Déu meu, Déu meu,per què m'has abandonat?
(...)
Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se'm fon dins les entranyes.
La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
(...)
m'han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets (Sl 22, 2-18)
.
.
I jo em pregunto, el Crucificat és un altre convidat o és el que convida?
No he sabut mai qui és el que “canta” en aquestes situacions, els de baix que anem tant macos o el que ens han situat allà distant i enlairat en la pols de la mort? Encara em costa més descobrir coherència i harmonia en aquestes situacions sense forçar els arguments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada