M’agrada asseure’m al pedrís de l’ermita de cara a la façana... A vegades la meva olla se’n va...:
L’ermita té la porta tancada. Una representació del Sant és a l’interior deixant la rellevància a l’estructura externa de la bonica ermita i, per a la meva sensibilitat, al baix relleu que hi ha en el seu frontis.
La humil escultura del relleu representa el crucificat mirant la petita era que emmarca l’entrada. Estic sol i la meva presència és per accident... sempre la solitud és el que veu des de la creu aquell antisistema declarat, a demés, blasfem. Solitud i la ferida de l'absència d’aquells amics que l'han abandonat, aquelles veus insolents que inviten a abandonar la creu i la missió, els càlculs, la temptació del home que sospesa de què haurà servit la seva vida i del què podria servir altrament amb un cop d’afecta d’última hora... la reforma del temple, la grandesa, la universalitat. Es notòria la soledat i el dubtes que tenallen aquell cor tant humà, tant indigent... Déu, per què m’has abandonat?
L’ermita té la porta tancada. Una representació del Sant és a l’interior deixant la rellevància a l’estructura externa de la bonica ermita i, per a la meva sensibilitat, al baix relleu que hi ha en el seu frontis.
La humil escultura del relleu representa el crucificat mirant la petita era que emmarca l’entrada. Estic sol i la meva presència és per accident... sempre la solitud és el que veu des de la creu aquell antisistema declarat, a demés, blasfem. Solitud i la ferida de l'absència d’aquells amics que l'han abandonat, aquelles veus insolents que inviten a abandonar la creu i la missió, els càlculs, la temptació del home que sospesa de què haurà servit la seva vida i del què podria servir altrament amb un cop d’afecta d’última hora... la reforma del temple, la grandesa, la universalitat. Es notòria la soledat i el dubtes que tenallen aquell cor tant humà, tant indigent... Déu, per què m’has abandonat?
Dons aquí està el missatge de Sant Medir: rere el crucificat està una representació del Pare sostenint amb les seves mans el crucificat... ell no el veu, però és allí ben gran, ben present i actiu, acompanyant i disposat a acollir aquell esperit en el moment del traspàs.
L’artista que ha fet el relleu no devia ser com els artesans d’Olot que, en els seus tallers de sants d’escaiola i ulls de vidre, pintats en colors lluminosos i aparences mel·lífiques, cuidaven les proporcions corporals en tota precisió. Sants que se’ns presentaven, no tant com a models de vida, si no com a intercessors especialitzats cada un d’ells en alguna dolença concreta. Imagino que calia tenir la col·lecció completa d'estampes i treure en cada moment la més adient.
L’artista que ha fet el relleu no devia ser com els artesans d’Olot que, en els seus tallers de sants d’escaiola i ulls de vidre, pintats en colors lluminosos i aparences mel·lífiques, cuidaven les proporcions corporals en tota precisió. Sants que se’ns presentaven, no tant com a models de vida, si no com a intercessors especialitzats cada un d’ells en alguna dolença concreta. Imagino que calia tenir la col·lecció completa d'estampes i treure en cada moment la més adient.
Aquí l’artista ha fet un Pare orellut... però tant se val. Podia haver-lo fet amb ulls immensos, mans descomunals i si hagués estat capaç podia haver-li fet un cor desproporcionat del tot... A Déu no el podem retratar; el que se's mostra és només un missatge esculpit en la pedra.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada