dissabte, 30 de març del 2013

Traïció o fidelitat?







Dos que volen veure més lluny, dos que volen veure-ho tot, dos que busquen veure clar el que ho veuen confós.

Però... ¿com abastar amb un sol cop d’ull tots els immensos mars, totes les infinites estrelles i, sobre tot, com albirar la figura d’aquell que dins la palma de la seva mà tot ho sosté i tot ho disposa?

Dos que volen replantejar les seves vides, dos que volen encertar els camins de la vida, però que no hi veuen prou clar.

L’un és Pere, no hi veu clar! No hi veu clar però aquell Jesús de Natzaret el desborda, el supera i se’n fia. No ho entén, però se’n fia.

L’altre és Judes, no hi veia clar! Ara sí: mirava en direcció equivocada, mirava un cel erm i ara veu clar que només la terra fecunda que trepitja és la font que pot saciar-lo. Escoltava aquell Jesús... Tenia quelcom aquell Jesús que convencia, que seria capaç de vendre qualsevol producte...  Ara, però, ho veu clar, només sap predicar feblesa, ja només convenç a persones dèbils. Un talent malaguanyat! Ara ja no l’escolta, com tants avui...!

Cap dels dos hi veu clar, però hi ha una diferència:

L’un se sent desvalgut, se sent necessitat, i es fia de l’altre.

L’altre se sent fort i capaç, se sent autosuficient i no es fia de ningú.

Els dos són homes i pensen com els homes, però els homes som diferents i actuem diferent.

No hi ha cap dubte, a nivell de món, Judes és el "més conscient" del que està en joc. Es diria que Judes guanya, és més pragmàtic i més possibilista en el sentit d’oportunista. Veu clar el fracàs d’aquell “negoci” del Regne i a l’hora, també, veu clara la manera de salvar la seva pell i de treure’n alguns calerons. Llest, calculador, sap anticipar-se, conscient de que retardar una decisió, és tant dolent com equivocar-la. Seria un bon home de negocis d’avui, un bon polític del nostre temps. Un triomfador, un oportunista...

Pere, confús, insegur, s’arrapa desesperadament a aquell “tu tens paraules de vida eterna”: no pot ser que tot acabi malament, no pot ser de cap manera! Hi té que haver alguna sortida!... Aquelles paraules sàvies, aquella seguritat, aquell domini de la situació propi de tot un emperador segur i poderós... Pere pensa en la pesca, la barca, el mar, els peixos, la xarxa, l’hora propicia, el vent... tot té les seves regles, només cal seguir-les, però ¿què és el que pretén Jesús? No ho acaba d’entendre. Sense acabar de saber el perquè, estan seguin a aquell home embadalits... han deixat la feina, la barca, el confort de casa, la seguritat, la tranquil·litat... encara no s’ho acaba de creure. Només hi sap veure una explicació, se sent segur amb aquell Jesús, se’n fia!

Judes, en canvi, ara ho veu ben clar: ha estat una pèrdua de temps! L’havien confós les abundants senyals de poder de Jesús, la capacitat de lideratge, la que pensava era una estratègia estudiada d’aglutinar discretament les masses descontentes... Però, aquest tarannà... “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu”. Això no és el discurs propi d’un rei, d’un Messies triomfador i gloriós, això només pot menar al fracàs!

Tant d’esforç durant aquell temps de recorre junts pobles i camins amb incomoditats i privacions..., Judes s’havia guanyat ja un lloc preeminent entre aquella colla de pescadors que no sabien quin terreny trepitjaven..., s’avia fet ja amb la responsabilitat de “la caixa”, administrava, feia i desfeia... Ara ho veu clar, tot ha estat un esforç inútil, malaguanyat! Decididament amb Jesús no es pot fer cap negoci brillant.

Cal un canvi immediat; però tampoc convé precipitar-se i desaprofitar una possibilitat, qui sap si fins i tot d’oferir un servei a l’altra causa, ben remunerat i amb alguna oportunitat de compensació, alguna posició de privilegi... perquè no?, Tot dependrà del predicament que pugui acumular aquest Jesús, de l’amenaça que els altres puguin percebre en aquest predicador de resignació de pobres!

Fet i fet, una paradoxa més: el que creu veure-ho clar, desconfia i no se la juga; mentre que el que no ho acaba d’entendre se’n fia i segueix. No serà que, en les qüestions del Regne i del mateix Déu, la diferència no està tan en l’objecte que hem de mirar, sempre inabastable, i més abans està en quina posició d’observador ens veiem i ens posicionem?