Però tu encara creus en capellans i en tot això? (2 de 5)

...
Seguint amb el meu procés que estava rememorant, he de concloure que quan conscientment el vaig iniciar, jo ja havia entrat en el món de les creences, segur que no del tot conscient, i també de ben segur que no d’una forma madura, tampoc total. Afegeixo aquí que, entenc el tenir fe com un procés de millora qualitativa que mai s’acaba del tot. La qüestió és, per quines raons havia entrat jo en aquell món de creences? Per raons de cultura? D’entorn? De do? De necessitat? Jo no ho sé ben bé, però em sembla rellevant d’esbrinar-ho ja que si resulta que he arribat a un déu refugi, miracler, fet a la meva vida... voldria dir que he confós el Creador del univers i meu, que tant estic buscant, per un ídol de superstició que només existeix en la meva imaginació per raons interessades. Això portaria a equivocar el sentit de la meva vida, cas de que no ho depurés.

La qüestió, doncs, és saber si aquestes creences són simplement una projecció dels meus anhels, la solució que el meu inconscient ha trobat en la defensa i protecció dels meus interessos més secrets; en definitiva, una suggestió. El que sí percebo és que aquestes creences em proporcionen un cert grau de “confort”. Però, i si tot plegat només fora la solució que jo he trobat a la meva condició d’indigència?, a les meves limitacions, a la meva necessitat de mantenir-me en la salut, a la necessitat de pau a través del perdó, a la necessitat d’ajuda i protecció en les meves immadureses, al meu terror al fracàs, a la meva falta de coratge per assumir la meva llibertat amb totes les seves conseqüències?...

També és possible que portem dins una necessitat inherent a la condició humana de creure en alguna cosa. Només que arribem a intuir que som creatures d’un ser superior, la mateixa intuïció ens portarà a la pregunta de que si no hi ha un vincle entre creador i creatura ¿de què em servirà a mi aquest ésser que em supera? No semblaria raonable que el creador hagués fet unes creatures en el seu projecte, dotades d’intel·ligència i llibertat, però incapaces de conèixer el paper que aquest creador havia reservat per a elles en la seva obra. Per tant, crec jo que el do de la fe, sense que deixi de ser do, ha d’estar d’alguna manera, a l’abast de les persones i de totes les persones. Podríem encara trobar altres raons d’aquella pretesa “necessitat” de creure, raons com la de la necessitat de formar part d’un col·lectiu amb alguna forma de pensar comunitària que reforci la nostra identitat o també un anhel d’escapar del corrent mercantilista del nostre món, que tot ho redueix a mercaderia i que no deixa respirar la part espiritual de la persona. També, perquè no? un anhel d’escapar de la força que ens tiba des de fora y ens arrossega fascinats per la rambla ampla de la vida, pendent avall, fàcil i ben proveïda de seductors objectius i envejosos cultes que en el fons són dramàticament ben patits objectius i ben patits cultes. Tot plegat em porta a la conclusió de que només una autèntica sintonia amb el Creador em pot garantir aquest sentit de la vida profund i suficientment sublim que em projecti i em permeti escapar de la futilesa d’aquesta vida... Potser demano massa. Al que sí sé es que no és aquest un sentiment de superioritat envers els altres; és un sentiment, o potser millor, una necessitat d’escapar individualment i col·lectivament d’una vida absurda i com he dit abans fútil.

Em sembla important remarcar que no vull menystenir, siguin els que siguin els perquès que puguin justificar aquell “confort” que m’ha dut a entrar, amb tota seguretat de forma immadura, en el món de les creences, en el món de la fe. El do d’una fe incipient, infantil potser, ha estat la llavor que en mi ha fet néixer un espai obert a unes creences i a una fe més estructurada, més depurada i amb un potencial de creixement que no arribaré mai a assolir del tot.

Remarco que també aquesta creença primària la veig com un do gratuït i per agrair, i que, per primari i deficient que pugui ser, el seu valor està més en l’oportunitat que ha representat que no pas en el contingut en sí. No es pot depurar una cosa que no existeix, no es pot fer créixer una cosa que no ha nascut, primer tindrà que néixer, i això sembla molt difícil si algú més no sembra llavors.

En qualsevol cas, sóc conscient de que surto del bloqueig en la meva recerca de la transcendència en el camp racional, amb un canvi d’escenari on la qüestió deixa de ser la de tenir respostes per la de tenir fe, amb totes les seves conseqüències, entre d’altres, la de fer més difícil de compartir les vivències de que se’n deriven.

També sóc conscient de que parlar del món de la fe no significa que aquesta no pugui pervertir-se. Creences mal enteses, viscudes cegament, poden ser un perill i convertir-se en fonamentalismes, i així s’entén com les religions mal enteses han pogut esdevenir nefastes per a la societat. Tant nefastes que encara es pensa en els creients, en nosaltres, en l’Església, en el cristianisme, com els hereus i continuadors d’aquelles barbaritats històriques.

Tampoc em passa desapercebut un perill que veig molt gran a l’hora d’aplicar idees pròpies en la fonamentació de la meva fe. No vull de cap manera que en un camp existencial, tant important com aquest, es pugui donar l’error que tant em coneix-ho del món industrial en que, quan un tècnic vol fer la feina dels especialistes, desenvolupa el projecte en més o menys encert però mai arriba on és capaç d’arribar un especialista amb experiència. Ja sé que en el camp de les creences no es pot encarregar a l’especialista la meva estructura de creences, però tampoc puc deixar que me les imposin de forma que mai me les acabi de sentir meves i em condueixin a un fals assentiment, o si es vol, el viure una fe per rutina. I aquí està el perill, que sense ser-ne conscient puc estar instal·lant-me en unes creences emotives i fetes a mida sense adonar-me de l’artificialitat creada, la qual cosa podria ser dramàtic. Com els meus coneixements són limitats i de ben segur que no són integrals, estic convençut de la necessitat d’estar inserit de forma positiva en l’Església i que, en tot cas, aquesta em serveixi d’element de validació.

Deixant ja les meves histories superades i tornant a la realitat d’ara, aquí el que hi cap és fer l’exercici de revisió de la meva fe, fins i tot prenent distància de les meves conviccions més intimes. Allò de l’amic Kant de “¡Atreveix-te a pensar per tu mateix, sense suports transcendents!” La primera part de la invitació era i és un encert, però la segona, ja he constatat jo mateix, en el que he recordat anteriorment, que no permet aixecar el vol i a demés, es constata que històricament, passada l’eufòria de la il·lustració, sense el transcendent, l’optimisme transformador de la societat no va aconseguir el bé que s’esperava i no varen poder donar satisfacció als anhels de les persones; per tant, mal negoci això de prescindir per les bones del transcendent.
Constatades les limitacions del raonament empíric, he arribat a la conclusió que s’ha de completar i superar per alguna cosa més, diguem-ne el transcendent, tot i la recomanació en contra de l’amic Immanuel, que almenys per el que fa a mi, no és una qüestió d’atrevir-se o no; si de cas, seria una qüestió de resignar-se, entra altres coses, a entendre la vida com a limitada i amb un final absurd. Ara em toca, doncs, veure en quina font bec per endinsar-me en el món de les creences.
...