... ALLÒ QUE ÉS DE DALT

De les lectures d’avui mateix:
Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. (Col 3, 2)

No, si clar ja ho és, ja... Aquest Pau!... per això es diu, gran com un santpau!
Els que no soms tant grans devem tenir el cor ben empolsat i enfangat.


Tot això m’ha portat a un mal son d’estiu:
Soc el que soc o soc diferent del que soc?
Hi ha una escletxa entre el meu comportament i la meva realitat o l’escletxa no és escletxa?
L’escletxa seria el que puc canviar o és la meva realitat entera que és susceptible de ser canviada?

No, que ningú contesti, per favor! (Quina vergonya!) Això només és xerramecaria al vent.

De fet, quin sentit ha de tenir la vida enmig d’aquest món on ens la passem obsessionats per acumular només calderilles i entretinguts en "altres coses"?
Els cristians ens sentim estimats del Déu de Jesús. Hem après, o hauríem d’haver après, les possibilitats infinites de l’Amor... de moment, el Déu Amor s’ha fet home, home amb cames i braços i ulls..., lligat als rellotges per trampejar l’encotillament del temps i a la cinta mètrica per trampejar l’encotillament de l’espai...: La humanitat divinitzada! El paradigma del home ja no podrà ser mai l’home al cim d’una muntanya de calderilles o la joventut psicotròpica o ..., jo què sé! Vull pensar que Sant Pau diria que el paradigma és l’home del cor gran.

Ja molt abans de Jesucrist hi havia qui ens parlava del potencial del home:
«Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Gairebé n'has fet un déu, l'has coronat de glòria i dignitat, l'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus... (Sl 8, 5-7) Tot això abans de l’encarnació!...