Escàndol a la sinagoga

Hi hagué rebombori del gros en aquella sinagoga de Cafarnaum (Jn 6, 30-69):

...¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
... Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
... Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell.

La fe és un do. No és un do regalat de forma totalment gratuïta, molt menys imposat... cal l’esforç de la nostre recerca, la nostre acceptació.
En Francesc Gimbernat ho diu molt bé: la fe és un do ofert. Ofert per un altre, i això no vol dir que necessariament ha de ser buscat, trobat i acceptat per un mateix. Perquè algú visqui la fe, calen dues condicions prèvies: l’una que no depèn de nosaltres i l’altre que sí depèn de la nostre voluntat.

1ª) La primera és a la que Jesús feia referència quan deia:
Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. (Jn 6, 44)
... i reiterava:
Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. (Jn 6, 65)

2ª) La segona és la que fa que els uns se’n vagin i els altres es quedin:
¿També vosaltres em voleu deixar?
No podia ser d’altre manera, a l'amic Simó li van fer falta ben pocs segons per a respondre i així anticipar-se als seus companys. Es la resposta a una pregunta de Jesús feta des del respecte a la llibertat dels seus deixebles. En la resposta hi ha implícit l’acta de discerniment i de voluntat de seguir-lo a Ell en front d’altres opcions que no els satisfan.
Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu. (Jn 6, 68-69)

Com Pere, només des de l’humilitat i la confiança l’hi podem demanar a Jesús que ens doni i ens millori la qualitat del nostre viure la fe, de la nostre identificació amb el seu projecte.