ENTERRAMENT

He perdut un bon amic, ens ha deixat i avui hem acompanyat al seu cos i a la seva família en aquets moments crítics.

.
.
.
Pensava en la idoneïtat de celebrar l’Eucaristia en el seu enterrament:

(1) Per ser l’Eucaristia un model de camí final.
(2) Per reunir-nos en comunió al seu voltant i en comunió rebre aquest do de l’existència nova que brolla del baptisme i de l’eucaristia i que ara el meu amic ha fet plena.




.
(1) Seguir l’invitació de, feu això mateix, vol dir no aturar-se en el Sant Sopar, sinó anar més lluny del Cenacle. Desprès del Cenacle, Jesús va passar per la mort, el sepulcre, la seva resurrecció, i encara la posterior donació de l’Esperit Sant a la gent reunida.
Camí i model.

(2) L’amic que ha mort fa el traspàs d’una vida precària, que ja ha acabat, i passa a la Vida definitiva.
Què és l’eucaristia, que tantes vegades ha viscut el meu amic, sinó la resposta a una invitació de Déu que en Jesús vol entrar en les nostres vides per transformar-les radicalment?
No tots els presents al acta han percebut l’invitació: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Ap 3, 20)





Jesús comunica al creient la seva pròpia vida, la mateixa vida eterna de Déu.
Nosaltres aplegats, en comunió al voltant del cos del amic rebem la Llum, la Vida i l’Amor.
El meu amic ja habita en Crist i Crist en Ell.






Al final una filla ha tingut el valor de llegir-nos unes paraules que ens han deixat a tots els assistents tocats. El mossèn no ha llegit, ha improvisat... ha fet el que ha pogut.