... y quien manda decide cómo.
... tot i que, llegint amb atenció el que segueix, podem constatar que no s’aparta ni un pel de la lògica de l’Amor insondable d’un Déu que és Amor i només Amor per a tots:
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen.(He 5, 7-9)
Ell, el Fill, viu en comunió plena amb e Pare, però viu alhora amb tota intensitat la seva condició humana, dura i plena de sofriments, com un “aprenentatge” de donació total i de camí cap a la plenitud.
Encara és més clar aquí:
Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. (He 2, 10)
El patiment sovint ens fa perdre la perspectiva. Des d'una mirada creient, les nostres dificultats, sovint absurdes i inexplicables, formen part del procés creatiu de Déu. Com Jesús, amb elles ens va convertint en els seus fills. (Albert Tarés sj.)
Aquest Pau! ...Quin privilegi d’home!
....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada