TU, JO I SETANTA MÉS. (Primera entrega. La segona: quan pugui)

Es el Senyor el que “fa sortir els vents dels seus amagatalls” jo només, com qui dóna menjar a les gallines, dono al vent les meves cavil·lacions.

Cal plantar cara a la garbera recollida durant la joventut... la meva no és prou bona però és la que tinc!... no n’hi ha d’altre!... Garba a garba cal anar destriant el gra de la palla, del boll que l’acompanya, gra que a voltes s’ha fet ranci i florit... mentre que en els camps, la nova collita ja ha perdut el ros, ja abaixen el cap les espigues madures, les herbasses invasores, ufanoses i orgulloses sobresurten i dominen els mars dels sembrats... on som els segadors?

Els dotze haurien d’anar al davant. Els setanta-dos amb barret de palla, esclopet a l’esquerra, volant a la dreta i lligador al cinturó hauríem de seguir. Cop a cop els volants canvien aquell ros alt i flonjo per un rostoll baix i raspós. Sota un sol que esquerda les roques, l’esperat crit de Garba!, llençat per el cap de colla, desencorba les setanta-dos esquenes totes a una, alliberades, alleujades. El dors de la ma llisca per el front i atrapa la suor, un bufet, un traguinyol i feina feta no té destorb!... però no!, això no és d’avui!... on soms tots plegats avui?

Morts d’èxit, diu en Marc. Si és trista la mort d’una missió, aquesta és doblement trista per ser, d’entre totes les missions la més conspícua: La Missió. I encara és tres vegades trista per morir, no de mal inevitable, si no precisament d’èxit.
Encara té que ser el catacrec més fort...?

No hi ha prou segadors i les collites son sempre un valor; altres les cobegen d’una altre manera, són per ells un gran mercat i una força productiva. Es quan nosaltres no duem a terme la nostre missió, que té que fer que l’amo dels sembrats pugui segar on no ha sembrat, quan d’altres instal·lats en cabines amb aire condicionat conduint màquines recol·lectores que seguen i baten tot a l’hora, engoleixen insaciables les masses d’individus.

Hem passat del cop de volant individual a la sega massiva. Del tractament conformat a les individualitats a la gestió massiva de les societats on els individus es difuminen uniformats per criteris, valors i normes acceptades des del convenciment dels valors suprems del deu mercat, la deessa competència, i els seus fills eficàcia, possessió, prestigi, aspecte físic, evasió permanent, joventut... Tampoc estic convençut de que, quan aquets deus encara estaven per inventar, no n’hi haguessin uns altres amb el mateix resultat...