Però tu encara creus en capellans i en tot això? (3 de 5)

...
Abans, però, vull deixar constància, amic Immanuel, que la teva proposta l’he tinguda en compte. Mira, tot buscant de donar sentit a la meva vida sense el que tu anomenes transcendent, tot buscant de donar respir a una espiritualitat que portem dins, tant si som ateus, com agnòstics o creients. Tot buscant per tots costats, el que he trobat és que no he pogut anar més enllà d’imaginar-me una “transcendència” aquí a la terra: Suposem que ens instal·lem amb una visió del món i de la humanitat en la que cada un de nosaltres n’és un component minúscul de la totalitat. Suposem que ens convencem que el bé superior és el conjunt de persones de la humanitat en front del individu i que quan morim ens alliberem de ser individus per passar a ser l’estament superior: ens fonem amb l’“humanitat”. D’alguna manera transcendim sense deixar el nostre món i d’alguna manera obtindríem “la plenitud” (?). La nostre aportació del que hem viscut durant la nostra vida queda incorporada al conjunt. Ja està, ja hem transcendit dins el nostre món i hem donat camp obert a la nostre espiritualitat mentre hem viscut i també hem donat un sentit a la nostre vida. Però... on és l’esperança? Petita plenitud, petita espiritualitat, petit sentit de la vida i petita esperança! ¿Que no deixa de ser al mateix que el que passa amb els nostres calerons o el nostre patrimoni que els deixem per als que ens precedeixen? I ¿no és veritat que aquest fet ni acaba per donar-nos consol ni esperança davant la certesa de la mort ni tampoc, i molt menys, dóna sentit satisfactori a la nostra vida? Quina esperança podem tenir Sr. Kant? I què passa si en comptes de viure pensant en un bé superior de la humanitat, faig trampa i visc egoistament... qui ho sabrà? Què canviarà? Com em perjudicarà? Ja sé que no té raó Dostoievski quan va dir una cosa així com que si no existeix Déu tot és vàlid. El que no és vàlid és el raonament perquè sense Déu també podem parlar d’ètica i consensuar i retenir uns principis morals, que sempre seran de menys volada que els que es deriven d’un fondament diví. Crec que el que intuïa Dostoievski és que una moral laica està bé per regir-se-hi una societat plural; més val això que res, però una persona no en té prou amb una moral de mínims. Una persona no pot moure’s dintre el perill del relativisme i no saber contestar convincentment a la pregunta de què passa si no compleixo?

No sé si he perdut el temps amb aquesta reflexió, però, mira per on, si a aquesta idea anterior la revestim una mica d’un pseudo panteisme, la trufem amb un raig d’ecologisme, quatre gotes de globalització del ben estar, un pessic de “alianza de civilizaciones” i fem una posta en escena amb magnificència... ja tenim una religió de disseny preparada, primer per els progres, i a rebuf d’ells en resultarà una autèntica religió laica.

Tornant a la meva reflexió sobre l’existència del transcendent i establert que, per simple raonament, no puc anar més lluny de que és raonable i té sentit parlar de l’existència d’un ésser superior, puc, a partir d’aquí i sempre sense l’ajuda de les creences, ser una mica agosarat i des de la intuïció pensar en l’existència d’un principi creador i llunyà, inassequible, sense cara, inefable, que ens supera… estrany i distant a tot i a tots. Plantejades les coses així, no en resulta cap panorama atractiu degut a aquesta llunyania i ambigüitat. Em caldrà esbrinar tot el que pugui saber sobre aquest ser que en totes les cultures li han rendit culte i l’hi diuen deu i que cada una d’elles el percep de forma diferent. Em caldrà esbrinar en base a quin projecte d’ell, jo sóc com sóc i quin és el meu destí, sobre si tinc alguna possibilitat de relacionar-me amb un ser tant distant i que em sobrepassa tant.
Tindré, doncs, que mirar el món de les religions, no se me’n acudeix cap d’altre. Aquí em trobo amb totes les religions; masses religions! Una primera garbellada em podria portar a descartar totes les religions que no són monoteistes. Conèixer a fons el judaisme, el cristianisme i l’islam em podria portar molts anys de treball. Personalment considero que jugo amb avantatja i que he estat afortunat per haver nascut en una cultura cristiana, ja que de les altres dos diria que, per el que fa al judaisme, és una religió amb una excessiva càrrega excloent que no ha superat allò de ser el poble escollit i l’islam que, encara que traiem tota la mala premsa i tot el fonamentalisme, que també nosaltres n’hem tingut, i encara que no fem la trampa de sempre de valorar el tot per la part, és una religió que està molt més lluny que nosaltres de viure d’acord als signes dels temps.

