Perill de trivialitzar el més autèntic

.....

Mai assistirem prou conscients a una missa, però, es que hi deu haver moltes situacions que encara dificulten més aquesta consciència i recorden encara més allò de:

... ja no celebreu el sopar del Senyor (1 Co 11, 20)

Val a dir, però, que la bona intenció hi deu abundar.
.

.

Qui tingui orelles, que escolti.

...

Això diu el qui té la clau que obre el que ja ningú podrà tancar, que tanca el que ja ningú podrà obrir...

....

.

.

.

.
Conec les teves obres. Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar. No ets gaire fort, però has guardat la meva paraula i no has renegat del meu nom. (...) Ja que has guardat amb constància la meva paraula, també jo et guardaré de l'hora de la prova que és a punt de caure (...) Vinc de seguida: el que posseeixes, guarda-ho fidelment, perquè ningú no et prengui la corona. (Ap 3, 8. 10-11)

.

.

.

.

.

..

.

.

Al Cèsar el que és del Cèsar.

...

El que és determinant no és la moneda de 50 cèntims, sinó els 50 cèntims d’estat.


.

.

.

.

La mediterrània perduda

...
L’artista amic plora en trobar-se les restes d’una barca abandonada per els que havien estat els seus amos i que ara viuen lluny i d’esquena als seu orígens. El fa patir una identitat que veu com es perd, la identitat de la mediterrània.
.

Fos pel sol, el quitrà enganxa mosques,
grans d’arena, pols i fulles mortes;
caps d’espart i fils de cotó
d’una vella xarxa orlada amb plom i suro rodó.

Fos pel sol, el quitrà deixa ferum
com l’alga corseca, el peix podrit,
el pixat d’un gat o aquell vòmit maleït
d’un dia de mareig profund.

Fos pel sol,
el quitrà ja no t’estanya
entre fusta i fusta la carcassa;
ara no ets més que niu d’aranya
i de tu, gran barcassa,
sols queda aquest negre de dol.


Bonaventura Ansón

¡Pobre de mí!

...

.

.

.

.

.

... o potser:

.

¡Que me quiten lo bailado!

.

.

.

.

.

.............................. ...(Clicar per ampliar)

.

Falsos mestres però també l’ànsia de riquesa

...

L'home es torna sempre esclau d'allò que el domina. (2 Pe 2, 19)

Aïllat i perdut?

....

Si ser agnòstic és haver superat l’enyorament de Déu, ho tinc ben clar: jo, en un món on sembla com si Déu se n’hagués anat, no ho he superat i a més visc aquest anhel de trobada com un fet positiu i determinant; jo no soc agnòstic! No em preneu de sota els meus peus la roca origen de la filiació dels germans humans, la roca que dóna sentit al meu esforç per viure una actitud vital de prolongar el meu jo cap els altres, la roca suport de llançament que em projecta cap al Pare. No me la prengueu, pedreria tot el sentit de la meva vida, em sentiria perdut.

.

La paraula de Déu és molt a prop

...

Aquesta Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: "Qui serà capaç de pujar-hi i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?" Ni és tampoc a l'altra banda de mar, que puguis dir: "Qui serà capaç de travessar el mar i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?"

La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la. (Dt 30, 11-14)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La collita és abundant, però els segadors són pocs.

.....

Ep!, la pau de veritat no es pot forçar ni neix espontàniament.

....

El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau. (Jm 3, 18)

.

.

.

.

.