M’agrada fer parada a l’ermita de Sant Medir.
Tornant a contemplar el relleu que hi ha a la façana, em preguntava què volia expressar el qui va tenir l’idea d’aquella composició, tot deixant a part la generosa orella dreta que li va deixar al Pare que sosté el Fill en creu.
“Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem... Gràcies a la fe...” (He 11, 1.3)
Gràcies a la malsegura fe de xerric que un té he decidit el que per mi vol dir la composició:
Ens situem en el període de temps que compren uns moments de l’agonia de Jesús, abans de la seva mort, i el que per els humans serien els primers segons desprès de la seva mort. (Dic els humans, perquè veig la vida entera de Jesús, i per tant, també la seva mort, com a pertanyent al nostre univers on la dimensió temps hi té sentit; i veig al Crist ressuscitat com a algú que ja no és d’aquest món, ha tornat plenament a la no dimensió encotilladora de l'existència de Déu, tot i que, de no sé quina manera, deixa que el puguem percebre, intuir, o com es vulgui dir, amb nosaltres.)
Dons bé, Jesús que havia demanat al Pare que si el podia lliurar del que veia se li venia al cim i que comprobà que nanai, que primer és la fidelitat al Regne, costi el que costi. Aquest Jesús, aquí el veiem morint amb un crit de desesper dirigit al seu Pare Déu que aparentment l’ha abandonat. Jesús, el Fill de Déu, però totalment humà, no pot veure, com nosaltres podem veure en aquest relleu, al seu estimat Pare que l’està sostenint, acompanyant, patint amb ell, permetent i respectant que els humans actuïn lliurament i sobretot estant present de forma que quedi assegurada la justícia al ajusticiat i el camí de reconciliació obert per a tots els humans.
El segon acta, amb la mateixa composició, mostra com Jesús mort en braços del Pare i en braços del Pare entre a la Vida glorificat. Una remor d’entre els lledoners i xiprers de l'entorn deixa sentir: Tu ets el meu fill; avui jo t'he engendrat. (Sl 2, 7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada