Ni el cel ni el cel del cel poden!

¿Es que Déu podria veritablement residir a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la teva immensitat, molt menys aquest temple que jo t'he construït. (1 Re 8, 27)
Salomó conseqüent amb aquesta afirmació no té la pretensió te tancar i posseir amb exclusiva al Senyor Déu dins del temple que ha construït. Salomó es contenta i implora que aquell lloc sigui un lloc d’atenció privilegiat des del cel, on habiti Déu, cap al seu poble i fins i tot cap els estrangers que hi preguin.

Van passar un milió d’anys i...

A Jesús no l’hi agrada com ha evolucionat tot plegat, Jesús veu el temple i a les classes sacerdotals del seu temps vivint una realitat desfasada, antiquada, obsoleta, desviada... i com ho estima no resta passiu:
En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms:
--Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!
Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.
Llavors els jueus el van interrogar:
--Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
Jesús els contestà:
--Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré. (Jn 2, 14-19)
I van arribar els tres dies, i la Pasqua i la Pentecosta!

Van passar dos milions d’anys més i...

Tornem trobar-nos en un camí desviat.
Caldrà garbellar i destriar l’essència i els elements postissos que ara tenim barrejats:
Quedar-nos només, i tant com, en un Déu trinitat, en Jesucrist, Déu fet home, i en l’Esperit que no està missing i sí que actua.
Quedar-nos només, i tant com, en una pregària i en uns sagraments que deixin de ser peces d’una normativa litúrgica per ser autentiques expressions de culte diví.



Tot i estar expressat des d’una seguritat restringida i des d’un punt de vista d’observador passiu, és esperançador saber que J. Ratzinger l’any 1990 deia: Potser hagi arribat el moment d’acomiadar-nos d’una Església clerical. Possiblement estiguem davant una nova època, una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits que esmercen la seva vida en lluitar intensament contra el Mal, i en tractar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món.
Encara que els canvis profunds i estructurals d’una entitat com l’Església requereixen magnituds de temps que, em sembla a mi, s’han de comptar amb unitats generacionals, el que importa és no estar aturats i potser hagi arribat ja el moment de que comencem a viure el procés en que l’Església catòlica, apostòlica i romana comença a ser, per sobre de tot, simplement cristiana i per tant accessible i acollidora.

Al costat d’un sepulcre obert, una dona cercava i no trobava... plorava. Havia encertat el que era important de buscar però estava equivocada amb el lloc on buscava. Dona, per què plores? Qui busques? (Jn 20, 15) Nosaltres descoratjats també plorem: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?... Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? (Mc 4. 38-40) Com deia en Marc, nosaltres encara busquem un cristianisme sociològic que ja no hi és? Déu ens espera a la Galilea dels vius! Sortim a buscar-lo, serà ell qui ens trobarà! Ens cal coratge, si tenim Jesús i els germans poques lleis ens fan falta.