Interiorització i autenticitat.

 

La indolència ens aparta del que hauria de ser propi de la gent adulta: tenir els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal fent us de l’experiència i de la saviesa pròpia de l’edat. “Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que us torna a convenir llet en comptes d'aliment sòlid.”(He 5, 12)

 

Em sembla important:

Avançar en el coneixement interior. Conèixer-nos. Treure valor per viure de criteris propis. Correm el perill de que tan mirar-ho tot, no veiem res. Correm el perill de que de tant soroll buscat, no hi sentim.

Busquem la veritat discernint només amb el criteri de si em plau o no em plau, amb el resultat d’una veritat tan petita que només és la meva esquifida veritat arrapada al meu melic i que, per això mateix, deixa de ser la veritat de la humanitat.

 

Com trobar-nos amb la saviesa?:

Buscar de veritat la veritat i buscar la veritat d’entre les veritats. Aconseguir una mirada prou selectiva que no es perdi en camps erms i que no es mal gasti quan la llum reveladora no és propicia. Saber distingir què són rodes de molí i què són paraules de vida, de què em puc fiar i de qui em puc fiar... Tenir fe, viure la meva fe, comunió “umbilical” amb el Crist assequible per nosaltres, tot arrapant-nos al seu oferiment gratuït, incondicional, tot aprofitant que és comunió d’amor entre persones, tot aprofitant que és la nostra oportunitat de participació amb un absolut que sols no podriem abastar.

 

No renunciar a la fe d’home de carré, del home que té que conviure amb el brogit de la plaça, la fe critica, insatisfeta:

La fe de l’home que ja ha tornat de la Lluna, la fe desenganyada de l’home que creia que el progrés tenia que posar a les seves mans els últims secrets de la vida i que, per contra, ha fet prendre consciència d’una llunyania més pregona dels horitzons dels coneixements, del deteriorament de la harmonització de les societats, de la fal·làcia d’una generació de supermen que, carregats d’intel·ligència, de llibertat i d’autonomia, han de dominar la natura i ser ells mateixos la mesura i el criteri de vida.

 

La fe despullada i feble, la flama que vacil·la, els dubtes, els dits sobrants del recompte de les escasses veritats conegudes... la intuïció del camí, l’espiritualitat desencotillada, el refugi on troba repòs i consol l’ànsia d’Absolut. L’esperança irrenunciable.

La fe que no ens estalvia aquells renecs que aplicats a la nostre pràctica s’han fet renecs evangèlics, purificadors i que per això mateix cal tenir-los en compte:

O, no és veritat que en l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ens hem acomodat als poders mundans? No és veritat que per acció contraavengèlica i per omissió profètica hem fet les sopes als poders que dominen els pobles i les persones? No és veritat que la nostre religió ha estat l’opi del poble? No tenia la seva part de raó l’amic Karl?

O, no és veritat que adorem els ídols del diner, del poder, de les aparences i tants d’altres...? No és veritat que seguim confessant hipòcritament que adorem al Déu revelat per Jesús quan la realitat és que l’hem ofegat i ensorrat per el pes de tants altres ídols? No és veritat que el nostre Déu, el que de fet seguim, el dels ídols, ha mort? No tenia la seva part de raó l’amic Friedrich?

O, no és veritat que ens hem creat una idea malaltissa de Déu a la nostra conveniència i desviada de la revelació evangèlica de Jesús? No és veritat que es fa costerut creure amb un Déu pensat per nosaltres que ens amenaça si no renunciem al que és més bell de la vida i que, a demés, ell mateix ens vol salvar d’aquesta amenaça seva? Un visió d’un aquí accessori perquè hi ha un més enllà que compensa. Venim d’un llenguatge de mort, negatiu, que no recull el missatge de vida evangèlic, manaments, pecats, infern, dogmes, autoritat, poder... No és veritat, dons, que a dia d’avui, és l’home que ha creat déu, aquest déu amb el que “ens movem”, i no ens recordem tan de que Déu Pare ha creat l’home. No tenia, dons, la seva part de raó l’amic Sigmunt?

 

Deixeu-me, dons, intentar créixer en interiorització per conèixer-me a mi mateix, per conèixer la meva posició dins l’Església i depurar la meva cosmovisió que se’n derivi de tot plegat. Deixeu-me dons créixer en espiritualitat relacional i deixeu-me, també, intentar enfortir una autenticitat de vida coherent.