Després de conèixer Jesús, arribo a la conclusió que no em cal aprofundir en altres religions per fonamentar la meva vida. I, ho reconec; em passa com l’enamorat al que no l’hi pots fer explicar amb objectivitat el perquè de la seva elecció ni tampoc pots esperar que, en aquest seu estat d’enamorament, busqui altres alternatives per si foren millors. Llei del mínim esforç? Potser si, però, què carall!, en aquest punt vull ser decidit i deixar-me portar per la meva intuïció i liquidar-ho amb allò que algú va dir, amb molta gràcia, i em això em “quedo ben descansat” i en pau: Si fora un objecta les meves certeses serien objectives, però com sóc una persona, les meves certeses són personals, són subjectives, jeje.

Tot i així, com la meva formació intel·lectual pesa, donaré al meu intel·lecte la concessió (innecessària, per descomptat) de raonar-ho una mica més seriosament: Donada la dificultar que per mi significa, faré una aproximació amb exemples. Si m’arriben noticies de que el temple de La Sagrada Família està acabat, el que puc fer és atansar-m’hi i treure’m els dubtes de sobre amb una inspecció personal. Els fets comprovats per un mateix, són fets reals i no cal fe, no calen creences. Però, què passa quan aquesta comprovació personal no és possible? Suposem ara que tinc notícies de que el juliol de 1969, éssers humans van arribar a la lluna i aquest fet per mi té interès. El que no podré fer, per falta de possibilitat de comprovació directa, és mantenir-me indiferent sobre la veracitat d’aquesta afirmació. Tindré que optar per creure-ho o no i per decidir-ho tindré que documentar-me i en base a que em fio de qui m’assegura el fet optaré per creure que sí varen trepitjar la Lluna o que m’enreden. Les creences no són fets comprovats empíricament i necessiten de la fe, es tenen o no es tenen. Com algú va dir: “Si no hi hagués foscor no hi hauria fe.” Si l’empirisme tingués resposta per tot, no caldria fe, però com no en té…Aquí, per mi, el fonamental és de qui et fies.

Dons sí, desprès d’haver acudit reiteradament a la Bíblia, després d’haver complementat aquesta contemplació dels seus passatges amb obres sàvies que m’ensenyen a interpretar el sentit global i el de cada passatge, em quedo amb aquell Jesús que no té on reposar el cap. Em fio de Jesús. Em fio d’aquell que segella amb la seva pròpia vida tot el que en ella ens ha ensenyat i també allò de Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida. (Jn 8, 12)
També necessito el Crist que mentre beneeix és endut cap el cel, que és el preferit per els teòlegs d’alts vols que saben remuntar-se i escriure coses tant nuclears i sublims com allò de: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... però de qui em sento proper, tant proper que percebo la seva presència que fa camí en mi, és del Natzarè crucificat i que va deixar la pell per la seva causa que és la nostra: fer conèixer el Déu Amor i el Regne de Déu; al Regne que ens proposa d’entrar-hi i d’adoptar-lo com a model existencial. El mateix que ens anunciava Isaïes, aquell que no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers però que a mesura que el vaig descobrint se’m va revelant el seu missatge més i més profund i més i més radical. Tant radical que a vegades en fa por, ja que em sento instal·lat i sóc part de l’estructura que mou el nostre món que va contra direcció del seu Regne. Recordo el passatge del home ric que volia donar un pas més i també ressona en el meu interior l’estirada d’orelles paternal de Jesús a Felip: Xicu, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?Per una part em fa por l’abast que significa el missatge de Jesús, però per l’altre em dóna força inclòs per viure només humanament: mentre els seguidors de Jesús trobem que el manament de l’amor ens duu a que la forma pràctica d’estimar Déu és el estimar al proïsme i d’això se’n deriva també un amor per la natura i per tant, una visió ecològica; els agnòstics i els ateus practicaran la solidaritat com a forma d’estimar el proïsme i tot el que se’n pugui derivar, però és evident que els falta una poderosa motivació addicional i una visió més ampla i més profunda del que és el proïsme i que sí tenim, o almenys hauríem de tenir els cristians.
...