Silenci i Silencis

Hi ha un silenci fruit de la buidor.

Hi ha un silenci d'acolliment.

Hi ha un silenci de presències.

Hi ha un silenci de plenitud feliç.

Hi ha un silenci de nou coneixement i nova llum.

Hi ha un silenci... Ell.

(Jesús Renau)

 

 

Traïció o fidelitat?

Dos que volen veure més lluny, dos que volen veure-ho tot, dos que busquen veure clar el que ho veuen confós.

Però... ¿com abastar amb un sol cop d’ull tots els immensos mars, totes les infinites estrelles i, sobre tot, com albirar la figura d’aquell que dins la palma de la seva mà tot ho sosté i tot ho disposa?

Dos que volen replantejar les seves vides, dos que volen encertar els camins de la vida, però que no hi veuen prou clar.

L’un és Pere, no hi veu clar! No hi veu clar però aquell Jesús de Natzaret el desborda, el supera i se’n fia. No ho entén, però se’n fia.

L’altre és Judes, no hi veia clar! Ara sí: mirava en direcció equivocada, mirava un cel erm i ara veu clar que només la terra fecunda que trepitja és la font que pot saciar-lo. Escoltava aquell Jesús... Tenia quelcom aquell Jesús que convencia, que seria capaç de vendre qualsevol producte...  Ara, però, ho veu clar, només sap predicar feblesa, ja només convenç a persones dèbils. Un talent malaguanyat! Ara ja no l’escolta, com tants avui...!

Cap dels dos hi veu clar, però hi ha una diferència:

L’un se sent desvalgut, se sent necessitat, i es fia de l’altre.

L’altre se sent fort i capaç, se sent autosuficient i no es fia de ningú.

Els dos són homes i pensen com els homes, però els homes som diferents i actuem diferent.

No hi ha cap dubte, a nivell de món, Judes és el "més conscient" del que està en joc. Es diria que Judes guanya, és més pragmàtic i més possibilista en el sentit d’oportunista. Veu clar el fracàs d’aquell “negoci” del Regne i a l’hora, també, veu clara la manera de salvar la seva pell i de treure’n alguns calerons. Llest, calculador, sap anticipar-se, conscient de que retardar una decisió, és tant dolent com equivocar-la. Seria un bon home de negocis d’avui, un bon polític del nostre temps. Un triomfador, un oportunista...

Pere, confús, insegur, s’arrapa desesperadament a aquell “tu tens paraules de vida eterna”: no pot ser que tot acabi malament, no pot ser de cap manera! Hi té que haver alguna sortida!... Aquelles paraules sàvies, aquella seguritat, aquell domini de la situació propi de tot un emperador segur i poderós... Pere pensa en la pesca, la barca, el mar, els peixos, la xarxa, l’hora propicia, el vent... tot té les seves regles, només cal seguir-les, però ¿què és el que pretén Jesús? No ho acaba d’entendre. Sense acabar de saber el perquè, estan seguin a aquell home embadalits... han deixat la feina, la barca, el confort de casa, la seguritat, la tranquil·litat... encara no s’ho acaba de creure. Només hi sap veure una explicació, se sent segur amb aquell Jesús, se’n fia!

Judes, en canvi, ara ho veu ben clar: ha estat una pèrdua de temps! L’havien confós les abundants senyals de poder de Jesús, la capacitat de lideratge, la que pensava era una estratègia estudiada d’aglutinar discretament les masses descontentes... Però, aquest tarannà... “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu”. Això no és el discurs propi d’un rei, d’un Messies triomfador i gloriós, això només pot menar al fracàs!

Tant d’esforç durant aquell temps de recorre junts pobles i camins amb incomoditats i privacions..., Judes s’havia guanyat ja un lloc preeminent entre aquella colla de pescadors que no sabien quin terreny trepitjaven..., s’avia fet ja amb la responsabilitat de “la caixa”, administrava, feia i desfeia... Ara ho veu clar, tot ha estat un esforç inútil, malaguanyat! Decididament amb Jesús no es pot fer cap negoci brillant.

Cal un canvi immediat; però tampoc convé precipitar-se i desaprofitar una possibilitat, qui sap si fins i tot d’oferir un servei a l’altra causa, ben remunerat i amb alguna oportunitat de compensació, alguna posició de privilegi... perquè no?, Tot dependrà del predicament que pugui acumular aquest Jesús, de l’amenaça que els altres puguin percebre en aquest predicador de resignació de pobres!

Fet i fet, una paradoxa més: el que creu veure-ho clar, desconfia i no se la juga; mentre que el que no ho acaba d’entendre se’n fia i segueix. No serà que, en les qüestions del Regne i del mateix Déu, la diferència no està tan en l’objecte que hem de mirar, sempre inabastable, i més abans està en quina posició d’observador ens veiem i ens posicionem?  

 

Interiorització i autenticitat.

 

La indolència ens aparta del que hauria de ser propi de la gent adulta: tenir els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal fent us de l’experiència i de la saviesa pròpia de l’edat. “Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que us torna a convenir llet en comptes d'aliment sòlid.”(He 5, 12)

 

Em sembla important:

Avançar en el coneixement interior. Conèixer-nos. Treure valor per viure de criteris propis. Correm el perill de que tan mirar-ho tot, no veiem res. Correm el perill de que de tant soroll buscat, no hi sentim.

Busquem la veritat discernint només amb el criteri de si em plau o no em plau, amb el resultat d’una veritat tan petita que només és la meva esquifida veritat arrapada al meu melic i que, per això mateix, deixa de ser la veritat de la humanitat.

 

Com trobar-nos amb la saviesa?:

Buscar de veritat la veritat i buscar la veritat d’entre les veritats. Aconseguir una mirada prou selectiva que no es perdi en camps erms i que no es mal gasti quan la llum reveladora no és propicia. Saber distingir què són rodes de molí i què són paraules de vida, de què em puc fiar i de qui em puc fiar... Tenir fe, viure la meva fe, comunió “umbilical” amb el Crist assequible per nosaltres, tot arrapant-nos al seu oferiment gratuït, incondicional, tot aprofitant que és comunió d’amor entre persones, tot aprofitant que és la nostra oportunitat de participació amb un absolut que sols no podriem abastar.

 

No renunciar a la fe d’home de carré, del home que té que conviure amb el brogit de la plaça, la fe critica, insatisfeta:

La fe de l’home que ja ha tornat de la Lluna, la fe desenganyada de l’home que creia que el progrés tenia que posar a les seves mans els últims secrets de la vida i que, per contra, ha fet prendre consciència d’una llunyania més pregona dels horitzons dels coneixements, del deteriorament de la harmonització de les societats, de la fal·làcia d’una generació de supermen que, carregats d’intel·ligència, de llibertat i d’autonomia, han de dominar la natura i ser ells mateixos la mesura i el criteri de vida.

 

La fe despullada i feble, la flama que vacil·la, els dubtes, els dits sobrants del recompte de les escasses veritats conegudes... la intuïció del camí, l’espiritualitat desencotillada, el refugi on troba repòs i consol l’ànsia d’Absolut. L’esperança irrenunciable.

La fe que no ens estalvia aquells renecs que aplicats a la nostre pràctica s’han fet renecs evangèlics, purificadors i que per això mateix cal tenir-los en compte:

O, no és veritat que en l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ens hem acomodat als poders mundans? No és veritat que per acció contraavengèlica i per omissió profètica hem fet les sopes als poders que dominen els pobles i les persones? No és veritat que la nostre religió ha estat l’opi del poble? No tenia la seva part de raó l’amic Karl?

O, no és veritat que adorem els ídols del diner, del poder, de les aparences i tants d’altres...? No és veritat que seguim confessant hipòcritament que adorem al Déu revelat per Jesús quan la realitat és que l’hem ofegat i ensorrat per el pes de tants altres ídols? No és veritat que el nostre Déu, el que de fet seguim, el dels ídols, ha mort? No tenia la seva part de raó l’amic Friedrich?

O, no és veritat que ens hem creat una idea malaltissa de Déu a la nostra conveniència i desviada de la revelació evangèlica de Jesús? No és veritat que es fa costerut creure amb un Déu pensat per nosaltres que ens amenaça si no renunciem al que és més bell de la vida i que, a demés, ell mateix ens vol salvar d’aquesta amenaça seva? Un visió d’un aquí accessori perquè hi ha un més enllà que compensa. Venim d’un llenguatge de mort, negatiu, que no recull el missatge de vida evangèlic, manaments, pecats, infern, dogmes, autoritat, poder... No és veritat, dons, que a dia d’avui, és l’home que ha creat déu, aquest déu amb el que “ens movem”, i no ens recordem tan de que Déu Pare ha creat l’home. No tenia, dons, la seva part de raó l’amic Sigmunt?

 

Deixeu-me, dons, intentar créixer en interiorització per conèixer-me a mi mateix, per conèixer la meva posició dins l’Església i depurar la meva cosmovisió que se’n derivi de tot plegat. Deixeu-me dons créixer en espiritualitat relacional i deixeu-me, també, intentar enfortir una autenticitat de vida coherent.

 

L’Esperit que actua: un camí en el desert, un pastor i un poble.

Paraules de les lectures d’avui. El context és un altre, però la il·lusió i l’esperança del nou papa ens hi fan identificar i les actualitzen:

 

Ara el Senyor us diu això:

«No recordeu més els fets passats,

no penseu en les gestes antigues.

Faré una nova gesta,

que ja comença a despuntar.

No us n'adoneu?

Obriré un camí en el desert,

i rierols en l'estepa.

Els animals feréstecs,

xacals i estruços,

em glorificaran

en veure néixer l'aigua en el desert

i els rierols en plena estepa,

perquè pugui beure el poble

que m'he escollit.

I aquest poble, que jo m'he format,
proclamarà la meva lloança.» (Is 43, 18-21)

 

Del jo al nosaltres

Afirmar: “Déu no ha mort, Déu viu!” vol dir, primer, que l’home és el que ha de ser, ja que és Déu qui l’ha fet així, no ha de cercar ser un superhome per ser feliç. Segon, vol dir que Déu s’erigeix en garant d’aquesta felicitat i n’és la font i l’origen, no estem abocats necessàriament al no-res ni a l’absurd. I, tercer, vol dir que el gran desafiament no és esdevenir superhome, sinó esdevenir germà. Passar del jo al nosaltres. I això només ho pot fer Déu en i amb nosaltres. (Fra Jacint Duran)

Qui tanca portes?

Un Pare, dos fills i una casa. (Lc 15)

Un fill es creu autosuficient, però no:
Es el fill petit que se sent ric en capacitats personals i materials. No pensa que tot és do gratuït, que tot li ha estat donat, que tot és contingent. Busca alliberar-se del Pare i de tot, omplir encara més la seva vida.
Insensat d’ell! No vol saber res més de la casa del Pare, se n’aparta i el Pare li respecta la decisió. Ni tan sols li reté els dons que el fan sentir tan suficient i que han estat pensats per altres menesters.
Passen els dies lluny de casa, passen les trifulgues de la vida, i compren, finalment, que s’ha equivocat. Decideix tornar, provar-ho, almenys.
De lluny veu el Pare acollidor que, a diferència d’ell, no l’ha abandonat mai, que no l’ha deixat d’estimar mai i compren que la casa a la que retorna no és una casa material sinó un Amor acollidor, un Amor que ens desborda i que no sent d’aquest món ens arriba a cadascú de nosaltres.
El Pare organitza una festa, el Pare ens vol feliços. Ni vol ritus d’expiació, ni vol càstigs, ni penitències, ni condicions de readmissió... el que vol és una vida regida per l’amor fraternal i la seva justícia, el que vol és festa.

L’altre fill es creu “el legal”, però no:
Es el fill major. Convençut de que sempre ha complert amb el Pare. Ell, mai fallaria, mai s’equivocaria com aquell petit. Ha fet prou mèrits, pensa, per ser el preferit del Pare, s’ha guanyat l’herència que altres han dilapidat i pot sentir-se superior a tots els que no compleixen com ell, pot menystenir-los, ignorar-los, fins i tot apartar-los, excloure’ls. Ell, en canvi, davant del Pare, es vol creure segur.  
El Pare li recorda que el fill retrobat és el seu germà. El Pare li recorda que a casa seva ha de regnar l’amor fraternal entre els seus components... i no ho entén, no vol ni tan sols escoltar-ho. No entén que és ell ara el que està fora de casa. No entén que la casa del Senyor és la casa de l’Amor. No entén que amb la seva actitud s’ha tancat fora, es creu segur a dins, inclús la gen el respecten com al superior complidor, però en realitat s’ha situat a la intempèrie, està fora de l’Amor i d’esquenes al Pare.

Qui tanca portes?

El Pare no tanca portes, ni d’entrada ni de sortida. Si hi ha portes barrades es que d’altres les clouen.

Efatà

Jesús hace hablar a un mudo y lo acusan de hacerlo en nombre del demonio. Mudo es aquel que calla cuando debe hablar, el que mira hacia otro lado para no ver la injusticia, el que se cierra a la Palabra de Dios. Pues en nuestros tiempos sigue ocurriendo lo mismo. Se dirá de él que es un hereje, un demagogo, o que va con segundas intenciones.

Jesús nos dice que si Él expulsa a los "demonios" que hacen a los hombres "mudos", "ciegos", "paralíticos", es porque ya está aquí el Reino de Dios. Si queremos ser sus discípulos y luchar por el Reino, debemos dejar de ser mudos, ciegos, paralíticos...haciendo vida su Palabra. Todo aquel que hace el bien, aunque no sea consciente, lo hace en nombre de Dios.
(De Joan Josep Tamburini)

Convidats a fer el camí del Tabor.

Potser també en l’Eucaristia, atrapats pel pes dels nostres problemes i neguits de cada dia sentim parlar, distrets, endormiscats, bé de l’Antic Testament, bé de l’evangeli, bé de Pau... parles que sempre duen a Crist i el seu camí que ha vingut a fer per nosaltres i amb nosaltres. I nosaltres sempre distrets, sempre endormiscats...!

 Tant de bo que després de combregar, tancant els ulls i aturades les cavil·lacions, desvetllant un llampec de lucidesa, tot intentant donar gràcies pel do rebut, despertem, encara que sigui emboirats, dins el núvol de la presència de Déu Pare enmig nostre, i sentim una veu dient-nos: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo! Tant de bo que sapiguem escoltar-lo!

 Nosaltres no el veurem amb vestits resplendents o espurnejants, ni tan sols amb mitres, bàculs de plata, brodats i pedreria...  ben cert... sortosament el veurem gloriós també, però humil i senzill: Pa i Vi que podem tocar, que podem tastar i experimentar com el salmista diu: Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor!

 (Manllevat de jesuscaputxi)

 

 

També els homes-i-prou són homes estimats de Crist

Que ningú no es gloriï dels qui són homes i prou! Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Cefes, el món, la vida i la mort, el present i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu. (1 Co 3, 21-23)

Només eren tres homes febles.

 

Isaïes, l’home de llavis impurs (Is 6, 5); Pau, el més petit dels apòstols (1Co 15, 9) i Pere, el pecador que no se sent digne del Senyor
--"No tingueu por". (Lc 5, 10) Jo sé que sou febles. Jo sé que podeu fer coses grans vencent les pors, sortint de vosaltres mateixos: No em demaneu, com Pere, que m’aparti de vosaltres; més bé, decidiu vosaltres mateixos quina ha de ser la nostre proximitat o la nostre distància.

Les dos savieses.

 

Tots tenim la saviesa de Déu al nostra abast. La tenim molt a prop, la tenim al nostra interior. Tot el que ens cal és escodrinyar-lo tot seguint les pistes de la Revelació. “¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?” Si ho fas així, disposaràs de dues savieses capaces d’harmonitzar perfectament —que no sempre fàcilment —i les podràs fondre en una de sola; veuràs com la saviesa de Déu va més lluny que la saviesa d’aquest món i veuràs com la primera no violenta la segona, quan aquesta és genuïnament humana.

Pau expressava aquesta prevalença i aquesta limitació de la raó i dels coneixements d’aquest món així:  “Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d'aquest món, que es faci ignorant, per tal d'arribar a ser realment savi. Perquè, als ulls de Déu, la saviesa d'aquest món és un absurd” (1Co 3, 16-19)

 

L’amor és el camí.

........

.....

El capítol 13 de Joan conté el “rentament de peus dels deixebles”. Al principi del episodi hi ha la frase de Jesús a Pere: “Ara no entens això que faig; ho entendràs després”. Al final, i a mode de cloenda, trobem la frase: “Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!” Què s’ha donat entre les dos frases que ha produït aquest gir radical de comprensió?

 

Jordi López Camps ens ajuda a trobar resposta a aquesta pregunta: Un acta d’amor, un gest d’amor és tot el que hi ha hagut. “Allò que no es comprenia, la foscor que ens envoltava es fa claror, de tal manera que allò que no s’entenia ara es fa evident”. “La necessitat de Déu, la recerca de la claror de la seva mirada, esdevenen evidents per la llum de l'amor de Crist i pel seu darrer manament: que ens estimen”. Es pot concloure dons que aquí “l’amor és el camí per abastar el misteri de Déu”.
.....

Un Déu misericordiós.

.....

.......

De Déu només n’hi ha un, i a mi se m’ha fet el do de descobrir-lo: és el Déu que em revela Jesús de Natzaret. Es un Déu meravellós. Al Déu vertader mai el podrem abastar conceptualment. Jesús ho sap i ens diu: de la manera que millor us hi podreu aproximar és amb la imatge que teniu de Pare-Mare bo-bona, del pare d’aquell fill “esgarriat” —altrament anomenat “pròdig”—, d’aquell bon pastor... un Déu, sí, meravellós: bondadós, misericordiós, comprensiu, acollidor, ple de tendresa, que dóna esperança, que estima bojament els seus fills i filles...

Aquest Déu meu el trobo dins del Llibre de dos porcions: una antiga, centrada en l’historia originaria del poble predilecta d’un Déu excloent, sever, exterminador... un Déu amb el que no hi puc reconèixer de forma integral aquest meu Déu de la Bona Nova objecta de la segona part del mateix Llibre.

Puc entendre la dualitat en un llibre, no puc entendre una dualitat antitètica en un Déu... Es aquest un tema que no m’amoïna i que potser algun dia algú m’ho sabrà explicar.

La Saltinbanquineta ens recorda Pere Casaldàguila:

"El meu Déu em deixa veure a Déu?”. Tota la vida de Jesús, la seva predicació, els seus gestos, els seus conflictes i la seva mort (i, sobretot, la seva resurrecció) van ser, són, la reivindicació del Déu vertader.

......

Compromís: complica la vida o la fa autèntica?

.....

"Res no és perfecte. Cap partit polític, ni sindicat, ni institució religiosa, ni associació o fundació. Les realitats humanes, en tant que humanes, són fràgils i finites, però comprometre’s exigeix implicar-s’hi, tractar de canviar-les des de dins, tot assumint, amb sofriment, les contradiccions, però sense caure mai en la moral de derrota, ni en el cinisme postmodern". (FrancescTorralba)

....

Ens preocupa més el què diran que la veritat?

.....

.......

El creient és el qui creu amb menys coses, en sap molt poques, però lesconeix per experiència.

 

Epifania

....

 

¿Qui pot sentir-se pacificat, fets com som d’obscur fang trepitjat, fugaçment enllumenat per espurnes inquietants de cel infinit? Només qui es deleix per un doll perdurable d’aquesta llum sadolladora ho deixa tot i busca.

Uns mags, que sabent molt, saben, però, que no saben prou i que viuen atents al misteri que els cosmos els insinua: busquen i busquen!

Uns pastors, que sabent ben poc, sabent, també, que no saben prou i que mai menystindrien una indicació pel camí: escolten atents, sempre oberts a trobar!

Un rei Herodes, que manant molt, sap, també, que el poder que exerceix és una força usurpada i fugissera que cal preservar: aquest no busca, fa buscar; fa buscar perquè vol trobar ell primer, no fos cas que fos l’altre el qui el trobés a ell.

Contràriament els grans sacerdots i escribes, que creuen saber-ho tot, que s’han apropiat de la clau del saber religiós, que han arrabassat la representació, la paraula, la justícia, la dignitat, els privilegis... del mateix Déu del Templa: aquets no busquen, no els cal, viuen una seguritat que els cega i paralitza, aquets ja no busquen la gràcia i la veritat, ja no busquen a Déu, tenen el Templa fet a la seva mida i ells en són el centre: Indiferència, dons, a qualsevol anunci alliberador!