¡Quien manda, manda!

...
... y quien manda decide cómo.
... tot i que, llegint amb atenció el que segueix, podem constatar que no s’aparta ni un pel de la lògica de l’Amor insondable d’un Déu que és Amor i només Amor per a tots:

Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen.(He 5, 7-9)

Ell, el Fill, viu en comunió plena amb e Pare, però viu alhora amb tota intensitat la seva condició humana, dura i plena de sofriments, com un “aprenentatge” de donació total i de camí cap a la plenitud.

Encara és més clar aquí:

Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. (He 2, 10)

El patiment sovint ens fa perdre la perspectiva. Des d'una mirada creient, les nostres dificultats, sovint absurdes i inexplicables, formen part del procés creatiu de Déu. Com Jesús, amb elles ens va convertint en els seus fills. (Albert Tarés sj.)

Aquest Pau! ...Quin privilegi d’home!

....

Viure cap a l’ésser i no cap el tenir

....

Dues coses t’he demanat, Senyor; no me les neguis mentre visqui; allunya de mi falsedat i mentida; no em donis pobresa ni riquesa. Dóna’m l’aliment que necessito i prou, no fos que, sadollat, renegués de tu dient: “Tant se me’n dóna del Senyor!”, o bé no fos que, indigent, anés a robar abusant del nom del meu Déu. (Pr 30, 7-9)

.

.

.

.

.

.

.

.

Modular la freqüència amb humilitat.

....
Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna! (Jn 7, 47-49)

Sempre ha estat igual: sense humilitat no hi pot haver sintonia amb el Déu Pare.....

Esperances segons Miquees: Confiança

....

Tinc els ulls posats en el Senyor, espero en el Déu que em salva: el meu Déu m'escoltarà. (...) si he caigut, m'aixecaré, si em trobo en la foscor, el Senyor serà la meva llum. (Mi 7, 7-8)

.

.

.

.

.

Com cantar cants de festa en una terra estrangera?

...

Com cantar cants de festa en un món desenganyat per l’exemple dels que ens diem seguidors de Crist?
Com cantar cants de festa en l’Església que formem i que encara és lluny de l’autenticitat?
Com cantar cants de festa tants Nicodems nocturns, si sabem prou bé que, per bo que pogués semblar un petit món tancat, no seria més que un món resclosit i estèril?

.

.

.

Yes, we can with Jesus Christ

.

Sí, cantem a plena llum. Cantem, tot arremangats des de dins mateix de la massa, segurs que si nosaltres creixem, el nostre entorn creix. Cantem cants de confiança des d’una feixuga i xafogosa sembra a la vinya del Senyor.
Si, cantem. Cantem l’Amor que ens enlaira perquè “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.” (Jn 3, 16)

.

.

Profetes de res

....

La paràbola del fariseu i el publicà que anaren a pregar al temple, va ser expressament regalada per Jesús i proposada mirant als ulls de “uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres” (Lc 18, 9) Que no ens passi desapercebut aquest detall!

Segurament, entre els que es creuen justos, si poden trobar els falsos profetes...

.

Els uns, s’arrelen a tradicions i a la lletra evangèlica per trencar pons, cloure portes i finestres i barrar espais que només tindrien que tenir la raó de ser dins l’obertura i l’acolliment.

.

.

.

.

Els altres, donen un bany evangèlic al seu discurs que no va més enllà de predicar els petits valors d’aquest món.

.

.

.

.

.

.

.

Morir per el Regne

...

Asesinado un sacerdote español en Brasil

....

Quina saviesa i quin seny!

......
Estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que durant tota la vida no se t'esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills. (Dt 4, 9)
...

La bondat fàcilment ens podria fer vulnerables.

...

Ep, la bondat de l’Evangeli!
Vulnerables a què? ...i, tractant-se del model de Jesús, i què si ens hi fa? De què em serveix viure si no puc portar-me i mostrar-me com sóc? Poruc, més que poruc! A què esperes? Quants anys tens?... cal treure un xic de valor i saber dir, prou quan n’hi ha prou i no quan té que ser no!

. .

Condicions, revisions, si però’s, demà’s, ...
Tots posem el nostre preu. Els jueus, signes prodigiosos; els grecs saviesa i nosaltres, vint-i-un segles més savis, no contradir l’ordre establert i donar satisfacció a la intel·ligència i la cultura dominant.
Condicions, revisions, si però’s, demà’s, ... i en sortir de la crisi, revisarem aquest preu, a l’alça, of course, que “una cosa és l’amistat i l’altre cosa és la pela”.

.

.

.

Al final, els acords de mal pagador, les “dreceres” enganyoses i les trampes al solitari. Tot sigui per salvar aquella situació que ens impedeix assolir el reconeixement de triomfadors en el món "sense renunciar" al seguiment de Jesús.

“Moraleja”: Si no entres de ple dins la taronja no passaràs mai de l’amargor de la superfície i tampoc no podràs gaudir de la dolçor d’aquest fruit.

.

.

.

Només el nostre Déu trepitjarà les nostres culpes

....

..

.

.

«Vós perdoneu les culpes, perquè estimeu la bondat». (Miquees)

Com actuo jo?

....

.

.

.

.

.¿M'agrada que em saludin i em tinguin en gran estima, potser més de la que em mereixo? ¿Vull que es consideri el meu nivell i els meus títols, com intel·lectual, o com directiu, (...) procuro posar de relleu els signes del meu nivell? Volem ser importants, ser més que els altres, manar més... (Toni Riera, sj.)

.

.

.

.

Deixebles d’un crucificat deixat de banda

.....
.....

"Nosaltres, que som deixebles de Jesús, no ens hem d’estranyar quan constatem la incoherència i la feblesa de la dimensió humana de l’Església feta d’homes i dones fràgils i pecadors com nosaltres; ni quan constatem que l’Església és infravalorada en la societat o que els cristians som objecte d’incomprensió i de burla, com si no fóssim prou intel·ligents per adonar-nos que la fe no té sentit. Som deixebles d’un crucificat deixat de banda, com la pedra que rebutjaren els constructors, però que tornà victoriós a la vida i ara corona l’edifici del Poble de Déu i de la humanitat salvada." (Homilia del P. Josep M. Soler, abat de Montserrat)

....

Mirades punyents

....

Hi ha situacions que el Déu que ens ha mostrat Jesús no pot tolerar.

El “Demaneu, i Déu us donarà” també es va dir per els bens naturals i es va dir comptant amb nosaltres com a actors.

Tot i així, donar, només donar, és poc i a vegades fereix dignitats, si no inclou el nostre jo en la donació.

.

.

.

.

Descobriments tardans d’un xerric

.....
Una cosa són els relats històrics, “la vida i miracles” d’una persona i l’altre cosa és la “Bona Nova”

Sota l’impacte de la resurrecció de Jesús, els deixebles que l’havien abandonat, veuen ara com Déu ha estat amb ell en tot moment i com ara experimenten la presència glorificada de Jesús. Ara senten la necessitat de compartir, posar en comú i ordenar les diverses percepcions de cada un d’ells. Senten, també, ara que ja han “sortit de l’armari de la basarda” la necessitat de compartir amb quanta més gent millor el missatge i l’experiència de Jesús des de la perspectiva de tot el que significa el que Jesús ha estat ressuscitat i el do que experimenten de la proximitat amb ell.

Els deixebles viuen un procés llarg. Aquesta nova visió d’aquella realitat que havien viscut en Jesús els va fent descobrir noves perspectives i una intencionalitat pregona i coherent al seu missatge a cada un dels records que conserven de la vida de Jesús. Cada un revisa episodis diferents de la vida de Jesús i en treu renovades òptiques… Aquest procés de vivències en que es troben, els porta a percebre de forma més i més clara la idea del Regne, la visió del Déu Pare i el do de la presència glorificada de Jesús al davant seu. També els queda per resoldre, com han d’anunciar aquella nova visió que ara tenen i com fer-ho perquè els que no han viscut la seva experiència puguin captar el missatge i l’experiència mateixa d’aquell personatge singular que ara descobreixen amb claredat que, en tot moment, tenia Déu amb ell.

Transmetre l’esperit del mestre és l’únic que es proposen. No els interessa escriure “història”. L’únic que els interessa és aquell missatge de vida eterna; no pas el rigor històric, l’aspecte físic de la persona, la seva educació, els seus primers anys, l’entorn de casa seva, del seu país… I així és com es confeccionen els Evangelis, buscant la millor manera de transmetre aquella presència compassiva de Déu en Jesús per els camins polsosos que trepitjaven amb els seus deixebles i la millor manera de transmetre el missatge del ressuscitat i glorificat que ara mateix està comunicant el seu esperit a les comunitats de seguidors. Es per això que el que pretenen els evangelistes és que les paraules del seus relats siguin interpretades i viscudes, en el present de tots els temps, com “esperit de vida” i com “paraules de vida eterna”. “Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.”

I això és el que avui tenim, una descripció coherent i del tot rigorosa de l’esperit que ens va aportar Jesús. Descripció feta a través del suport dels records de la vida, dels fets i de les paraules de Jesús sense gran preocupació per l’escrupolositat i el respecte al rigor històric d’aquest suport que s’utilitza. No eren aquells, temps d’historiadors ni de notaris!…ni d’audiovisuals ni d’edicions multitudinàries… ni falta que feien. Tampoc volien dirigir-se a tiquismiquis sense un interès i un amor inicial al ressuscitat, a la seva vida i al seu missatge... es trobaven en front de gent amb una adhesió sincera i sentida que demandava més i més informació sobre el missatge i la intencionalitat d’aquell Jesús.
Pretendre, amb els mitjans d’aquell temps, escriure planes “d’història” d’un personatge que feia més de 70 anys que havia nascut i més de 40 que ja era mort, a més de no interessar-los, els hagués resultat molt difícil per les distorsions i les discordances inevitables que d’aquella vida portentosa els arribaven del boca a boca de la gent.

Escrits com han estat els Evangelis des de la fe, cal que siguin llegits des d’aquesta mateixa fe o almenys amb un esperit obert a aquesta mateixa fe; del contrari, per la manera com han estat escrits, no hi pot haver sintonia entre redactor, missatge i lector.

O així m’ho sembla.
.....

Déu veié que era bo... no ho malmetem nosaltres!

.....

"No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo.” (Albert Einstein)

.

.

.

.

.

.

.

.