Evangelitzar avui i demà

Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. (Mt 16, 18)

En quina assemblea estava pensant Jesús quan parla de la seva Església que vol fundar? De ben segur que no és la que es mostra a la sortida de missa de dotze on els assistents es saluden fins diumenge que ve... que l’hora de l’arròs imposa, i “si te he visto no me acuerdo”.

Evangelitzar és un dret que tindria que ser joiós per els cristians que portem una bona nova que ens sobreïx i pugna per ser compartida. Es un dret i a l’hora en tenim un mandat del mateix Jesucrist dirigit als deixebles reunits en comunitat. També és en comunitat la forma en que se’ls envia la força de l’Esperit: Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. (Jn 20, 21-22) Tot plegat així de senzill, així de profund i així de comunitari!

La meva reflexió aquí seria: Es pot evangelitzar a occident per una via que no passi per el testimoniatge?

–Crec que no.

A una persona que no sent cap necessitat de ser salvat de res, sense cap mena d’inquietud religiosa, com són molta de la gent d’avui dia, no l’hi facis perdre el temps amb “coses del passat ja superades”... Que Déu t’estima... ell està convençut de saber prou bé on té que anar a buscar l’amor quan el necessita. Que Déu et salva... ell ja es sent prou segur i només el preocupa tenir encara una mica més.

Aquesta mateixa persona que no té temps per escoltar predicadors, està molt pendent de com es viu en el seu entorn, de com deu ser percebut ell mateix per aquest entorn, tot buscant escapar-se d’un buit no reconegut ni confessat deixat per una manca de felicitat de més qualitat, per un reconeixement i una estima que no arriba al que és autèntic en ell i es queda en aspectes superficials.

Es aquesta consciència, a vegades “inconscient”, aquesta actitud d’escapar-se de la rutina de cadascú, que porta a una obertura, a la recerca d’unes mancances, pròpies de l’home secularitzat de la nostre societat, que fa que sigui possible la seva evangelització. L’home occidental no és un malànima, té en gran estima uns valors concrets, tolerància, convivència, respecte... inclús pot passar-se amb ells i portar-los al absolut.

La confluència d’aquesta recerca de quelcom diferent amb el nostre testimoniatge és el que fa possible l’evangelització.

Per això és imprescindible que la nostre comunitat cristiana es caracteritzi per estar fundada en una relació profunda entre els seus components. Ha d’arribar a ser una vertadera comunicació d’esperits.
Que aquesta idea es quedi en el món de les utopies o pugui ser una experiència de vida real depèn de nosaltres, els cristians d’espardenya (Ja m’agradaria veure-ho d’una altre manera. Soc tant esquerp!).
Ho aconseguirem si aconseguim que, en les nostres comunitats i entre els seus components, ens comuniquem de forma que es possibiliti un coneixem suficient per despertar un clima d’amistat de solidaritat familiar, d’amor, diria, entre els components de la comunitat. D’aquí en sortiria un clima de compartir vivències i de responsabilitzar-se els uns per els altres.

Això seria donar llum, això seria complir el mandat del Senyor. Amén.