BARTIMEUS CAMÍ ENLLÀ

Assegut vora el camí
remuga que remuga qui mena la barca de la meva vida...
jo mateix, el torrent que se’ns enduu…?
I perquè aquet desfici quan ja clenxino blanc? Remuga que remuga!...

Assegut i atrapat pel vesc enganxós i embullador de cavil·lacions impossibles, ensordit pel xivarri del camí.
Sentint com les urpes del temps roben vida i deixen consols il·lusos com el fum,
èxits que no pesen, prestigis que no afarten,
allà on la mà manyaga d’un altre temps diferent podia haver deixat tresors de llei, petjades pels demés…

Assegut al camí, cec i captaire de llum… una veu neta arramba la cridòria i me desperta del món de les cabòries.
Fet i fet hi han millors ports per la meva barca! Però, i fins ara?... Rutes estantisses, afanys costosos de les comptades hores de cada dia i d’unes exigències tant despietades com curtes de mires... fum, èxits que no pesen, prestigis que no afarten,


Hom pot comprendre que t’agullonin per endur-te a un lloc de llum,
però, llamp de llamp, mai podré entendre perquè heu tardat tant, Rabuni!



Trobada?... si home, la del jersei! desprès de que el perdés. No recordo ni cap hola ni cap adéu, ni cap com estàs? ni cap on vas? Només recordo que de sobte era molt tard, que, dret d’un bot, amb les presses de fer camí, no trobava el jersei... camí enllà una dona amb una veu neta, mocador al cap i un nen a la mà feia camí davant meu. No estava sola, altre gent, també de veu neta, caminava en la mateixa direcció. Jo sentia com un mateix camí, nou per mi, ens unia i com un mateix Esperit ens acompanyava a cada u.

Anys de captaire buscant aquí i allà no és com un llampec de trobada. I ara deixeu que segueixi el meu camí, vaig tant tard!... Només puc dir-vos que ara ja no sento que me robin anys, ara me regalen Pasqües que són les que compten el temps, les que obren les portes de les primaveres fecundes, les que porten la llum i la vida.