Rabuni, fes que hi vegi.

--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
--Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i digué:
--Crideu-lo. (...)
Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
--Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
--Rabuni, fes que hi vegi. (Mc 10, 46-52)

.

.

Imagino una matinada d’un dia qualsevol. El dia abans s’havia anat adormir amb el sarró buit i l’urpa de la fam estrenyent la seva panxa. El nostre captaire devia despertar-se amb les primeres llums del dia, amb els primers piulets tímids dels ocells, el primer cant del gall... havia dormit a la palla d’una cabanya, mig al ras, mig a cobert d’un teulat de palla i dues mitges parets de pedra.
Tenia gana. La seva condició de cec, no el permetia de fer grans canvis en la rutina de la seva vida. Va passar per la font on apagà una set que no era set, era gana. Es dirigí a aquella cruïlla que tant s’havia fet seva... era el seu lloc habitual on feia la viu-viu cada dia. A mig dia, l’ombra del lledoner l’hi feia suportable el calor. Allà assegut imaginava com devien ser els caminats que anaven i venien, uns amb bestiar, altres amb el gos... la majoria sense fer cas de la seva presència, tot i haver aprés a fer-se evident cridant l’atenció amb els seus gestos i unes frases que l’experiència l’hi ensenyava que donaven més bon resultat que d’altres...
Decididament, pensava, avui serà un dia d’aquells de menjar herbes!... En el seu món curt hi havien molt pocs personatges coneguts, casi tots eren forasters, els coneguts, els que es recordaven d’ell, eren la seva ocupació mental permanent. Portava el compte de quan era l’ultima vegada que havien vingut a trobar-lo, els tenia molt presents:
La preferida: una dona de veu molt dolça, tímida. Devia ser molt jove, a vegades venia perfumada amb olor de flors, tenia un caminar silenciós com un moix... un dia en donar-li el pa la seva mà va fregar la seva pell i ja mai va poder recordar-la que no fos com una dona de pell suau com la cara d’un nadó.
La rondinaire: devia ser ja molt gran. Caminava arrossegant els peus. Devia ser molt bona dóna però semblava que s’esforçava per demostrar el contrari. Feia com si no pogués entendre que, amb la seva condició de cec, no podia fer grans desplaçaments i el botzinava perquè no abandonava el lledoner... Era generosa, de vegades l’hi portava un pa enter.
El coix: encara no havia pogut sentir-li mai la veu que tenia. Mai no deia res, però el seu caminar amb bastó feia que el distingís de lluny. Es el que més sovint anava a portar-li algun mossec, ara un bocí de xai, ara una embosta de trossos de pa, ara un tros de carn salada, ara unes figues seques... no fa gaire l’hi va deixar un mantell. Com no diu mai res, primer va pensar que se l’havia descuidat. “Mai no diu res... clar, com per les meves culpes he perdut la vista, ningú vol relacionar-se massa amb mi”.

...aquell dia, però, el lledoner i jo varem estar en el lloc precís i en el moment precís! I el prodigi es va fer!

Bartimeu va tornar al seu lledoner repetides vegades però mai va aconseguir veure, amb els seus ulls nous, i retrobar-se amb aquell moixonet tímid de pell de nadó. Tampoc la rondinaire i el coix semblava que es trobessin en aquest món nou d’en Bartimeu.

Nosaltres no som “tant poca cosa” com Bartimeu, només faltaria! Nosaltres tenim moltes més seguretats que l’ombra d’un lledoner i uns benefactors que a vegades passen dies sense aparèixer.

Nosaltres el que no tenim és consciència de la nostre indigència espiritual.
Nosaltres el que no tenim és consciència de que només Ell ens pot treure de la nostre pobresa.
Nosaltres estem convençuts que gracies a les nostres capacitats superiors a la dels altres, ja som prou importants en aquest món. Nosaltres no podem perdre aquestes seguritats que “tant justament” ens hem guanyat, ni el prestigi que fa que els altres tant ens respectin i admirin.
Nosaltres no ens cal estar pendents d’una oportunitat i no tenim cap necessitat de lluitar amb tota la nostre força perquè, quant arribi, no se’ns escapi.

... a nosaltres ens costa renunciar al mantell. A nosaltres ens consta posar-nos drets d’una revolada per canviar radicalment de camí.
Això és el que fa que el primer Bartimeu, el pobre i cec, sigui un model per nosaltres!