Però tu encara creus en capellans i en tot això? (1de 5)

..
Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. (1 Pe 3, 15)

A tothom, sí, però ara, el que per mi és més peremptori és que la resposta me la sàpiga donar a mi mateix. Difícilment es pot anar per la vida sense donar bandades si un no és ben conscient de quin són els principis fundacionals que el sostenen i alhora si no els té ben assumits com a propis. Vist així, la meva situació és clarament millorable, em cal, doncs, entra altres coses, reflexionar-hi i d’aquesta reflexió potser en podrà sortir una posta al dia de la meva fe, i com a conseqüència d’aquesta, posar al dia la meva esperança; potser de tot plegat en resulti que allò de que un món diferent, un món millor, és possible passi a ser per a mi quelcom que m’incumbeix personalment i que assumeixi que hi ha alguna cosa que haig de fer jo mateix i que si no ningú farà per mi.

De fet, el que de veritat m’ha portat a fer aquestes reflexions ha estat el contingut implícit d’aquella pregunta del títol tant barroera, feta amb descaradura i arrogància i des de l’atreviment propi de la ignorància, o sigui la pregunta de: creus o no creus en Déu? No és una pregunta gaire original, ja ho sé, però ara em toca contestar-la a mi. Per mi té tant interès com si fora el primer home que se la fa, tot i que deu ser l’eterna pregunta de la humanitat, encara que avui en dia sembla més cridanera per quan abans, no fa gaire temps, era com si es donés per fet que tots creiem en Déu, i perquè vivim en un món en que el progrés ha desenvolupat més intensament altres valors i, potser, els valors espirituals han quedat més estancats.

La dificultat de trobar Déu en el nostre món l’he vist expressada de diferents maneres, totes encertades: la manera d’estar present Déu en el nostre món és en l’absència. Un altre: el nostre món és un món de presència callada de Déu, o si es vol, un món amb molts déus però sense aquell Déu que pot donar resposta a les nostres inquietuds i pot donar sentit a les nostres vides. En qualsevol cas, penso que tothom, en més o menys força, conscient o inconscientment, busca respostes a aquestes preguntes; la qual cosa no ens ha d’estranyar ja que l’home és més que un ser animal, l’home té un potencial espiritual necessitat de ser satisfet. El nostre esperit necessita vida espiritual, com el peix necessita l’aigua i l’ocell necessita l’aire. Eh, que és de sentit comú? Ho deia qui té més crèdit que jo, un sacerdot francès, Michel Quoist: «conscientment o inconscientment tu tens fam de Déu: tu tens necessitat d’una paraula que ressoni fins a l’infinit».

No faré pas aquí un relat del fracàs inicial en la meva recerca de demostracions de l’existència de Déu. Pobre de la meva pretesa suficiència intel·lectual! En va resultar ben mal parada! Ho recordo bé, raonaments deductius de l’observació de la natura, de l’univers, dels meus anhels... ni tant sols vaig estalviar-me les vies tomistes ni tampoc l’absurda polèmica entre creacionistes i evolucionistes, entestats els uns amb el fet de l’evolució però que, estirant molt en la seva mirada retrospectiva i respectant el seu rosari de caramboles, arriben i es queden sense respostes i sense poder anar més enrere d’unes fraccions de segon després del Big-Bang i els altres obstinats amb la seva lectura literal dels Llibres que mai van ser escrits com a raonaments científics.

Recerca, la meva, que sí va servir per arribar a la conclusió de que l’existència de Déu és quelcom raonable. Però clar, raonable vol dir dins la raó però no vol dir concloent. El mal és que també és raonable l’afirmació contraria i això amb desassossegava. El detall important, en vaig ser conscient més tard, és que la meva recerca no era imparcial... algun impuls em feia buscar un resultat positiu... necessitava demostrar-me que Déu existeix. Com puc demostrar-me que Déu existeix, era la meva dèria?

Aviat vaig tenir que admetre que l’empirisme té les seves limitacions. Ja m’adono, ja, que estava redescobrint la sopa d’all... però que hi puc fer? Devia ser el meu camí. Vaig arribar a la conclusió que el camí dels raonaments que havia emprès era un decebedor cul de sac, (mira per on que vaig superar als il·lustrats) i que es complia allò de que en el món de la lògica, raonem amb idees que poden ser vertaderes o falses, però en el món de les creences, més que raonar resulta que ens instal·lem amb unes creences que es tenen o no es tenen, ens en fiem o no ens en fiem, ens hi sentim confortables o no ens hi sentim, però no hi ha més. Calia, doncs, abordar la qüestió des d’un camí de més volada, el camí de la creença.

Com era allò d’en Pascal? “El cor té raons que la raó ignora” O sigui: si un no vol quedar-se encallat tindrem que esgotar la qüestió explorant aquest altre camí del cor, el de les creences. Ens caldrà revestir-nos de creient, encara que sigui de creient incipient o iniciàtic. Expressat així, em resulta molt sorprenent, però només així veig la possibilitats d’arribar més lluny. Deu ser allò de l’empatia necessària per poder entendre la revelació, de manera que, iniciat el camí de la creença, i arribat a un suficient llindar de coneixement revelat de Déu, des d’aquest coneixement pots començar a formular la teva resposta personal a la gran pregunta, basat, al meu entendre, en una qüestió de confiança a qui et fa la revelació. La reinvenció de la sopa d’all altre vegada!… Ho deia fa molt de temps Sant Agustí: “Creure per entendre” i “entendre per creure”. Què és primer l’ou o la gallina?

Tot plegat m’ha dut a una reflexió: L’autor de la frase de la carta de Pera que m’ha servit d’introducció, no parla de raons de la fe, sinó de raons de l’esperança. A mi això m’ha sorprès i m’ha fet reflexionar. No sé els savis exegetes com interpreten això, però a mi em sembla encertat i molt subtil. M’explicaré, si raono la meva fe no ajudaré a ningú per tot allò que he dit abans de les raons subjectives i personals, en canvi si explico la meva esperança estic explicant quina és la dinàmica que mou la meva vida, cosa que és molt més tangible, compromesa i de possibilitats de validesa universal i per tant més convincent, a demés de que transparento quina és la fe en que fonamento tot això. Al marge d’aquesta reflexió, torna a ser una mica el compte de l’ou i la gallina; l’esperança que ve de la fe i la fe que no dóna sentit a la vida si no hi ha esperança.

En parlar d’esperança, he parlat de dinàmica; ho he fet així perquè no crec que tingui que entendre l’esperança com una actitud passiva, un sentiment o pura forma, crec que té que ser sobretot contingut; si fora només sentiment, no caldrien gaires explicacions ni representaria gaire interès de parlar-ne perquè l’hauria reduït a un sentiment no operatiu. Vull entendre l’esperança com un estat d’esperit confiat que orienta i mobilitza vers una utopia primordial i que, per tant, mena cap on he de definir el sentit de la meva vida; es confirma, doncs, allò de que qui espera creu i que aquest creure fa referència a aspectes fundacionals que donen sentit a la vida de les persones i per tant també podem dir que qui creu espera.
O sigui que paradoxalment, (paradoxalment, com tantes vegades trobem en el seguiment de Jesús) primer és entrar en sintonia amb el món de la creença i després vindrà el coneixement gradual de Déu, sempre limitat i molt incomplet, encara que suficient a jutjar per l’existència de creients convençuts. Aquest coneixement és el que ens permetrà de instal·lar-nos en la fe. M’agradi o no, arribo a la conclusió que només posant la carreta davant els bous la cosa camina (Creure per tenir fe!), ara el qui sigui més espavilat que decideixi si és primer la gallina o l’ou.
...