Però tu encara creus en capellans i en tot això? (4 de 5)

...
Fiant-me de Jesús, s’esmicolen aquelles preguntes que em neguitejaven: Què som sinó vida? Què fem en la vida sinó desenvolupar una personalitat, unes relacions, una saviesa? I, de què ha de servir aquest esforç nostre si tot plegat ha d’acabar tràgicament en un no res? Qui ha creat l’univers sencer ens ha creat perquè acabem amb una mort absurda que fa absurda la vida que hem tingut? Ara, fiant-me de Jesús, em crec que la mort ha de transformar el nostre ser i que viurà una relació de plenitud amb el Déu que és Pare i que és Vida i que és vida eterna.

No sembla pas que dels Evangelis se’n desprengui una preocupació de Jesús per proposar ritus religiosos ni tampoc normes ni preceptes; per això amb fa respecte, por diria... perquè Jesús va al fons del cor i no es contenta amb actes piadosos paral·lels a la vida real de cada persona, el que ell vol és aquesta vida real entera.

Crida també l’atenció la tendència inveterada al poder, a la parafernàlia i a l’amargor que portem enganxat els cristians i que contrasta amb l’esperit de servei, d’austeritat i de desenfadat i a voltes festiu de Jesús. També moltes vegades, crec que donem un valor quasi absolut a les tradicions sense tenir en compte que en aquestes tradicions s’hi troba barrejat el que és essencial del que, en el seu dia, era només una forma elegida de representar alguna cosa important, i que molt bé podia haver-se’n elegit una altre de igualment vàlida i diferent. Haurem, doncs, de fer l’esforç de destriar el que va ser un decisió de formes feta per algú del que és l’essencial.
Segurament hauria de ser el nostre objectiu prioritari, el de l’Església, allò que ens diu l’arrel de la paraula religió, “religare” que si no ho he entès malament, deu voler dir relligar, referint-se als homes entre sí i amb Déu. I tot plegat, propiciant que les actuacions dels cristians es basessin més en conviccions assumides lliurament que no pas en decrets.

Voldria aclarir encara que, amb aquell fiar-se de Jesús, entès com un estar oberts a tot el que ell significa, hi ha, al meu entendre, l’essència del que ell en diu els senzills. M’agradaria només ser ànima senzilla i que es complís en mi allò de Lc 10, 21 ...has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.

Crec, també, que Pere em ratifica la rectitud del camí emprès: Ell, que també anava darrera de Jesús, tot i no acabar de comprendre al mestre, s’ha plantejat la qüestió de confiança i amb una pregunta dóna una resposta ben pragmàtica i a continuació l’explica: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna”» (Jn 6,68). Pere ha fet confiança en Jesús! Altres, també més rellevants que jo, han expressat amb contundència el valor d’aquet fiar-se i també, com no, han elegit Jesús: «Sé de qui m’he fiat» (2Tm 1,12).

De Déu en sabem ben poca cosa, però el poc que sabem, (que és molt en tractar-se de l’Inefable) ho sabem per Jesús. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat. (Jn 1, 18) Ell, amb les seves paraules i amb la seva vida que deduïm del que se’ns ha deixat escrit, principalment per els quatre evangelistes, ens ha revelat, podríem dir que, tot el que necessitem saber de Déu. Es clar que aquest coneixement, sempre incomplet, deixa punts d’insatisfacció intel·lectual. A nivell de la meva experiència personal, puc afegir-hi que, eventualment experimento boires de dubte que no se d’on surten, m’entelen la visió i em fan perdre la pau momentàniament com si topés amb un entrebanc, sense acabar de fer-me perdre l’equilibri: ...i si fos un visionari? ...i si darrera de tot això només hi hagués buit?... Els ulls que dubten i el cor que refà ferm l’equilibri! El que és important és que el cor no dubti, que es fiï i confiï. I encara més, que en el cervell del home nou hi quedi clar que hi ha agut una inversió de posicions: el cor ocupa la part alta i per sota d’ell hi ha el cap. No es creu amb el cap, sinó amb el cor i amb la vida. Amb la vida moguda per la voluntat regida per el cor.

Tot l’anterior amb fa prendre consciència de la vulnerabilitat de la fe i del caràcter de do no generat per mi mateix i que per tant cal anar amb molta cura si volem conservar la flama de la fe viva.

Respecta als meus dubtes, no vull que em preocupin més del compte. Mirem, sinó, el qui és camí i veritat: Jesús, tot demostrant una vegada més la seva humanitat complerta i acreditant-se com a model integral, factible de ser seguit, expressa el dubte de la companyia del Pare en aquells moments definitius. També un dubte passatger, molt humà, com el plor injustificat i recurrent del infant que reclama l’atenció de la mare tot i que, de fet, la té garantida. Dubtes ordinaris per l’escàs impacte i ordinaris per la seva presència comuna entre les persones humanes, bé, és el que em sembla a mi i és el que dedueixo del Mestre i també de Pere, Tomàs i tants d’altres.

He parlat abans del sentiment d’una presència personal que fa camí amb mi. He parlat també d’aquell de qui me’n fio. No és pas casualitat: els dos subjectes són la mateixa persona. Qui m’ha d’acompanyar sinó aquell de qui me’n fio? De qui em fiaré sinó d’aquell que incondicionalment fa camí en mi?: el germà Jesús!

Segurament la raó que més contribueix a mantenir-me fidel al missatge de la Bona Nova és aquesta mena de consciència que tinc en els moments de llum, en els moments que no visc lliurat sense cap reserva al tragí del meu dia a dia, mena de consciència, dic, de que, en el més profund, no estic sol; que quan em tenalla l’angoixa, em desborda l’alegria, el dubte em paralitza..., Algú que, tot i ser molt més que nosaltres, que tot i abastar el molt més enllà de nosaltres, aquest Algú s’ha arraulit al fons del meu jo i el trobo sempre disponible per mi, em deixa entendre que compte amb mi per fer alguna cosa del seu projecta en aquest món i m’orienta, sense forçar res, fa que em mogui, vers un horitzó de plenitud tot servint-se de la meva relació amb els demés per canviar-me.
I sempre, tot plegat, en base a la confiança que faig de Jesús i, encara diria que, en la mesura en que em fiu de Jesús, es reforça la meva fe, es consoliden les meves creences, i es dissipen aquells dubtes de viure una al·lucinació o de viure una fe en un déu útil. De la contemplació de Jesús neix en mi una fe que voldria que fora una fe agraïda per el que hem rebut col·lectivament i també individualment: l’existència nostra, la del món, el dia a dia i de forma rellevant, el lliurament del Fill de Déu a l’humanitat entera i que puc contemplar elevant-se per damunt nostre en la creu.
La veritat és que de vegades, masses vegades, aquesta sentiment de companyia es dissipa… vull dir que, aquella disponibilitat amb que em trobava, i de la que parlava, descaradament només l’utilitzo quan em sembla, quan m’interessa o quan me’n recordo, mentre que ell, constant i incondicionalment sembla que sempre està present i esperant. No és l’acompanyant que m’abandona, sóc jo que em perdo en les meves cabòries terrenes. Per tant, la meva inconsistència i debilitat no canvien el valor del do de disposar d’aquest acompanyant amb el que faig camí, en tot cas, la meva falta de correspondència fa que el valor d’aquesta presència seva sigui més gran.
...