dijous, 8 de gener del 2009

Moments privilegiats

...
Era de bon matí del primer dia de l’any. Els camins de Collserola, habitualment transitats per nombroses persones passejant o fent exercici, es trobaven deserts. El rierol al costat del camí de pujada cap a Sant Medir, mena l’aigua de la pluja dels darrers dies que baixa cristal·lina i alegre. Un no pot resistir d’aturar-se i gaudir d’aquest bocí de natura. Mira, escolta… hi ha algun so de més dins la remor monòtona de l’aigua que avança. Qualsevol pedra dins el rierol és ocasió d’un campaneig alegre de l'aigua, d’un tintineig eloqüent que és replicat per d’altres sons amb tons sempre variats a mode de conversa festiva entre ells.
Una merla deixa anar el seu cant de partida des de dins la bardissa mentre fuig (Sempre m'ha semblat aquest cant una riota burleta i reptadora). Pocs moments després una cuereta silenciosa apareix en mig del camí fuetejant el darrera amb la cua. No se sent segura amb la meva presència i fuig. Continuo el camí.

.
.
.
En arribar a l’ermita, tot és silenci i pau.
Un lledoner, com si fora un vigilant de l’ordre, junt a la porta d’entrada a la placeta de l’ermita, em diu: això és recinte del Senyor, si vols entrar descobreix-te, que vol dir, treu-te el casc.
Un baix relleu, diria que com gòtic, centre l’atenció al mig de la façana. Està situat sobre la porta tancada de mig punt i sota l’espadanya amb dues campanes.
El relleu mostra al Pare que acull nostre germà gran mort en creu. Nostre germà sempre ens ensenya el camí, aquí ens diu que malgrat estem absents en les sempre atribolants altres coses nostres, ell ens acull i ens rep. A peu de la façana i a la dreta de la porta, un bloc de pedra a mode de banc ens convida a asseure’ns d’esquena a la façana, com el germà gran i lliurar-nos confiadament a les mans del Pare que surten de l’ermita per acollir-nos i suportar-nos.

Un jove corredor a peu trenca l’encant del moment i arriba esbufegant. Passa per davant la porta sense parar-se, es fa el senyal de la creu, me saluda i continua el camí de retorn voltant l’ermita sense afluixar el ritme.

Assegut a la pedra veig al davant dos xiprers d’acolliment assenyalant cap a munt. L’un, més vell, malauradament afectat per alguna dolença, té un costat amb “necrosi”.

Contemplo, des del camp del miracle, el conjunt de l’ermita i la trobo bonica, ben proporcionada i ben conservada, L’ermita té un afegitó i em crida l’atenció una desviació de l’eix principal de uns trenta graus cap el Nord dels rics.

Gràcies per aquest any que encetem!
...