Quan sóc feble és quan sóc realment fort.

......

.....

.....

Diu el Senyor: «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder.» (2Co 12, 9)
.......
......

Ens poden tenir per res, però...

........

 

 

 

 

"Sense tenir res, som amos de tot". (2Co 6, 10)

 

 

 

 

 

 

Al dedins teu!

.....


 

 

               

El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l'amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig.(So 3, 17)

 

 

La lletra mata; l’Esperit dóna vida.

 


Gràcies a Crist, ens sentim confiats davant Déu i capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l'Esperit. Perquè la lletra mata, però l'Esperit dóna vida. (Extret de 2Co 3, 4-6) Sense l’Esperit la lletra mata; però sense la lletra l’Esperit no podria parlar.

 

 

Un rei de cavalcadura pobre.

Tant Judes com Pere pensen com els homes, com nosaltres mateixos. Però hi ha una diferència: Judes és "més conscient" que Pere del que està en joc i més pragmàtic, més possibilista en el sentit d’oportunista. Veu el fracàs del “negoci” imminent i a l’hora la manera de salvar la seva pell i de treure’n alguns calerons. Llest, calculador, sap anticipar-se, conscient de que retardar una decisió, és tant dolent com equivocar-la. Seria un bon home de negocis. Avui seria un triomfador, un bon polític al us, un oportunista.

Pere, confús, insegur, s’arrapa desesperadament amb aquell “tu tens paraules de vida eterna”: no pot ser que tot acabi malament, hi té que haver alguna sortida... la teva saviesa, la teva autoritat, el teu domini de la situació propi d’un rei molt especial... Pere se’n fia!

Judes, en canvi, ara ho veu ben clar: ha estat una pèrdua de temps! L’havien confós les abundants senyals de poder de Jesús, la capacitat de lideratge, la que pensava era una estratègia estudiada d’aglutinar discretament les masses descontentes... “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu”... això no és el discurs d’un rei, d’un Messies triomfador i gloriós, això només pot menar al fracàs!

Tant d’esforç durant aquell temps de recorre junts pobles i camins amb incomoditats i privacions..., tot per fer notar al que tenia que ser el poderós Messies que podia comptar amb ell de forma rellevant i en lloc preeminent, en mig d’aquella colla de pescadors que no sabien quin terreny trepitjaven... Ara ho veu clar, tot ha estat un esforç inútil, malaguanyat! Decididament amb Jesús no es pot fer cap carrera brillant. Cal un canvi immediat; però tampoc convé precipitar-se i desaprofitar una possibilitat, qui sap si fins i tot d’oferir un servei a l’altra causa, ben remunerat i amb alguna oportunitat, alguna posició de privilegi...  perquè no?, Tot dependrà del predicament que pugui acumular aquest Jesús, de l’amenaça que els altres puguin veure en aquest predicador de resignació de pobres!

Pere no ho acaba d’entendre, malgrat tot se’n fia. Judes sí ho ha vist clar, per això no se’n fia.

Jo l’escolto!

Diu Jesús: Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. Li diu Pilat, li diu, irònicament, despectivament el món en que ens movem: --I què és la veritat? ...i algú pensa: la veritat la dictem cada dia i cada dia la difonem convenientment, i el poble se la fa seva i la segueix cegament. (De Jn 18, 37-38)

Tenim realment el pensament de Crist?

L'home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l'Esperit de Déu; li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè això només es pot jutjar espiritualment. Nosaltres, però, tenim el pensament de Crist. Pau utilitza l’expressió d’Isaïes per dir-nos:   Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen. Ningú no coneix allò que hi ha en Déu fora de l'Esperit de Déu. A nosaltres, però, Déu ens ho ha revelat per mitjà de l'Esperit. Nosaltres hem rebut l'Esperit que ve de Déu perquè coneguem els dons que Déu ens ha concedit. [De  (1Co 2)]

 

Desnonaments

 

 

Qui insta els desnonaments?  
--Bankia i Catalunya Caixa, entre d’altres.

 

 

No han estat aquestes entitats rescatades amb diners públics? No reben un tracta de privilegi totes les altres entitats financeres que també desnonen?

 

Quins són els valors que Jesús ens ensenya hem de tenir en aquets casos?   

"Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?" (Mt 18, 32-33)

Aquest capítol 18 acaba exemplificant com hem de tenir una actitud activa en aquesta societat i recordant la justícia del Pare.

Despertar

Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! (..) La nit és avançada i el dia ja s'acosta. Despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l'armadura de la llum.  (..)   Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, (..)       (Rm 13, 11-14)

 

Amor per sobre d’holocaustos i sacrificis

........

 

Aquell mestre de la Llei expressa el seu acord amb Jesús i afegeix una ponderació comparativa molt rellevant: Estimar el Senyor i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

Jesús fa una valoració d’aquesta afirmació i d’aquell mestre, també molt rellevant:

No ets pas lluny del Regne de Déu. (Mc 12, 33-34)

.

Què vols que faci per tu?

 

 

Rabuni, fes que hi vegi. (Mc 10, 51)

 

 

Descobrir aquell recó feble i tímid. De l’oració col·lecta.

......

 

 

.
.

 

"Perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciencia i concediu-nos allò que la pregària no gosaria demanar".

 

.
.
 
.
.

Viure el repte.

.....

La vida és un repte. La vida, el repte, el pots viure adormit o despert. Si la vius despert, tens oberta la possibilitat de viure-la conscient en tot moment i fent us de la teva llibertat i capacitat de decisió per seguir el teu projecta vital tal com te’l dicta la teva subjectivitat. En aquest sentit, l’estar despert significa començar per harmonitzar aquesta teva subjectivitat als fonaments últims que han de regir la teva vida.   

 

Au, Vinga. Endavant!

.....

Les fites de seguiment evangèlic que ens proposem són com el mateix Regne d’aquest món: són un horitzó que demana la disposició decidida d’encalçar-lo sense defallir tot i que sempre el descobrim més enlairadament reptador. La tasca que en resulta consisteix en cercar camins més adients, camins que mai resulten ser dreceres.

 

Cal canviar començant pel fons del nostre cor.

......

Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:  “Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”  Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. (Mc 7, 6-8)

 

Més que fer, es dóna: Pa de Vida.

......
......

I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. (Jn 6, 30-31)

 .

. Aquest episodi, just l’endemà (Jn 6, 22) de la multiplicació dels pans sembla suggerir que els fets extraordinaris no devien ajustar-se tant literalment al que ens ha arribat escrit... O potser imprecisió cronològica? Tant se val!
.

.

En quin Déu creus tu?

....

 Potser sí que un Déu Misteri no interessa avui, però...

un déu popular no m’interessa a mi, ni que sigui cosmopolita.

.
.
.
.

El Misteri

....

Einstein deia, més o menys així:

L’experiència més bella que tenim al nostre abast és el misteri. Es l’emoció fonamental que està en l'arrel del vertader art i de la vertadera ciència. El que no el conegui, no podrà admirar-se, ni  sorprendre’s,  ni meravellar-se i estarà amb els ulls emboirats, com mort. [...] L’autèntica religiositat és l’emoció de viure la certesa de que existeix quelcom que no podem abastar; és l’emoció de la percepció de la raó més profunda i de la bellesa més enlluernadora a la que les nostres ments només poden accedir en les seves formes més perifèriques.

.....

La força de l’amor. Confiança

......

La força de l’amor fecund ens ha de fer valorar el camí del sembrador de petites llavors d’humanitat, ens ha de mantenir actius en front d’un món que ens aclapara. La lògica del reclutador de parroquians ha de restar exclosa de les nostres aspiracions. La nostra feina, la de sembrar, és una feina humil, Ell farà la resta amb la força de l’amor.

Tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com.    (Mc 4, 27)

Processons. Qui acompanya a qui?

.....
.....

Més enllà de parafernàlies i de formes desfasades, ens podríem sentir molt cofois de les nostres processons, pensant en el valor del nostre gest d’acompanyament puntual del Senyor per els carrers dels nostres pobles. Però compte: hem d’adonar-nos compte i de tenir present que Ell, com sempre, s’ha avençat i que és Ell qui realment ens acompanya en tot moment, a tota persona, en tot lloc i de forma absolutament discreta, fidel i desproveïda de tants accessoris artificiosos que marquen distàncies.

.
.

