Però tu encara creus en capellans i en tot això? (5 de 5)

...
Certament Jesús, amb el seu manament de l’amor i la llibertat de consciència, va ser una revolució que encara avui dura i que va ser base, en la cultura occidental, dels valors socials posteriors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Socialment parlant, la característica més inèdita i més rellevant, almenys la que em sembla de més valor i la que més pot justificar la seva perdurabilitat en la societat és la de tenir per proïsme a qualsevol altre ser humà; això representa una vocació universalista que no havia tingut precedents. Em sembla interessant fixar l’atenció en que aquesta característica podria representar el fonament del concepte social de humanitat, que no sé quan devia començar a manegar-se com a tal però que ara en trobem una referència de fa 2.000 anys. Encara tenim dintre el cristianisme moviments genuïnament progressistes com poden ser, al meu entendre, els de la teologia de l’alliberament i, si aquest caràcter progressista no és general entre els seguidors de Jesús, em temo que és senzillament perquè no seguim Jesús de forma radical.

Es sorprenent pensar com es va pogué transmeteres tot plegat: Què devia passar amb aquells deixebles que varen fugir de l’hort i que devien seguir els últims esdeveniments, amagats i a distància? Seguien atents, decebuts i desenganyats el final aparent d’aquella persona que els va il·lusionar i a la que havien seguit. Ara tot estava acabat! Abans d’abandonar Jerusalem varen tenir el consol de les Presències, però tampoc això sembla que pogués canviar el que ja era irreversible, el Mestre ja no hi era! Va ser bonic mentre feien camí amb ell, tot i que al final ja era un no viure per l’enemistat i el conflicte clarament patent amb el poder religiós establert. S’havia demostrat que el Temple i les seves autoritats religioses havien guanyat, ja no hi hauria més guaricions ni cants de sirena bonics en front dels poders opressors, l’esperança s’havia acabat… Tot s’avia acabat!

Què va passar? jo no ho sé. Ara veiem els deixebles al llac de Galilea reincorporats a les seves anteriors feines, escarrassant-se, com abans, per treure de les aigües uns peixos que no es deixen agafar. Era el que sabien fer per viure. Calia tornar a normalitzar les seves vides, el parèntesi s’avia tancat. Què va passar? jo no ho sé. ¿Va ser aquella presència definitiva a la riba del llac o van ser les tres preguntes d’amor dirigides a Pere, o potser aquell segueix-me, tu segueix-me del Senyor fetes al calor de les brases del foc fet a la riba? Ell té més recursos i de ben segur que alguna cosa més va posar en joc, el cas és que aquells mateixos deixebles i els seguidors que aparentment havien perdut el que els unia, varen tornar a sortir amb força junts i sense complexes dient ben convençuts que Déu havia fet justícia i havia ressuscitat a Jesús. D’on treien aquella convicció? D’on treien aquella valentia? D’on treien aquella necessitat de manifestar aquesta convicció? No crec que un sepulcre vuit sense res més pugui explicar aquesta reacció que ha arribat als nostres dies. No veig que unes Presències extraordinàries els hagin retingut a Jerusalem. No crec que persones porugues, senzilles, sense res més, puguin reprendre una causa una vegada desaparegut l’únic que semblava tenir força, coneixements i convenciment suficient per aquell projecta que xocava i s’oposava a tots els poders politics i religiosos establerts, i més, tinent en compte que aquell que sí tenia força, coneixements i convenciment, el que havia dut sempre la iniciativa, havia estat derrotat de mala manera i de forma que servís d’avís i escarment a navegants

Què va passar? jo no ho sé, però aquí hi ha agut amb tota seguretat una intervenció de l’Esperit. Intervenció del mateix actor que més modestament es fa sentir en mi i que m’acompanya, l’Esperit de Déu, de Jesús, l’esperit d’aquell de qui me’n fio. Es l'Esperit de la veritat què habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. (Jn 14, 17).

Dit això, la resposta a aquella pregunta del principi és ben clara i la veritat és que no feia falta tanta parafernàlia per arribar aquí. Em puc consolar amb el fet que m’haurà servit per ordenar una mica les meves idees, tot i que aquestes es vagin actualitzant amb el temps. La resposta:

Crec en un déu Pare tot poderós creador del cel i de la terra. I en Jesucrist, únic fill seu i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant, nasqué de Maria Verge; fou crucificat mort i sepultat i ressuscità d'entre els morts...
Espero la remissió dels pecats i que Jesucrist ha de venir a judicar-nos ; la resurrecció i la vida perdurable. Amen.


Encara hi afegiria que, la resposta a la persona que fa preguntes com la que porta al títol d’aquesta reflexió, la resposta d’ara, demà no ho sé, seria: De entre tots els molts aspectes que defineixen la forma de ser i de comportar-se les persones aquí en el món que trepitgem, tu només m’has demanat per aquesta que precisament fa referència al transcendent; estàs segur que només t’interessa saber el que jo, pobre de mi, puc creure o no creure? De totes maneres, la meva resposta és sí. Gràcies a Déu sí hi crec, i tu no ho sé si en el fons hi creus o no però, et facis o no et facis amb els capellans, Déu sí que creu en tu i si vols que algun dia en parlem ho dius… (Quina por si respongués que sí…)


Per acabar: En constatar —testimoniar, si es vol— amb aquestes reflexions, la meva esperança i la meva fe viscuda en un moment difícil dins la societat, com difícil eren els moments viscuts per Maria en aquella peculiar societat de Galilea on només una minoria fidel esperava contra tota esperança al Messies jueu, mentre que la majoria del poble s'havia adaptat i assimilat als deus pagans que els envoltaven, en constatar, dic, la meva fe, sento aquella pau que irradien les paraules d’Isabel a Maria: “Feliç tu que has cregut”.

Encara un última cosa: estic intentant, des de fa temps, acabar amb un os per mi de mal rosegar. Es el conflicte que per a mi representa la presència del mal en un món i en uns éssers dotats d’intel·ligència i voluntat lliure, creats per un Déu que és Amor, que és l’antítesi del mal. Seguiré rossegant perquè estic segur que entre l’escatologia i alguna cosa més que no encerto hi ha l’explicació.
...