Camí Solitari

Pastors sempre atrafegats... –Per aquí farem drecera. –No que farem marrada... –Que sí. –Que no. –Que Roma... –Que els acords...
Ovelles aturades, instal·lades fora del camí en pastures fàcils i aigües abundants...

...adoren els déus d'aquesta terra,
divinitats que jo també estimava;
multipliquen els seus ídols,
van darrere els falsos déus.
Però jo no els oferiré més sacrificis...

No m’escolten, no es posen d’acord. Tenen una feina difícil, seguir el nomenament de nous majorals..., cal cuidar els joves d’aquí..., els desvalguts d’allà ben lluny... No poden escoltar-me! Tampoc vull destorbar-los.

Guarda'm, Déu meu,
en tu trobo refugi...
...M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre.

Avesat a prendre decisions dins las pastures grasses, avesat a assumir riscos, avesat a la solitud de la responsabilitat, un s’adona que dins el camí de la Vida les coses no deuen ser tant diferents.

Un s’adona que el Mestre té un respecte exquisit per la rectitud de consciència, per la llibertat...

Tinc cames, tinc enteniment, tinc cor... només em cal no perdre la llum de la teva mirada.

Acabament rodó, si no fos que la Teresa adverteix al Octavi, en el seu Blog, de l’importància del sentit eclesial de la fe... i els pastors segueixen molt enfeinats.