Convidats a demanar el do per excel•lència.

Si vosaltres, ..., sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.(Lc 11, 13)

Llamp em mati, no ho puc entendre!

Com hi ha món que no explicaré a la meva fillola que ella, per ser dóna, està exclosa de certs privilegis dins la nostre estimada Església!

Com hi ha món que no contribuiré a extirpar cap resposta a crides i anhels sentits, rectes i ben intencionats en el cor de cap membra de la nostre estimada Església!












Com hi ha món que no diré que comparteixo absolutament totes les decisions de la nostre conferència episcopal i de la nostre estimada Església!






.

.

Com hi ha món que no desitjo renunciar a estimar la meva estimada Església!






Estem o no d’acord amb que Jesús és el nostre model? Un model vàlid per nosaltres només perquè, i precisament perquè, Ell que era i és Déu comunitat, ha volgut encarnar-se i néixer individu singular, com tu i com jo, real i complert home; limitat de coneixements i per tant necessitat de recerca permanent com tu i com jo; lliure per decidir, encertar o errar els seus camins de vida, com tu i com jo. Ha volgut encarnar-se per trobar-nos a nosaltres, les seves creatures, per revelar-nos Déu i el seu Regne i per fer-ho ha decidit encongir-se, confinar-se dintre el nostre minúscul univers delimitat i condicionat per barrots d’espai i temps. Model, a fi de comptes, perquè, també i a més, és un simple home limitat i vulnerable i perquè tot i sent-ho, la part humana de la seva naturalesa, que és la única que podem percebre, aquella seva humanitat radical ens atrau i el seu rebuf ens arrastra fins a límits inassequibles per nosaltres que veiem enlairar-se fins que se’ns perdem de vista dins la seva dimensió divina.

Puc imaginar-me el nostre Jesús, home com nosaltres, menat al desert per l’Esperit, reflexionant i buscant de veure clara quina era aquella missió que no acabava de descobrir, però que intuïa conseqüència d’aquella intimitat singular que experimentava amb Déu, de la seva consciència de filiació divina.

Com en els deserts no acostuma a haver-hi àngels consultors per els que s’hi perden, Jesús començà a repassà mentalment l’historia dels profetes... Mal panorama! Els pobles acaben per revelar-se i no acollir la voluntat de Déu i fer molt difícil la vida als profetes. L’historia mostra com, en els pobles, s’imposa el seguir els camins basats en el domini humà en front dels camins de fraternitat.

Aquest Jesús que tenia consciència de ser el protagonista del "moment històric de la veritat" per el projecta de Déu al món, el moment de la oportunitat definitiva, donada la seva identificació sense precedents amb Déu... Aquest Jesús que només comptava amb les seves forces i limitacions humanes i que gaudia d’una proximitat singular amb Déu... Aquest Jesús, sospesava també camins contundents... els camins del poder terrenal que facilitarien la imposició del seu Regne, els camins dels privilegis derivats de la seva proximitat i coneixement del Pare (Temptar a Déu que faci Ell la feina ja que el Fill d’home podria espifiar-la). Es que pot fracassar el projecta de Déu?

Getsemaní: Què seria més afectiu, deixar-se atrapar ara o escapar-se i seguir instruint tres anys més? Es que del seu fracàs humà en pot sortir el triomf? Tampoc hi havia àngels consultors ni missatgers a l’hort de Getsemaní...
Jesús torna a testar l’angoixa de la solitud humana davant una decisió transcendent. El resultat i la decisió ja el sabem!

I l’Església?... No estem passant també per processos paral·lels a les angoixes vitals de Jesús, no soms també nosaltres, salvant les distancies, humans i pròxims a Déu?
Com estem fent front a la nostre missió? Com hem resolt nosaltres, dins l‘Església, aquestes temptacions?... em temo que hi hem caigut de quatre grapes...


El que no entenc és com hi ha situacions en les que, un tros de Xerric com jo, ho veu amb aquella sensació de tenir-ho clar i els Doctors sembla que ho deuen veure d’una altre manera.
Es considera que les ovelles no estem preparades? Es considera que és ingenu pensar que la radicalitat del missatge de Jesús és viable en un món on l’instin de conservació desfermat de les persones prioritza fatalment el sentit de possessió i de domini dels altres? Volem adaptar-canviar-corregir-millorar el centre del missatge de Jesús? Hem de prioritzar per damunt de tot la quantitat a la qualitat dels clients? Ens importa no assumir el risc davant l’historia d’esser els artífexs del ensorrament de la “cristiandat”? Són raons serioses a tenir en compte i segur que n’hi ha d’altres, però no podem estar aturats en les pastures d’unes venerables tradicions ja esgotades. No podem pensar que estem sols.

Llamp me mati, no ho entenc!... com sentia dir als grans, elegint una forma gruixuda i potent, per expressar una sincera incomprensió i desacord a unes determinades situacions.
Cal treballar, penso jo. No ens va ensenyar Ell el mètode lògic de destriar els "cèsars" del món i Déu? No ens va ensenyar Ell a atendre amb la justa mida al Cèsar sense descuidar a Déu... el camí, no deu ser fàcil però segur que deu anar per aquí, més que per imposicions, poders i privilegis de classe encara que puguin estar revestits de púrpura.

Ens ho creiem o no que el nostre Déu, el de Jesús, és un Déu de llibertat universal.
Ens adonem que Jesucrist fou fidel a la llei mosaica i al mateix temps invitava a no ser-ne esclaus. Els que no foren fidels amb Ell foren els representants de la llei i “l’excomunicaren” , el rebutjaren del temple, de la Ciutat Santa... el crucificaran i amb tot això, oh paradoxa!, l’alliberaran dels seus lligams de sang i del caràcter de missió exclusiva per el poble jueu i de la vigència de la llei mosaica. Si! Aquell fracàs humà, Déu el tornà triomf per el seu projecta, tal com havia intuït el Jesús angoixat a Getsemaní. Déu, del fracàs en construí la universalitat del seu Regne i en feu visualització de la magnitud de l’Amor de Déu per les seves criatures. No ens ha de donar confiança aquesta presència providencial de Déu que està atent i “al quite” allà on nosaltres no arribem?

Pau, que va descobrir a Jesucrist ja crucificat per els “seus”, ressuscitat i glorificat per Déu; Pau, que no va viure aferrat amb una il·lusió inicial messiànica... Pau ho va entendre molt bé: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Ga 3, 28)

¿Per què Jesús desvetlla un interès tan gran?

Jesús, un personatge global
Article de Armand Puig

.

.

.
"Jesús és la icona d'allò que hi ha de bo dins de cadascú i que no sempre emergeix."

Preguntes desenfocades i reconduïdes al seu lloc: la copiositat.

Quan el que parla té un do, o dos… o ves a saber quants:... : L’homilia del Marc

.

Pregunta amb pretensions justificadores:

"No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? "

.

.

Resposta a la gallega:

"No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?"

Resposta existencial amb cara de peix:

.

"Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta."

. .

.

..

.

.

.

..

.

Llegeixo, també les paraules d’un altre persona que, per resultar-me molt pròxima, vull afegir-la al meu homenatge a gent que s’ho mereix:

El meu mossèn, el de cada diumenge, el del power poit i la pantalla gegant, mossèn Josep M. Gispert ens dóna la seva visió personal, del mateix tema, concretant-ho en l’Eucaristia :

"...dubto que pugui ser bon cristià qui ha aparcat l'Eucaristia de la seva vida cristiana."

Món globalitzat, món amenaçat.

Article de primera necessitat: Petroli a 135 $/barril!

Tot plegat fa patir! Ineludiblement, les dones i els homes de a peu ho pegarem molt car!
Les previsions (Goldman) parlen d’un increïble 148 $/barril, així no hi ha qui pugui conservar un mínim d’optimisme.
Debilitat del dolar, major demanda de Xina com a conseqüència del terratrèmol...
No sembla que ningú sigui capaç de posar fi a aquesta pujada; sempre trobaran noves raons per incrementar els preus.

El que ens pugui quedar de l’estat del ben estar, podrà tenir en compte i protegir als més dèbils? Els immigrants seran els primers en pagar-ho?

L'ou com balla

Ni misteri ni miracle, l’explicació la trobareu en el principi de Bernouilli.

Corpus. Misteri d’Amor

Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.(Lc 24, 29-30)

El Senyor se’ns ofereix i se’ns entrega, es deixa partir i repartir.

Es Jesús glorificat qui se’ns dóna. Amb Ell, alimentem el seu record i la seva presència. Amb Ell, podem trobar-nos amb Déu. Amb Ell, com aliment, rebem l’esperit que dóna vida, aquella vida a la que estem cridats a viure-la amb Déu i en Déu.

Ell es consumeix en nosaltres i nosaltres ens revifem amb Ell.

L’acte de culta és només la via. Ja no és un “jo sóc el qui sóc” i no en parlem més! Ja no cal treure’ns les sandàlies per trepitjar lloc sagrat, ja no cal tapar-nos, atemorits, la cara... cal també adoració, cal també reverència, però, per sobra de tot, cal Comunió i Amor.

Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!(Jn 13, 17)

Gràcia, amor i comunió

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres. (2Co 13, 13)

Qui vulgui ser important...

Hi ha actituds nostres que, quan són prou sinceres, deixen expedites les vies que Ell utilitza per influir amb nosaltres.

Actitud:
--Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!
Resposta:
--No tinguis por. D'ara endavant seràs... (Lc 5, 8-10) ..........tu mateix!
Explicació:
--No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors. (Lc 5, 32)

.

.

.Pau és el model de resposta personal:
Visió del món com una fraternitat universal. Pau, com Jesús, no rebutja menjar i beure amb publicans i pecadors. Pau veu a tots els homes com a fills de Déu, també els pagans. Pau no tem que els pagans el contaminin, molt al contrari, sent davant d’ells la crida de donar-los testimoniatge.
Pau ens ensenya a no replegar-nos en cap baluard. Pau ens dóna una lliçó de coratge en un món que era, per els seguidors de Crist, més perillós del que ara ho és el nostre.
Cap el final de la seva missió va poder concloure: El Senyor m'assistia i em va donar forces perquè acabés de predicar el missatge i poguessin escoltar-lo tots els pagans. (2Tm 4, 17)
I Pau ens és, també, model del com:
Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l'evangeli, però sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força. (1Co 1, 17)

Testimoniatge

Només l’amor podrà ser, pels nostres contemporanis, un signe vàlid de l’Evangeli i un testimoniatge creïble de Jesucrist.

Poble de Déu

Hi ha qui justifica exclusions empobridores basant-se amb “venerables” tradicions.

Hi ha qui exhorta a no ser insensats i que tinguem present que en Crist tots som un de sol, que ja no hi ha ni home ni dona, que tots som iguals. Mireu si no a (Ga 3)

El que hi ha, per damunt de tot, és molta feina urgent de reconstrucció.

Fes Senyor que, perquè ens sentim poble, ens sentim de Déu.
Lliura’ns Senyor de que, perquè ens sentim de Déu, no ens sentim poble.
Amén

M’encanta ballar!

A molts els costa entendre el valor del ball. Mical, filla de Saül, no entenia com David se li va donar per saltar i ballar davant l’arca del Senyor; el va menysprear per fer-ho. Ella només va ser una més de tants.

Pregària 237 La Dansa

Un missatge diferent, esperançador

Conferencia Episcopal Española:

MENSAJE PARA EL
”DÍA DE LA ACCIÓN CATÓLICA Y DEL APOSTOLADO SEGLAR”

Los cristianos, en ocasiones, (…) nos hemos centrado demasiado en nosotros mismos y hemos dado mucha importancia a la acción.

… es necesario que cada bautizado asuma la urgencia de revisar su espiritualidad y de renovar su formación cristiana, entendiendo esta formación como «un continuo proceso personal de maduración en la fe y de configuración con Cristo, según la voluntad del Padre, con la guía del Espíritu Santo»

No es suficiente conocer las verdades de la fe, es necesario que esas verdades pasen de la cabeza al corazón de cada bautizado y transformen sus sentimientos según los sentimientos de Cristo.
… bastantes cristianos viven de una fe heredada, pero no personalizada.

Pensábamos que, al mantener unas prácticas religiosas, todos estaban suficientemente formados, y nos hemos equivocado. (…) En ocasiones, tal vez no hemos tenido suficientemente presente que el cristiano, ante todo, es un seguidor de Jesucristo. En definitiva, no hemos sabido o no hemos podido ser instrumentos para la conversión mediante las propuestas de la formación cristiana.

… es muy urgente emprender una formación cristiana integral de los miembros de nuestras comunidades y de los alejados de la Iglesia…

Veniu Esperit Sant

Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells (Jn 20, 21-22)

Potser avui el que ens pot voler dir Déu és ben senzill: "Compto amb tu, i per fer-ho, necessito que tu et disposis a ser les meves mans, els meus peus, els meus llavis, les meves orelles..., que em deixis el teu cor..., i que acceptis la suau força de l'Esperit Sant per fer-ho".( Llorenç Puig, sj.)

Imperatiu a un ploramiques!

- Senyor, si fins els més pròxims sembla que abandonen, què serà de nosaltres?
- Si vull que tu donis testimoni en aquestes condicions... què hi tens a dir? Tu segueix-me. (Jn 21, 22)

Fotos de bestiar

Els ídols d'ells són només plata i or

No ens donis a nosaltres la glòria,
no ens la donis, Senyor;
dóna la glòria al teu nom,
perquè ets fidel en l'amor. (Sl 115, 1)

“Realitzar el possible per a atrapar l'impossible”

Simone Weil, al meu entendre, una gran cristiana freelance, acceptava la no evidència, la no intervenció directa de Déu, com la cosa més natural del univers:

“Déu només podia crear amagant-se. Altrament no hi hauria agut res més que ell mateix.”

Aquest pensament porta al que m’ha fet pensar avui:

“Realitzar el possible per a atrapar l'impossible”

I jo l’interpreto així:
El possible és el quotidià orientat al projecta del Regne de Déu. Es el que està a les nostres mans.
L’impossible és atrapar aquella Presència que sentim i comprenem llunyana, donat l’abisme entre la condició humana i la divina, i que alhora, pressentim i arribem a sentir propera com a do, com una porta que algú ens obra, com també diria Simone en aquesta tercera cita d'ella:

“L’impossible és la porta cap al sobrenatural. Nosaltres només podem trucar, és un altre el que obra.”

Rabuni, fes que hi vegi.

--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
--Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i digué:
--Crideu-lo. (...)
Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
--Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
--Rabuni, fes que hi vegi. (Mc 10, 46-52)

.

.

Imagino una matinada d’un dia qualsevol. El dia abans s’havia anat adormir amb el sarró buit i l’urpa de la fam estrenyent la seva panxa. El nostre captaire devia despertar-se amb les primeres llums del dia, amb els primers piulets tímids dels ocells, el primer cant del gall... havia dormit a la palla d’una cabanya, mig al ras, mig a cobert d’un teulat de palla i dues mitges parets de pedra.
Tenia gana. La seva condició de cec, no el permetia de fer grans canvis en la rutina de la seva vida. Va passar per la font on apagà una set que no era set, era gana. Es dirigí a aquella cruïlla que tant s’havia fet seva... era el seu lloc habitual on feia la viu-viu cada dia. A mig dia, l’ombra del lledoner l’hi feia suportable el calor. Allà assegut imaginava com devien ser els caminats que anaven i venien, uns amb bestiar, altres amb el gos... la majoria sense fer cas de la seva presència, tot i haver aprés a fer-se evident cridant l’atenció amb els seus gestos i unes frases que l’experiència l’hi ensenyava que donaven més bon resultat que d’altres...
Decididament, pensava, avui serà un dia d’aquells de menjar herbes!... En el seu món curt hi havien molt pocs personatges coneguts, casi tots eren forasters, els coneguts, els que es recordaven d’ell, eren la seva ocupació mental permanent. Portava el compte de quan era l’ultima vegada que havien vingut a trobar-lo, els tenia molt presents:
La preferida: una dona de veu molt dolça, tímida. Devia ser molt jove, a vegades venia perfumada amb olor de flors, tenia un caminar silenciós com un moix... un dia en donar-li el pa la seva mà va fregar la seva pell i ja mai va poder recordar-la que no fos com una dona de pell suau com la cara d’un nadó.
La rondinaire: devia ser ja molt gran. Caminava arrossegant els peus. Devia ser molt bona dóna però semblava que s’esforçava per demostrar el contrari. Feia com si no pogués entendre que, amb la seva condició de cec, no podia fer grans desplaçaments i el botzinava perquè no abandonava el lledoner... Era generosa, de vegades l’hi portava un pa enter.
El coix: encara no havia pogut sentir-li mai la veu que tenia. Mai no deia res, però el seu caminar amb bastó feia que el distingís de lluny. Es el que més sovint anava a portar-li algun mossec, ara un bocí de xai, ara una embosta de trossos de pa, ara un tros de carn salada, ara unes figues seques... no fa gaire l’hi va deixar un mantell. Com no diu mai res, primer va pensar que se l’havia descuidat. “Mai no diu res... clar, com per les meves culpes he perdut la vista, ningú vol relacionar-se massa amb mi”.

...aquell dia, però, el lledoner i jo varem estar en el lloc precís i en el moment precís! I el prodigi es va fer!

Bartimeu va tornar al seu lledoner repetides vegades però mai va aconseguir veure, amb els seus ulls nous, i retrobar-se amb aquell moixonet tímid de pell de nadó. Tampoc la rondinaire i el coix semblava que es trobessin en aquest món nou d’en Bartimeu.

Nosaltres no som “tant poca cosa” com Bartimeu, només faltaria! Nosaltres tenim moltes més seguretats que l’ombra d’un lledoner i uns benefactors que a vegades passen dies sense aparèixer.

Nosaltres el que no tenim és consciència de la nostre indigència espiritual.
Nosaltres el que no tenim és consciència de que només Ell ens pot treure de la nostre pobresa.
Nosaltres estem convençuts que gracies a les nostres capacitats superiors a la dels altres, ja som prou importants en aquest món. Nosaltres no podem perdre aquestes seguritats que “tant justament” ens hem guanyat, ni el prestigi que fa que els altres tant ens respectin i admirin.
Nosaltres no ens cal estar pendents d’una oportunitat i no tenim cap necessitat de lluitar amb tota la nostre força perquè, quant arribi, no se’ns escapi.

... a nosaltres ens costa renunciar al mantell. A nosaltres ens consta posar-nos drets d’una revolada per canviar radicalment de camí.
Això és el que fa que el primer Bartimeu, el pobre i cec, sigui un model per nosaltres!