Agraïment

.........
.......

Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? (Sl 116, 12)

.

.
..
.

.
.
.

Receptius: El do crida més do, com el diner crida diner.

...........

                                                                                                           .......................................................................... ................................................................................................................................"Al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda."(Lc 8, 18)

Voleu dir que, per una banda, no s’està parlant del qui té la desmesura de l’amor que ha de regir en el Regne i per l’altre banda del qui no la té i que, per exemple, la redueix a una ètica de mínims necessari per a garantir la convivència en la societat?

.....

Pentecosta

.........

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Veniu, Esperit Sant, veniu!

Gerres de terrissa. Cuques de llum

.......
...........

Portem la llum de “l'evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu". “Però portem aquest tresor en gerres de terrissa” (2 Co 4, 7)

Som com les cuques de llum que, mentre deixem sortir la resplendor que portem dins, un revestiment lluminós singularitza tot el nostre ser. Esdevenim un punt lluminós en la foscor i som capaços, com la cuca, d’inspirar les més evocadores imatges al poeta. Però quan deixem d’emetre llum, la nostre imatge es torna tant decebedora com ho és la cuca de llum a la ma del nen entusiasmat que en la foscor l’ha recollit brillant i ara, temorenca, s’apaga. Sense l’atractiu de la llum que la caracteritza, només en resta una realitat desvirtuada, descolorida, arrugada, derrotada... atractiu esvaït, il·lusió perduda.

Enlairaments

...........

Per què us esteu mirant al cel? (Ac 1, 11)

No és pas amb mirada ociosa que podreu trobar-me a mi que sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28,19-20).






.............

Orelles per sentir, ulls per veure, boca per parlar...

-...................
...i companys de camí que escolten deslligats dels grans sorolls.

Quina dolçor, les teves promeses!

Les trobo, quan en parlo, més dolces que la mel. (Sl 119, 103)

...

La justícia, única exigència

.........

«Ja t'han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta't humilment amb el teu Déu.» (Mi 6, 8)

L'única esperança

...........

Això diu el Senyor a Israel: “Consulteu-me a mi, si voleu viure...” (Am 5, 4)

.......

Mes de Maig, mes de Maria

..............
...........

Honorar i agrair            

....

Ovelles del Senyor, errants i que ningú se n’ocupa.

........

................................................................................"Ai dels pastors d'Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d'enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s'han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s'han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat. Sense pastor, les ovelles s'han dispersat i han estat devorades per animals feréstecs de tota mena. Sí, s'han dispersat!" (Ez 34, 2-6)

Lluny del foc?

Dogmes imposats, entelèquia, fugida de la realitat d’aquest món... S’equivoca qui pensa que el cristianisme està basat en algun d’aquets tòpics. La nostre Veritat fondant, la base de la nostre fe cristiana es revela en la paraula i la vida d’un home, el Natzarè, que valida i corrobora la seva revelació amb el seu comportament. Per tant, si no ens apartem del model de Jesús, si soms fidels al evangeli, haurem fet una opció d’home, enterament humana, lliure i a demés humanitària, capaç de donar ple sentit a qualsevol vida. La transcendència se’ns donarà com a resultat afegit.

Tant humana és la seva proposta que qualsevol persona, al marge de la nostre fe, pot viure una important sintonia amb aquesta proposta. El que fa Jesús és aixecar el llistó per els seus seguidors amb el “manament” únic: les relacions interpersonals tenen que ser d’estimació, de donació gratuïta per amor als demés, i aquesta gratuïtat portada al extrem de forma que, en el límit de la virtut, ha d’entrar en joc tot el que tenim, tot el que som i ha de dirigir-se indiscriminadament a tothom, en preferència als més petits, sense criteris d'exclusió per raons d’enemistat.

“Sencillo que no fácil” diu Marc Viladassau. Escàndol per uns, absurd per altres, pedra d’ensopec que destorba als poderosos. Ell, el Crucificat, que va dur la seva proposta de model al límit, va acabar com va acabar i tothom pogué veure la seva despulla com una pelleringa enclavada al tronc i desempallegada extramurs. Però el que ja no va veure tothom va ser aquella víctima vindicada per Déu mateix : el Ressuscitat; l’hortolà que no era hortolà de Magdalena; el vianant desinformat que ni era vianant ni estava desinformat i que feia camí cap a Emmaús; el fantasma que no era fantasma i que travessava parets i portes; el desconegut que no era desconegut i que coïa peix pels de la barca... el nostre pa partit i repartit que és Presència i que ens aplega en comunió.

Tenim dons el nostre model i el nostre manament com veritat fonamental. El nostre tresor! La resposta tindrà que estar a l’altura de les nostres possibilitats i aquí entre en joc la nostre voluntat, la nostre generositat, i la nostra percepció del valor del tresor trobat —quanta joia es desperta en nosaltres i quant del que és nostre estem disposats a posar en joc (Mt 13, 44)—.

Jesús podia molt bé haver dit, i segurament va dir allò de: “Qui estigui a prop de mi, està a prop del foc; qui estigui lluny de mi, està lluny del Regne.” Això em neguiteja. No sento que em cremi, estaré molt lluny?

......

Pau a vosaltres!

.........
.....
...

......

.....

Es aquí, és viu, se’ns ha mostrat, està entre nosaltres! Ell ens ha trobat. Sí, nosaltres en som testimonis! Visca,  visca, visca!

......

......

........

Que no t’adones que qui ha mort és el fill de Déu? Que no t’adones de quina manera ha mort?

....

....................................................................................Si Jesús vivia la seva vida convençut de que el Pare el tutelava, el protegia, li treia les castanyes del foc quan les coses es posaven lletges, Jesús jugava amb les cartes marcades, jugava amb avantatge, Jesús ja no podria ser el nostre model perquè nosaltres no podem contar amb les mateixes avantatges.

En aquest supòsit de viure el privilegi del “fill de l’amo”, l’actitud que suposa l’expressió «Pare, confio el meu alè a les teves mans» no tindria tant de valor com el que pot tenir en el nostre cas.
.......

Però no és així: abans del «Pare, confio el meu alè a les teves mans» hi ha un «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» i això ja no és el que és propi del “fill de l’amo” i això ja ens resulta més familiar. Jesús, com nosaltres, va haver de passar del procés dels dubtes que van i que venen al de la confiança que es té o no es té.

Jesús va haver de fer aquest procés cap a la confiança en una situació d’extrema solitud i en un entorn de completa adversitat. Fou, Senyor, un moment crític per a l’humanitat, ....................................................................................fou, Senyor, la confirmació necessària i definitiva de la la..................................................................................Redempció.
...

.....

Déu meu, Déu meu, calia un lliurament com aquest?

....

Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. (Is 55, 8)

....

....

....Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes. (1Co 1, 22-25)

.

.

...Clams eixordadors surten dels que rebusquen entre deixalles , dels que fan nit acotxats amb cartons al carrer, dels malalts... Refús pregó en les càtedres suficients dels que ho han sospesat tot, però només tot el que es pot tocar, refús en els diaris i televisions, entre gent sàvia, preeminent, gent que creu mirar gent des d’alçàries privilegiades... i nosaltres entestats en que no és la ma de Déu la que ha d’ajudar i fer justícia sinó les nostres mans dèbils i insuficients, però mans que construeixen d’acord a l’obre de Déu i que per tant acabaran de ser més eficaces que no pas les dels homes mundans. Entestats en que, malgrat la nostra historia, malgrat el present torçat de germans nostres d’avui, la veritat i la vida que perseguim els seguidors de Crist, és saviesa més sàvia que la dels homes. Per això ens entestem, perquè en l'absurd de l'obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l'obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

....

....

Serà tant bisbe com vulgueu, però no és evangèlic.

....

Quan cou cura, deia la meva padrina amb l’ampolla d’esperit de vi destapada als dits... i no!: les paraules del bisbe ens couen a l’ànima. Couen perquè són pronunciades des d’una pretesa càtedra evangèlica que ratifiquen a gent de bona fe del molt inassumible i equivocat que és el nostre missatge.

......

......

......

....

.....

....

....

El que un bisbe no pugui portar fills al món ha de justificar, o tan sols explicar, que una dóna no pugui oficiar? Vaja home, me’n faig creus! La meva lectura és que falten arguments vàlids.

....

...

...

....

....

....

.....