Ja sé que l’Amelia diria que aquet títol és una “memez” i la meva il·lustre veïna, la Victoria Camps, ho explicaria com ho fa en el seu valuós llibre “Hablemos de Dios” , dient que no es poden extrapolar paraules per usos que semànticament no els són propis. Com escric per a mi mateix i el títol em resulta enriquidor i síntesi de les homilies d’avui, el mantinc i punt.
....
El que tindria que ser el nostre distintiu: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». El que permetrà descobrir que una comunitat que es diu cristiana és realment de Jesús, no serà la confessió d'una doctrina, ni l'observança d'uns ritus, ni el compliment d'una disciplina, sinó l'amor viscut amb l'esperit de Jesús. En aquest amor hi ha la seva identitat. (José A. Pagola)
.
.
.
Les "Benaurances", el "Pare nostre", el resum del "judici final” on seran examinades les nostres accions d’amor, són moments especialment reveladors del món interior de Jesús i de les Comunitats Cristianes. I veurem que no ens parlen de situacions "purament" religioses, cultuals, fervoroses, litúrgiques viscudes al Temple.
En diem el manament de l'amor però no té cap regust de llei perquè l'amor només es pot viure des de la llibertat, de la pròpia motivació, de les ganes de donar-lo i rebre'l. On hi ha la llibertat d'estimar no hi cal "manar", només "recomanar", com un exercici de risc, de trobar gust a la vida. L'amor tard o d'hora sempre és fecund, com tota llavor que dóna fruit. L' amor és un motor universal, al qual no li calen lleis per moure el món. Només l'amor mou l'amor, com deia sant Joan de la Creu: "Donde no hay amor, ponle amor i sacaràs amor."( Francesc Roma, sj.)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada