Llamp em mati, no ho puc entendre!

Com hi ha món que no explicaré a la meva fillola que ella, per ser dóna, està exclosa de certs privilegis dins la nostre estimada Església!

Com hi ha món que no contribuiré a extirpar cap resposta a crides i anhels sentits, rectes i ben intencionats en el cor de cap membra de la nostre estimada Església!












Com hi ha món que no diré que comparteixo absolutament totes les decisions de la nostre conferència episcopal i de la nostre estimada Església!






.

.

Com hi ha món que no desitjo renunciar a estimar la meva estimada Església!






Estem o no d’acord amb que Jesús és el nostre model? Un model vàlid per nosaltres només perquè, i precisament perquè, Ell que era i és Déu comunitat, ha volgut encarnar-se i néixer individu singular, com tu i com jo, real i complert home; limitat de coneixements i per tant necessitat de recerca permanent com tu i com jo; lliure per decidir, encertar o errar els seus camins de vida, com tu i com jo. Ha volgut encarnar-se per trobar-nos a nosaltres, les seves creatures, per revelar-nos Déu i el seu Regne i per fer-ho ha decidit encongir-se, confinar-se dintre el nostre minúscul univers delimitat i condicionat per barrots d’espai i temps. Model, a fi de comptes, perquè, també i a més, és un simple home limitat i vulnerable i perquè tot i sent-ho, la part humana de la seva naturalesa, que és la única que podem percebre, aquella seva humanitat radical ens atrau i el seu rebuf ens arrastra fins a límits inassequibles per nosaltres que veiem enlairar-se fins que se’ns perdem de vista dins la seva dimensió divina.

Puc imaginar-me el nostre Jesús, home com nosaltres, menat al desert per l’Esperit, reflexionant i buscant de veure clara quina era aquella missió que no acabava de descobrir, però que intuïa conseqüència d’aquella intimitat singular que experimentava amb Déu, de la seva consciència de filiació divina.

Com en els deserts no acostuma a haver-hi àngels consultors per els que s’hi perden, Jesús començà a repassà mentalment l’historia dels profetes... Mal panorama! Els pobles acaben per revelar-se i no acollir la voluntat de Déu i fer molt difícil la vida als profetes. L’historia mostra com, en els pobles, s’imposa el seguir els camins basats en el domini humà en front dels camins de fraternitat.

Aquest Jesús que tenia consciència de ser el protagonista del "moment històric de la veritat" per el projecta de Déu al món, el moment de la oportunitat definitiva, donada la seva identificació sense precedents amb Déu... Aquest Jesús que només comptava amb les seves forces i limitacions humanes i que gaudia d’una proximitat singular amb Déu... Aquest Jesús, sospesava també camins contundents... els camins del poder terrenal que facilitarien la imposició del seu Regne, els camins dels privilegis derivats de la seva proximitat i coneixement del Pare (Temptar a Déu que faci Ell la feina ja que el Fill d’home podria espifiar-la). Es que pot fracassar el projecta de Déu?

Getsemaní: Què seria més afectiu, deixar-se atrapar ara o escapar-se i seguir instruint tres anys més? Es que del seu fracàs humà en pot sortir el triomf? Tampoc hi havia àngels consultors ni missatgers a l’hort de Getsemaní...
Jesús torna a testar l’angoixa de la solitud humana davant una decisió transcendent. El resultat i la decisió ja el sabem!

I l’Església?... No estem passant també per processos paral·lels a les angoixes vitals de Jesús, no soms també nosaltres, salvant les distancies, humans i pròxims a Déu?
Com estem fent front a la nostre missió? Com hem resolt nosaltres, dins l‘Església, aquestes temptacions?... em temo que hi hem caigut de quatre grapes...


El que no entenc és com hi ha situacions en les que, un tros de Xerric com jo, ho veu amb aquella sensació de tenir-ho clar i els Doctors sembla que ho deuen veure d’una altre manera.
Es considera que les ovelles no estem preparades? Es considera que és ingenu pensar que la radicalitat del missatge de Jesús és viable en un món on l’instin de conservació desfermat de les persones prioritza fatalment el sentit de possessió i de domini dels altres? Volem adaptar-canviar-corregir-millorar el centre del missatge de Jesús? Hem de prioritzar per damunt de tot la quantitat a la qualitat dels clients? Ens importa no assumir el risc davant l’historia d’esser els artífexs del ensorrament de la “cristiandat”? Són raons serioses a tenir en compte i segur que n’hi ha d’altres, però no podem estar aturats en les pastures d’unes venerables tradicions ja esgotades. No podem pensar que estem sols.

Llamp me mati, no ho entenc!... com sentia dir als grans, elegint una forma gruixuda i potent, per expressar una sincera incomprensió i desacord a unes determinades situacions.
Cal treballar, penso jo. No ens va ensenyar Ell el mètode lògic de destriar els "cèsars" del món i Déu? No ens va ensenyar Ell a atendre amb la justa mida al Cèsar sense descuidar a Déu... el camí, no deu ser fàcil però segur que deu anar per aquí, més que per imposicions, poders i privilegis de classe encara que puguin estar revestits de púrpura.

Ens ho creiem o no que el nostre Déu, el de Jesús, és un Déu de llibertat universal.
Ens adonem que Jesucrist fou fidel a la llei mosaica i al mateix temps invitava a no ser-ne esclaus. Els que no foren fidels amb Ell foren els representants de la llei i “l’excomunicaren” , el rebutjaren del temple, de la Ciutat Santa... el crucificaran i amb tot això, oh paradoxa!, l’alliberaran dels seus lligams de sang i del caràcter de missió exclusiva per el poble jueu i de la vigència de la llei mosaica. Si! Aquell fracàs humà, Déu el tornà triomf per el seu projecta, tal com havia intuït el Jesús angoixat a Getsemaní. Déu, del fracàs en construí la universalitat del seu Regne i en feu visualització de la magnitud de l’Amor de Déu per les seves criatures. No ens ha de donar confiança aquesta presència providencial de Déu que està atent i “al quite” allà on nosaltres no arribem?

Pau, que va descobrir a Jesucrist ja crucificat per els “seus”, ressuscitat i glorificat per Déu; Pau, que no va viure aferrat amb una il·lusió inicial messiànica... Pau ho va entendre molt bé: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Ga 3, 28)