Si ser agnòstic és haver superat l’enyorament de Déu, ho tinc ben clar: jo, en un món on sembla com si Déu se n’hagués anat, no ho he superat i a més visc aquest anhel de trobada com un fet positiu i determinant; jo no soc agnòstic! No em preneu de sota els meus peus la roca origen de la filiació dels germans humans, la roca que dóna sentit al meu esforç per viure una actitud vital de prolongar el meu jo cap els altres, la roca suport de llançament que em projecta cap al Pare. No me la prengueu, pedreria tot el sentit de la meva vida, em sentiria perdut.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada