Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.
Els qui em mengen, encara tindran més fam de mi,
i els qui em beuen, encara tindran més set. (Sir 24, 19-21)
Amb totes les limitacions que podem trobar avui en els llibres sapiencials, podríem acceptar tots que estem d’acord en que, efectivament, el adquirir la veritable saviesa és un valor molt apreciat. Una altra cosa és l’ús que es fa d’ella.
Jo, pobre de mi, està clar que no arribaré mai a ser un savi ni un profeta, però ja que m’escarrasso per anar adquirint una mica d’aquesta saviesa, i veient com d’altres que traspuen l’evidència de posseir-la en grau considerable en fan un us palesament millorable, se’m desperta un senyal d’alarma.
Prego a l’Esperit que, la poca o molta saviesa que aplegui el meu intel·lecte, me vagi penetrant i amarant el cor; que en progressar en la raó, no passi a excloure el misteri i que deixi sempre lloc al protagonisme de l’Esperit; finalment, que no caigui mai en la temptació d’aprofitar-me, per la meva autosatisfacció, de qualsevol diferencial de lucidesa que me pugui semblar tenir, polemitzant fútilment en un fòrum heterogeni contra les sensibilitats diferents de dins de l'Església; i per damunt de tot, que la saviesa que pugui adquirir no m’exclogui d'entre els senzills oberts a la Seva revelació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada