Més que cadenes perpètues el que jo penso que necessitem és educació perpètua i profunda.
Subjugats com mai per la societat de consum, hem assolit el convenciment de gaudir d’un grau d’autonomia personal que mai abans havíem sospitat. Una afirmació de les llibertats individuals, oblidant els seus límits, fa que anem cap un regir-se per valors totalment subjectius. Les referències de sempre, o no hi són o han perdut valor, la família, les tradicions, les nostres arrels... Tot plegat porta a pensar que les deficiències que tot això comporta, només tenen solució des de les institucions; i des de les institucions poca cosa poden fer més que prohibir i donar pautes de comportament més o menys consensuades d’acord als vents canviants que bufen en cada moment.
Educar és una altre cosa, és més profunt, és més lent (els resultats necessiten més de quatre anys per fer-se evidents) i més costós, i té que sortir de dins perquè sigui possible i autèntic, diria jo.
Ens cal una recerca personal de la realitat existencial de cada un, la recerca de la veritat i una orientació del nostre comportament a fer el bé per solidaritat amb els altres i amb la natura. Amén
Carai, quina visió tant pessimista que teniu del pati! I qui li posarà rodes a tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada