La potent moda

....

Sembla ben justificat el invent de les passarel·les de moda per exhibir els vestits que les companyies volen vendre, però...

No se us fa estrany que aquets tipus de promocions tinguin habitual cabuda dins els espais informatius?

També es podríem fer passarel·les de guitarres, de detergents, de ratafia... que també mouen diners i no ocuparien pas més espai de noticies i de polítics que el que roben les passarel·les de moda.

.

Diners? Panem et circenses? O potser una mica de tot?

.

El nostre Déu és un foc que devora. (He 12, 29)

....

A rel de la defensa a ultrança que del Olmo fa del seu amic jutge, amb relació a les raons de perquè són encertades les accions de remoure els crims del franquisme, em vaig quedar insatisfet sense sever perquè.

Analitzant la situació vaig trobar un fet i una contradicció en el seu argument.

El fet: un oncle meu va morir ruixat de gasolina i cremat per el bàndol republicà només perquè era capellà.
Pregunta curiosa que fa pensar: perquè la gent que va viure aquets fets no volia parlar més del necessari i de cap manera recrear-se en els detalls que tant legítimament podien argumentar? Només després de la mort dels meus pares m’ha arribat la informació, que ells coneixien perfectament, de quina forma havia mort el nostre oncle?

La contradicció: S’argumenta que només cal fer justícia amb els morts del bàndol republicà, perquè els altres ja varen ser homenatjats per el “régimen” i “posats a les esglésies”. (El meu oncle puc dir que no. Si que hi ha el seu nom a Montserrat, i res més).
Si desacreditem, i jo hi estic d’acord, la justícia i els tractaments del “régimen”, els morts d’ambdós bàndols resten esperant per ser ajusticiats convenientment, no només els d’un costat. Al marge de raonaments, aquets és el sentiment que aflora quan s’intenta discriminar aquest propòsit i crec que és fàcil d’entendre que si el que volem és superar un episodi històric desgraciat, el que cal fer és agermanar, no enfrontar, a no ser que hi hagin interessos ocults en les fonts que creen opinió.

...

Per obrir camins de Regne cal decisió; o som o no som!

...

Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu. (Lc 9, 62)

.

.

.

.

.

.

No errar la meta final, no errar camí i guia.

...

Correguem la cursa que tenim proposada, amb la mirada fixa en el qui ha instituït la nostra fe i la duu a terme, Jesús (He 12, 1-2)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La religió veritable.

...

La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món. (Jm 1, 27)

...

G. Faus ho llegeix així:

L'única religió veritable és aquesta: socórrer les víctimes i mantenir-se allunyat de l'egoisme que estructura aquest món cruel.

Cristià sí, d’església no... ¿¿??

....

Tret de “La diversificación de la espiritualidad” de Teresa Forcades i Vila:

.....

De la mateixa manera que és inconcebible una religió autèntica sense llibertat i sense reconeixement i respecte per les peculiaritats de cadascú, tampoc és vàlida aquella postura que considera que la religió lligada a una institució, l’Església, o, dit d’una altre manera; quan s’identifica la religió amb la institució social reguladora, es considera pertanyent a un estadi de minoria d’edat de la humanitat que necessita tutela externa i amb això es perd llibertat. Per tant, tampoc és vàlid viure una espiritualitat individual i tancada.

:::

.....

Més aviat no es pot fer un anàlisi d’aquest tipus sense tenir en compte l’element de solidaritat existencial que dóna aquella continuïtat bàsica que existeix entre cada un de nosaltres i la resta de la creació, l’ésser corporatiu existencial ens fa sers oberts, éssers que no ens esgotem amb nosaltres mateixos. Aquest element fa que espiritualitat i religió habitin una casa comuna. Vist d’aquesta manera és inconcebible una espiritualitat sense la dimensió social/política i és inconcebible una dimensió social/política sense que es faci visible en alguns acords concrets (institucions).

“La dimensión social es irrenunciable; la dimensión individual es irreductible”.

....

Fe que no és ni prou madura ni prou sòlida

....

Estava escrit...:

Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu. (He 5, 12).

.
.
.
.
.

Meribà i Massà?

...




.
.

"És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins." (Sl 95, 10)

.

.

.

Una comunió autèntica

...

Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. . . . (Ga 2, 19-20)

.

.

.

.

.

Perdre la mesura

...
El progrés en la ciència propicia el risc de la suficiència i, qui queda atrapat per a aquest risc, experimenta la temptació de sacrificar Déu al progrés. Aquesta situació portaria a la manca de referència de posicionament de creatura vers el creador, de consciència d’ésser limitat en front d’un ésser superior i tot plegat a la necessitat humanament feixuga d’assolir la condició de superhome que arribi a dominar-ho tot, amb les suposades súperqualitats, i a entendre-ho tot en un univers inabastable buidat del misteri.
.

Cristiandat finiquitada i les raons de la tradició.

...

Un nova manera de celebrar el Corpus.
Aquesta vegada ho heu fet molt bé. Gràcies.

.

.


.


.


.


.

Destriar el blat de la cugula, els xais de les cabres, les armes de mort de l’aliment d’immortalitat, el caqui i el porpra...

.


.
.

Sereu com deus

...

.

.

.

..

.
“Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18)




Perseguir l’excel·lència com element de competitivitat?... La feina ben feta, potser sí…, però l’excel·lència?… Si em parles d’excel·lència com estratègia professional, ho puc entendre; però la teva convicció que, fruit del teu esforç, demà hi arribaràs: pobre criatura maldestra!… Quina gosaria!...
.

.

.

.

.

.