hojas”: Escolti, “¿porqué, los que podemos, no intentamos llevar estos valores más hacia acá en la sociedad donde nosotros vivimos hoy y sin más demora?”

Els signes del temps.

.
Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. (Lc 14, 27)
















Mestre, es que n’hi ha moltes de creus!... Hi ha les creus meves i les creus nostres. Hi ha la creu romana, hi ha l’obsolescència de formes i prescripcions, hi ha la deriva del missatge central, hi ha... , hi ha algunes creus que ens les podríem estalviar, no et sembla?
Bé, només era que la teva frase m’ha fet pensar... Seguirem fent camí!

Món ric & món pobre.

.
.
.
.
.
.

No apartis la mirada del necessitat ni li donis ocasió de maleir-te (Sir 4, 5)
.
.
.
.




La cimera de la FAO a Roma
.
Una altra ocasió perduda enmig de massa xerramecaria

.

.